Capità Castellet

9.01.2015

El dia 12 de gener tindrà lloc l’homenatge a l’escriptor, crític literari i editor Josep M. Castellet al Teatre Romea (20h), desaparegut ara fa un any.  Director literari d’Edicions 62 entre els anys 1964 i 1996 va radiografiar el cànon poètic català, va analitzar escrupulosament l’obra de Josep Pla i va obsequiar-nos amb les obres memorialístiques ‘Seductors, il·lustrats i visionaris’ i ‘Memòries confidencials d’un editor’. Fundador i primer president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, fou degà -també- de la Institució de les Lletres Catalanes i president de Grup 62.

Gandia 1959 Castellet, Espriu i Fuster | Arxiu personal J M Castellet

Vet aquí el patriarca laic Josep Maria Castellet -crític, editor i mestre des de fa més de mig segle -per donar fe que certa Barcelona fashion va tenir una certa retirada al Titànic. En aquell transatlàntic, més que luxe, tot era hedonisme i sobretot molt modern. Les fotografies de Colita decoraven els passadissos, Òscar Tusquets havia dissenyat el mobiliari dels camarots i la dolça melodia de Serrat o un cuplé desenfadat de la Guillermina Motta (amb llibret de Vázquez Montalbán) sonaven pel fil musical. La tripulació es posava a lloc. Al comanament, a la sala de màquines, Oriol Bohigas. Carlos Barral, al timó, organitzava la breve biblioteca (secundat pels meritoris Jorge Herralde i Esther Tusquets) i el contramestre Pere Portabella programava un cicle d’art i assaig que el mariner Terenci Moix devoraria mentre els novíssims grumets es marejaven davant el combat d’esgrima intel·lectual (amb un vas de ginebra a la mà) que Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma mantenien a coberta. En aquell creuer, elitista i onerós, l’uniforme d’esnob era obligat per maleir amb estil la terra erma del franquisme senil.

I és que som als anys seixanta. Al seu despatx, amic de molts i conegut per tothom, antologant sense manar i predicant sense pontificar, hi ha el capità Castellet. Amb l’edat, en les seves faccions, que tenen tant de Gary Grant de l’Eixample com d’ocell carnívor, hi van aflorant certs trets semites, però als quaranta i escaig una barbeta informal, retallada con un collaret, li rejoveneix un rostre amenaçat pels primers cabells blancs. Aprofita fins a l’última pipada la cigarreta que fuma amb bec mentre fulleja l’últim número de Serra d’Or, on és membre actiu del consell de redacció (la seva veu també es fa sentir en el submarí catalanista d’Òmnium Cultural). Castellet és un fellow traveller compromès, editor de moda (serà el director literari d’Edicions 62 i Península fins al 1997), crític inconformista des que li van censurar les Notas sobre la literatura española contemporánea (1955), i té l’envejable fortuna d’estar abonat a l’encert. Només han passat deu anys des que va profetitzar (Umberto Eco dixit) l’arribada de La hora del lector (1957), i fa ben poc que ha traçat la carta de navegar de la poesia castellana amb l’edició de Veinte años de poesía española (1960). I am el tovarish Joaquim Molas, la de la catalana –Poesia catalana del segle XX (1963), per descobrir a babord la meca de compromís realista. Avui, havent passat l’explosió del 68, que l’agafa a París (ha estat a la Cuba de Fidel Castro i a la URSS amb Rafael Alberti), aquest mandarí bilingüe fa un cop de timó cap a estribord per portar la nau cap al port de la postmodernitat amb Nueve novísimos poetas españoles (1970). Amb aquesta nova ruta també proposarà una revolució moral que servirà per enterrar vells tabús sexuals amb Lectura de Marcuse (1969).

Castellet posa els peus sobre la taula del despatx. És plena de piles d’originals que té pendents de llegir: l’últim estudi  del seu amic psiquiatra Carlos Castilla del Pino, les traduccions que ha encomanat a Narcís Comadira i a Jordi Solé Tura, les proves del seu llibre Iniciació a la poesía de Salvador Espriu (1970), els poemes de Teoría dels cossos de Gabriel Ferrater, que ell mateix prologarà… També, no se n’oblida, deu un article a Octavio Paz per a la revista Vuelta i una carta a Josep Pla per explicar-li si és o no «un marxistitzant», como sospita l’homenotJosep Pla o la raó narrativa (1978).

Però ara s’ha d’aixecar per desplegar el seu radiant cosmopolitisme, les seves afinades arts diplomàtiques. Ab aquesta còrpora de quasi metre noranta, el traje li queda perfecte i els passatgers es deleixen per assistir al sopar del capità, sent com és un tipus sensacional. Potser ha arribat el torn dels amics de Madrid –l’editor Jesús Aguirre i el filòsof José Luis López Aranguren– o qui sap, potser el de dos joves –Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa– que han pujat a bord imantats per la mitologia de Barelona. Amb la seva fina intel·ligència, Castellet els explicarà vida i miracles d’alguns dels escriptors més importants del segle que coneix de primera mà, com va demostrar a Els escenaris de la memòria (1988).  I així un dia rere l’altre…

Fins avui. I ara que el Titànic ja fa anys que és al desguàs, aquest llop de mar és un mariner que toca de peus a terra. Ni enyora el passat ni ens fatiga recordant vells temporals. Ho sap tot, de la vida literària del país, sap que va ser conseller de cultura in pectore durant anys i també sap que va comandar expedicions tempestuoses en la lluita cultural contra la dictadura. Per tot plegat, Capità Castellet, avui com ahir, aquest polissó es posa a les seves ordres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris