Canet Rock 2014, in memoriam

En aquest país d’anunci de cervesa, de frikis del triatló i amants del gin-tònic de 15€ es fa difícil tenir una escena musical com Déu mana.

L’edició del Canet Rock d’enguany ha estat marcada per l’èxit d’assistència però també per les crítiques. Abans del concert, durant, i després. Apropiar-se del nom d’un mite de la música que es fa al nostre país per fer una cosa totalment diferent estava clar que no deixaria content a cap purista.

I és que els promotors milionaris i el cartell ple de logos de companyies multinacionals no tenen gaire a veure amb aquell esperit contracultural de follia i rock descarat que van representar les edicions dels 70. Precisament l’organització és el que no va funcionar durant el festival, que va haver de ser salvat pels de sempre: el públic i els músics.

Estarem tots d’acord que en aquest país d’anunci de cervesa, de frikis del triatló i amants del gin-tònic de 15€ es fa difícil tenir una escena musical com Déu mana. Hi ha molts i molts grups amb potència i talent que s’han de dedicar a tocar a locals petits i a suar per treure una maqueta mentre els mitjans de comunicació, que irònicament com més n’hi ha més cecs es tornen, ni tan sols saben que existeixen. A més, els pocs grups catalans que aconsegueixen traspassar la fina línia del mainstream, com Manel o Mishima, tampoc és que s’estiguin forrant. En aquest context, a algú li ve al cap la idea de muntar un gran festival de música en català. Però gran, gran. I gran vol dir gent que es deixi els diners, per recuperar la inversió. I és clar, quins grups portes? Doncs has de posar al cartell les poques bandes que tenen èxit, per assegurar-te que omples. Algú em va preguntar, quan marxàvem: “Ostres, si ja han vingut tots aquests, a qui portaran si ho tornen a fer l’any que ve?” La resposta és clara: “Els mateixos. No tenen ningú més, si ho volen fer així”.

Com que l’escena alternativa té molt poca tirada, no seria capaç de convocar 25.000 persones com als anys setanta, i el Canet Rock no seria el mateix. Però és que l’escena alternativa és l’autèntica, és la que manté viva la filosofia dels grups que van tocar fa quaranta anys. Què fem? El resultat d’aquest dilema, fruit de la poca feina que es fa a casa nostra per donar a la cultura la importància que es mereix, és el Canet Rock 2014: sense massificació no hi ha party.

Comptant que els organitzadors han buscat aquesta massificació, no s’entenen els problemes organitzatius. Les llargues cues per tot (fins i tot per sortir del recinte) és un problema que els grans festivals internacionals que es fan a Barcelona tenen solucionat des de fa anys, mentre que a aquí es va decidir posar tres petites barres per un recinte amb desenes de milers de persones. Caos desesperant. La polseguera per entrar i sortir, els lavabos, la xarxa telefònica, el preu de les consumicions i els entrepans, els horaris de les actuacions… són alguns dels temes que s’hauran de revisar de cara a futures edicions (si és que se’n fan), perquè si a sobre que l’organització s’ha de menjar totes les acusacions de traïció als ideals més sagrats, s’han d’empassar cada any una allau de crítiques per la logística, la pressió pot arribar a ser asfixiant.

Deixem l’organització al racó de pensar i anem a parlar de música. Realment, amb un cartell així amb noms tant potents, era difícil que sortís malament. La tarda va ser molt nostàlgica, i els que anaven arribant podien escoltar allò que ha quedat del rock català mentre feien vuit dies de cua per demanar tíquets. Abans de sopar tothom va saltar amb l’Elèctrica Dharma i els seus homenatges, però el plat fort vindria després. Tal com cantava la gent, entenc que gairebé tothom coneix la cançó de Jaume Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i el moment en què va sortir a cantar-la va ser un dels més màgics de la nit. No tinc tan clar si tots els que estaven al Canet Rock eren conscients de qui és Jaume Sisa, i és que quan van entrar els Manel a tocar amb ell la llegendària “El setè cel”, molts no sabien ni de què se’ls estava parlant. El que semblava impossible als 70 és una realitat al Canet Rock 2014. Un símptoma més del que explicava més amunt.

La nit era curta i Manel van fer embogir el públic amb la seva bateria de singles, i Love of Lesbian i Gossos van preparar el terreny pel millor moment de la nit, almenys per mi: Mishima, aquesta banda que o t’agrada o no la coneixes, van ser el plat fort de la matinada, just abans que el concert més esperat per molts: el de Txarango i la seva festa de rumba i clowns perpètua. Un cop va acabar Txarango, la gent va marxar. Això és així, i llavors ens vam quedar només un quart de la gent que hi havia a Manel. I a poc a poc la gent va anar fent cap al llit, i durant les actuacions més destroyer de Delafé y las Flores Azules (genials) i sobretot de The Pinker Tones, només quedaven l’apuntador i els seus amics. El problema amb els horaris va fer que tot plegat s’allargués massa, i la gent ja estava cansada. Dels concerts, sí, però també de les cues i de la gentada. I molts marxàvem amb ganes de reflexionar sobre unes quantes coses.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació