Canvis

No dormo. Només faig com que dormo. Des de fa sis hores que tanco els ulls i intento perdre el món de vista, però sis minuts més tard els torno a obrir i miro el despertador per comprovar quant temps queda. Estranyament comprovo que han passat sis minuts exactes: el mateix impàs que quan he mirat la vegada anterior i l’altre i la d’abans. És la por que em domina igual que als altres, que s’ha convertit en un cronòmetre precís, del tot infal·lible. Com hauria de ser, sinó, després de tants matins inconnexos, caòtics, a l’espera. Avui ja no em queda ni calma ni son. Només l’ensurt mil·limetrat d’una vida truncada.

Tot va començar l’any setanta-cinc, amb el canvi horari. Llavors el causant de tot plegat va ser la necessitat mundial d’estalviar energia: calia aprofitar la llum del dia per no gastar tant. Cap problema. Gairebé tots ho vam acceptar com ho acceptàvem gairebé tot: sense aixecar gens ni mica la veu. Els altres (empresaris, polítics, escombriaires, excursionistes) fins i tot ho van trobar encertat, rendible, una prova més de la imparable progressió del sistema. Cap problema. Era diumenge, vint-i-sis d’octubre, i a sobre vam poder dormir una hora més.

El pas següent va trigar temps a arribar. Tant, que ningú recordava que vint-i-sis anys abans s’havia imposat el canvi horari. Aquest fet en si era ja aigua passada, s’havia convertit en un costum rutinari, en una conversa tòpica i en donar corda enrere al rellotge. Cap problema. Vint-i-sis anys més tard, però, la cosa resultà més complicada: ara es tractava de canviar tots els aparells elèctrics de la casa, i la raó, altre cop, provenia d’un intent internacional d’abaratir costos. El procés havia començat sis anys abans amb el descobriment d’una font d’energia inesgotable: els fems de remugant. El gran dilema sorgí al comprovar com, malauradament, la seva potència no corresponia amb la de l’actual sistema elèctric.

Calia, doncs, imposar un canvi dràstic, i per dur-lo a terme tothom hauria de comprar-se nous electrodomèstics, làmpades i altres aparells d’ús comú. Volguéssim o no tot canviaria un diumenge, vint-i-sis d’octubre, a les sis de la matinada, i tot i que aquest cop les protestes van haver d’aturar-se amb bales de goma i garrotades, a les sis i un segon del primer dia la majoria del món desenvolupat va trobar-se a les fosques, sense aigua calenta però amb una hora més de son acumulada.

A partir d’aquí els canvis van succeir-se sense tantes reserves, i cada sis anys, per les mateixes dates, vam patir la incertesa d’un octubre mogut. El 2006 van obligar-nos a canviar de feina. La raó, en aquest cas: mantenir alts els ànims d’una població en baixa forma, massa acostumada a tenir-ho tot fet i programat. Com a anècdota esclaridora, alguns dels apartats on es detallaven els casos minoritaris. L’Apartat 2.1. deia: qui no tingui feina, sigui quina sigui la causa, es veurà obligat a canviar els seus hàbits per uns de nous. El 2.1.1.: si la persona esmentada recull diaris per fer-se una vida, ara recollirà ferralla per la mateixa causa. Cas 2.1.2.: els estudiants i becaris hauran de continuar la seva educació en altres centres, encara que això representi un canvi d’idioma o de temàtica general. Cas 2.1.3.: les dones que només s’ocupin de la feina de casa es dedicaran a netejar la de la veïna mentre aquesta neteja la seva. I així successivament, en una inacabable dissecció de tots els àmbits laborals de la nostra societat.

L’any 2012 va tocar canviar de parella. La raó principal: desentumir la rutina matrimonial sense incitar la promiscuïtat. El canvi, per tant, seria un i únic. No s’acceptaven protestes. Anecdotari: qui no tingués parella podria canviar el gat, el gos o la iaia, donat el cas.
L’any 2018 (avui fa sis anys) va tocar suportar estoicament la decisió més bèstia: a les sis del matí d’un diumenge sis de octubre, i sense avisar amb anterioritat – com havien fet fins ara – l’Estat Occidental Unificat (estat creat sis anys abans sense cap mena d’eleccions democràtiques) va promulgar una nova llei segons la qual a partir d’aquella hora, i amb un temps d’adequació màxim de sis mesos, tots els habitants de la Unió havien de canviar de país. No hi havia discussió possible. Qui no seguís les noves regles al peu de la lletra hauria de passar sis anys en alguna de les presons dels sis estats que formaven la coal.lició (Estats Units, Canadà, Europa, Austràlia, Rússia i Japó). Aquest cop la causa es relacionava amb un intent camuflat de disseccionar les múltiples faccions revolucionàries que s’havien anat fent fortes durant els últims quaranta-tres anys. A mi, com a tothom, em va tocar fer les maletes i marxar cap el meu nou destí, en aquest cas el Japó, més concretament Hiroshima. Mon pare va anar a parar a Califòrnia. A ma mare el destí  l’esperava, congelat, a la Sibèria més nòrdica, on va durar sis mesos i sis dies, els sis dies més freds dels últims sis anys. D’això ja en fa sis anys menys sis minuts, els sis minuts que falten perquè l’alarma soni de nou i m’enfronti amb els nous canvis de normativa.  De fet, ja fa una estona que tinc l’estranya sensació que aquest cop han decidit donar el cop de timó unes quantes hores abans; més que res perquè a les tres del matí m’ha semblat que la foscor de la meva cambra s’impregnava d’un color taronja salvatge semblant al de la flama d’una explosió llunyana. Seixanta minuts més tard la dificultat al respirar m’ha fet pensar en una reducció d’oxigen calculada, com si cada inhalació d’aire no omplís del tot la capacitat dels meus pulmons.  No sé, però. Potser és que no dormo. I com que no dormo, m’imagino coses rares.

Blog de Maiol de Gràcia: John Ford a París   Twitter: @maiol2

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació