Josep-Anton Fernàndez proposa refundar els Estudis Catalans

8.09.2013

Josep-Anton Fernàndez, director acadèmic del Màster Universitari en Estudis Catalans de la Universitat Oberta de Catalunya, proposa una refundació dels estudis universitaris dedicats a la cultura catalana. La UOC va organitzar el dijous 26 de setembre l’acte de llançament d’aquest màster amb una taula rodona titulada “Més enllà de la normalització: la cultura en una Catalunya sobirana“, a l’Institut d’Estudis Catalans (18,30h), que podeu veure aquí.

 

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

 

 

Cap als estudis Catalana: Noves direccions per a l’estudi de la cultura catalana

La cultura catalana viu moments de canvi profund. Els moviments demogràfics de les últimes dècades han transformat la identitat catalana i hem passat de ser una societat bilingüe a una altra en què es parlen més de 200 llengües.

Bona part dels nostres creadors s’han internacionalitzat i van a la conquesta d’uns mercats que semblaven fora del nostre abast. La societat catalana ha adoptat amb entusiasme unes tecnologies que li ofereixen alternatives eficaces per a la mobilització política i social, i que han demostrat una vegada més la tossuda vitalitat de la llengua catalana. Catalunya ha esdevingut un intens node de circulació de fluxos de persones (immigració, turisme, etc.), de capitals i de comunicació. Al mateix temps, hem entrat en una nova fase del conflicte polític amb Espanya, caracteritzada per una crisi econòmica global i condicionada pel procés d’integració europea. Tot plegat té profundes conseqüències polítiques, socials i culturals que afecten aspectes rellevants com els discursos sobre la identitat catalana i el paper de la llengua en la construcció d’aquesta identitat. En l’era d’internet, de Hollywood i Bollywood, d’Apple i d’Android, de Facebook i de Twitter, com participen els catalans en el desplegament de la cultura contemporània? I com afecta aquesta mateixa pregunta a la nostra lectura del passat cultural català?

És just dir que els canvis que he descrit més amunt no són específics de la cultura catalana, sinó que en bona part són les conseqüències de fenòmens globals que afecten totes les cultures occidentals. Tanmateix, la dislocació de la cultura catalana introdueix elements específics en la manera com l’afecten aquests fenòmens. Quan parlo de dislocació em refereixo a una posició derivada de fets com per exemple que som una comunitat cultural repartida entre quatre estats i amb una llengua que és l’única de les seves dimensions que no és oficial de la Unió Europea. O bé que la societat catalana es considera ella mateixa una societat diferenciada malgrat que més del 75% de la seva població té origen immigrat. O bé que la posició subordinada que històricament ha hagut d’ocupar s’ha traduït en una representació internacional molt fragmentària, que prioritza determinats llocs, gèneres i figures (la “marca Barcelona”, l’arquitectura modernista, Dalí…) en detriment de molts altres.

Aquesta dislocació de la cultura catalana dóna com a resultat unes paradoxes que compliquen enormement el seu estudi, però que alhora li auguren noves possibilitats. Podríem esmentar tres d’aquestes paradoxes. La primera és que la gran creativitat i capacitat d’adaptació de la societat catalana a nivell econòmic, cultural, polític i discursiu coincideix amb la persistència de discursos essencialistes sobre la llengua i la identitat, amb hàbits lingüístics i de consum cultural resistents al canvi, que no semblen afectats per les polítiques de normalització lingüística, i amb l’aparició de fenòmens reactius contra la immigració. La segona paradoxa és que la cultura catalana gaudeix d’un enorme prestigi, però és del tot minoritària en termes econòmics: segons dades d’un estudi (2011) del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, només el 50% dels catalanoparlants i el 9,5% dels castellanoparlants llegeixen llibres en català.

Finalment, la tercera paradoxa té a veure amb les dimensions relatives, a escala local i global, de l’ensenyament universitari del català i la seva literatura i cultura. Per una banda, a partir dels anys 1990 s’ha donat una profunda crisi de les filologies a la universitat catalana, que ha afectat especialment els estudis de llengua i literatura catalanes, fins al punt que alguns creuen que perilla la seva reproducció com a disciplina i han expressat la seva preocupació pel paper de la llengua i la literatura a l’ensenyament secundari. Per una altra banda, però, al mateix temps la catalanística s’ha globalitzat a tota marxa: segons dades de l’Institut Ramon Llull, el curs 2011-2012 el català s’ensenyava a 114 universitats de 30 països, amb gairebé 7.000 estudiants, i existien centres de recerca o càtedres d’estudis catalans a París, Londres, Chicago i Nova York, entre d’altres.

Si volem que algun dia la cultura catalana es converteixi en majoritària i hegemònica al seu propi territori (i per assolir aquest objectiu l’ensenyament i la recerca són crucials), faríem bé de tenir en compte aquestes paradoxals realitats i treure’n conclusions que vagin més enllà dels laments i les excuses, perquè ens plantegen reptes importants. El primer i el més important d’aquests reptes és que, donades les dimensions de la cultura catalana i el grau de desenvolupament de la catalanística, molt probablement seran els mateixos graduats els qui explicaran la cultura catalana al mateix temps a un públic local que en bona part no la percep com a pròpia i a un públic global que generalment la desconeix o la coneix molt superficialment. Aquest no és pas un repte petit.

La dislocació de la cultura catalana, de fet, la converteix en un cas particularment interessant per a estudiar com han evolucionat els processos de construcció de les identitats en el trànsit de la modernitat a la postmodernitat i al que s’ha anomenat l’era postnacional. Els canvis que he descrit al començament d’aquest article, però, han transformat radicalment les matrius discursives sobre les quals es van construir la identitat i la cultura catalanes de la modernitat, i al meu entendre exigeixen un marc analític adequat que doni compte tant d’aquests canvis com de la seva genealogia.

Què requereix aquest marc analític per a l’estudi d’una cultura tan complexa com la catalana? D’entrada, demana una perspectiva interdisciplinària que ens proporcioni una visió més rica de la realitat social i cultural catalana, i que alhora ens reconnecti amb la tradició humanística. En segon lloc, cal connectar de forma explícita l’estudi de la cultura catalana amb els grans debats internacionals en les humanitats i les ciències socials des d’una orientació a la teoria. No es tracta únicament de legitimar la cultura catalana i la disciplina que l’estudia, sinó fonamentalment de fer-la comprensible a uns ulls aliens; i això comporta inevitablement un efecte d’alienació de la nostra pròpia mirada.

En tercer lloc, penso que cal plantejar l’estudi de la llengua catalana i de la seva literatura i altra producció cultural, no com a objectes comprensibles només des d’un punt de vista formal o històric, sinó com a pràctiques culturals integrades en contextos més amplis, en relació amb altres tipus de pràctiques culturals, des de l’art, la tecnologia i el cinema fins a la música, l’esport i la cultura tradicional. D’altra banda, cal treure tot el partit possible als instruments que ens proporciona l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i el seu èmfasi en l’aprenentatge per competències, i proporcionar als estudiants els instruments teòrics, crítics i analítics que els permetin establir connexions entre diferents aspectes de la cultura catalana, i entre aquests i aspectes d’altres realitats, així com integrar elements distants o aparentment desconnectats entre ells i formular preguntes de recerca rellevants.

Finalment, també cal aprofitar una altra conseqüència de l’EEES, que és la devolució als departaments universitaris de la possibilitat de formular els seus propis projectes de programa acadèmic (a diferència del sistema anterior espanyol, que centralitzava en les autoritats ministerials la definició dels continguts de cada àmbit de coneixement). Aquesta descentralització ens permet engegar una conversa sobre la nostra disciplina: sobre el seu contingut, paràmetres, orientació i els diferents projectes existents (i en competència). Aquesta pluralització disciplinària es pot reflectir en la denominació Estudis Catalans. De fet, totes les dinàmiques que he esmentat més amunt (especialment la problemàtica situació de les filologies a la universitat i la incòmoda posició de la llengua i la literatura catalanes dins la seva pròpia societat) indiquen que hi ha una necessitat de repensar els nostres paràmetres disciplinaris, i de fer-ho des d’una perspectiva interdisciplinària i transversal.

