Cantem i ballem!

31.05.2019

Mentre devorava Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), d’Irene Solà, i també abans, n’he anat llegint notícies i ressenyes. I m’agradaria no pas parlar del llibre, que ja s’ha fet prou i no sabria què més dir-ne, sinó posar sobre el paper un parell de reflexions breus que m’han vingut a partir d’algunes de les coses que se n’han escrit.

Irene Solà. |

Un dels valors que tothom li atorga és el del domini de la llengua, un sentit de llengua, una vigoria d’estil, una cura molt gran en el lèxic, en el ritme, en la musicalitat; una riquesa de llengua que pràcticament tothom destaca com a valor excepcional que costa de trobar en el que se sol publicar.

I és aquí on comencem a no entendre gaire res. Excepcional? Des de sempre havíem pensat que el domini de la llengua, la riquesa o la cura estilística eren valors inherents a la literatura, que sense aquests valors no hi ha literatura possible. I doncs? La resta de novel·les que es van publicant dia rere dia no tenen res de tot això? Deu ser que no; si no, la llengua d’Irene Solà no es veuria tan única i especial. I si tots els altres llibres no ho tenen, per què en diem “literatura”?

És la constatació que cada vegada es fa més urgent una distinció entre els llibres que expliquen històries i els llibres que contenen literatura. Si la llengua de Solà és una excepció, la literatura deu ser una excepció en el nostre món dels llibres.

Un altre tema recurrent en algunes notes sobre aquesta novel·la és la connexió entre la llengua de Solà i els seus orígens, un poble d’Osona. Implícitament, o de manera explícita, es diu que la genuïnitat del català la trobem a Osona, a la Garrotxa, al Gironès, a l’Empordà… i no pas a les grans ciutats i en segons quines comarques.

És que no hi ha autors de Barcelona o de Santa Coloma amb un alt sentit de la llengua i una llengua rica? No hi ha cap autor d’Olot o de Girona que tingui una llengua pobra i descurada? Si la Irene Solà hagués nascut a Barcelona no escriuria tan bé? La llengua d’una escriptora és únicament la que ha mamat al seu terròs? És que les comarques estan aïllades i la gent no llegeix ni estudia ni s’aplica lingüísticament, ni viatja ni té contactes fora de casa seva? Tòpic sobre tòpic anem creant tradició.

Més coses: Amb aquesta novel·la torna a aparèixer el fantasma de la “literatura rural”, que de tant en tant treu el nas. Va sorgir amb força quan van coincidir uns quants autors com Maria Barbal, Pep Coll, Ramon Erra i Antoni Pladevall i algú va voler oposar-los a la “literatura urbana” que s’estilava amb Quim Monzó o Sergi Pàmies. Aleshores de seguida ja es va veure que aquestes etiquetes no anaven enlloc, però malgrat tot les anem trobant periòdicament, i aprofitant aquest llibre torna a ressuscitar. Deu ser que no sabem ben bé què dir o que ens cal ajudar-nos de tòpics. I per alguna raó deu ser. Quin dia ens deixarem d’etiquetes gratuïtes i buides i ens podrem dedicar a parlar de debò dels llibres?

Pel que fa a l’argument, ja era hora de trobar una novel·la on “el que passa” o el “com acaba?” tenen una importància més que relativa, que l’argument més potent és el text en ell mateix, que “allò que passa” en l’obra és un fragment de vida, de lloc, de temps (amb tots els temps del lloc i la vida) narrat a fragments. Qui vulgui llegir el llibre de la mateixa manera que es mira una pel·lícula de diumenge a la tarda es trobarà ben frustrat (però pot descobrir nous i fondos plaers). Per això, quan algú parla de l’argument, de la història o dels personatges i ho fa sense especificar res, com si es tractés d’una novel·la amb història i trama convencionals, està fent un flac favor al possible lector i al llibre.

Una altra cosa: L’estructura, basada en la successió de diferents punts de vista, i no només de personatges humans, sorprèn uns quants crítics i ressenyadors, com si no haguessin vist mai una cosa semblant, que tal vegada no. Potser els caldria llegir una mica més (o triar més les lectures).

I encara una altra coseta: Més d’un ha parlat de l’ús de les llegendes i tradicions, però encara no he llegit que, al menys des del meu coneixement, és la primera vegada en molts anys que s’utilitza tot aquest material i que queda narrat i exposat sense cap vestigi de folklorisme, d’antropologia o de llegenda antiga, sinó amb una gran contemporaneïtat. I això és un gran mèrit, que perpetua la tradició i, en definitiva, la cultura. I això mateix es dóna en la construcció que fa dels personatges que a ciutat en diem “rurals”, que en tantes i tantes novel·les pateix de “ruralització i folklorisme”.

Totes aquestes reflexions m’han vingut a partir de llegir i escoltar crítics i ressenyadors que canten i ballen des dels papers, les pantalles o des de les ràdios i televisions. Canten i ballen sobre els llibres i potser no haurien de fer-ho tan alegrement.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. D’acord cent per cent: “És la constatació que cada vegada es fa més urgent una distinció entre els llibres que expliquen històries i els llibres que contenen literatura. Si la llengua de Solà és una excepció, la literatura deu ser una excepció en el nostre món dels llibres.” Celebro que ho diguis, molt.