L’objectiu últim del programa que acabo de dibuixar no és altra cosa que la universalització del punt de vista de la cultura catalana. La cultura catalana ha estat històricament en una posició subordinada i això l’ha relegat a l’estigma de la particularitat; però a mesura que avança en el seu procés d’emancipació es va dotant de les eines per universalitzar el seu punt de vista, i la universitat és una d’aquestes eines. Però aquesta tasca té també un vessant social: com diu Pierre Bourdieu parlant de l’educació com a projecte democràtic, “l’única manera de defugir la dicotomia entre el populisme i el conservadorisme –dues formes d’essencialisme que tendeixen a consagrar el statu quo– és treballar per universalitzar les condicions d’accés a l’universal”. Aquesta seria la funció social dels Estudis Catalans.

El Màster Universitari en Estudis Catalans que la UOC oferirà a partir d’octubre de 2013 vol començar a posar en solfa aquest projecte. Aquest màster oferirà als estudiants les eines intel·lectuals necessàries per analitzar la cultura catalana (llengua, literatura, teatre i dansa, cinema, art, esport, cultura popular…) des d’una perspectiva crítica i interdisciplinària, per tal de connectar la cultura catalana amb els grans debats internacionals en les humanitats i les ciències socials, des d’un enfocament interdisciplinari i amb un èmfasi en la contemporaneïtat. La cultura catalana s’hi presenta com un estudi de cas alhora singular i universalitzable per comprendre com es construeixen les identitats en el món actual. Així doncs, els continguts del màster s’articulen entorn de tres grans temes: la identitat (que dóna peu a abordar fenòmens col·lectius com la nació o la classe), el territori i el paisatge (que fan possible estudiar els fonaments materials i històrics de la cultura) i el cos (que permet plantejar preguntes sobre la producció de la subjectivitat amb relació a tots els aspectes de la cultura que s’ancoren en l’experiència del cos humà). I si bé l’enfocament general és interdisciplinari, el màster permet l’especialització en àrees de coneixement tradicionals (Llengua i societat; Literatura i arts escèniques; Cultura visual; i Cultura i societat). Amb aquest màster volem contribuir a obrir nous camins per a l’estudi de la cultura catalana, i així ajudar a construir el país que ara s’acosta.

 

Josep-Anton Fernàndez és director acadèmic del Màster Universitari en Estudis Catalans de la Universitat Oberta de Catalunya, i autor del llibre El malestar en la cultura catalana: La cultura de la normalització 1976-1999

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Absolutament d’acord amb tot el que dius!

    Ara bé, més enllà del plausible Màster hi planeja una qüestió urgentíssima: les autoritats autoritzades que legislen i legitimen la qüestió, què en diuen? No res, oi?

    Certament, cansa força, subscriure, subratllar, proclamar i reclamar evidències i obvietats urgents, enmig del desert barrudament tecnòcrata que ens diu que “sí, que ara l’hi fan el mànec…”, perquè tenen massa feina a programar i pressupostar coses com una pista de gel que baixi carrer Balmes avall…

  2. Bé, jo crec que les autoritats autoritzades, almenys les polítiques, paeixen més ràpidament algunes idees que d’altres: el tema de la internacionalització, per exemple, jo crec que fa temps que el treballen. El de crear una indústria cultural també. Amb l’ensenyament, però, hem anat bastant a cegues. Però encara trobo més preocupant que en l’àmbit acadèmic sovint trobis més conservadurisme que en el polítc.

    • Trobo que el Joan Pujolar té tota la raó. Trobo molt més conservador (i corporatiu), en general, el món de l’acadèmia (i la universitat) que el món de la política (que ja és dir!).

  3. Molt i molt interessant aquest plantejament. Si tingués temps m’hi apuntaria, però, la feina, els nens, l’ANC colomenca, la SOCS… Uff! Però m’ha agradat molt! Miraré de venir, avui, al menys una estona.