Cànem i cotó

10.11.2017

Vuitanta anys després, la cèlebre imatge “Aixafem el feixisme”, del fotògraf i publicista vallenc Pere Català-Pic té un significat històric precís. Era un fotomuntatge en blanc i negre, de gran força expressiva que anunciava que les espardenyes acabarien imposant-se a les esvàstiques.  I va ser així.

Espardenya de pinxo. Foto: Oriol Clavera

Tal vegada, el cartell deuria suscitar la mateixa mitja rialla cínica amb què alguns  polítics i experts politòlegs, el 2014, volien desqualificar la convocatòria del 9-N titllant-la de costellada.

El que hauria de glaçar els somriures dels escèptics d’arreu, perquè no seria cap broma,   van ser els resultats de les eleccions del 27 de setembre de 2015, i ho prova el fet que, de llavors ençà, el govern central no ha parat fins a negar-los, combatre’ls amb tots els mitjans fins al deliri del “155”,  sinònim barroer d’un cop d’estat, d’usurpació del mandat de la ciutadania catalana.

Per molt negacionisme cínic a la legalitat dels resultats del 27-S i el procés cap a l’autodeterminació fins a la República Catalana, no se li escapa a ningú -ni països, ni organismes, ni encara menys a les institucions europees, a Brussel·les o Estrasburg- que estem vivint un nou combat entre forces desiguals en el què, com si diguéssim, les espardenyes ens han dut ben lluny.

Antigues, pràctiques, ecològiques, diverses, transversals, assequibles, fresques, no és estrany que les espardenyes formin part de l’uniforme de gala dels Mossos d’Esquadra, l’únic cos de policia del món que camina(va) sobre cànem i cotó en dies de celebració.

Però més enllà d’aquest possible símbol poc bèl·lic, és cert que Catalunya no disposa d’exèrcit, ni d’aparells d’estat, ni de judicatura, ni de míssils.  Som on som per enraonar (raonar plegats) i potser aquesta confiança en els arguments i les regles de respecte al diàleg ens han impedit imaginar tots els matisos de la crueltat. No és un tema de bons i dolents, és una qüestió més primitiva, d’aquelles que provoquen el somriure  pervers de l’abús de poder, del poder de la bota damunt l’espardenya.

Els predicadors de referèndums pactats  ometen aquesta diferència, els obsedits per la legalitat mai no plantegen la possibilitat de modificar les lleis, els agrada l’expressió “el pes de la llei” perquè la fa inamovible.

En aquestes condicions, l’equidistància patina perquè és impossible un diàleg entre,  “calçats tan desiguals” i encara ho posa més difícil l’ús de la força bruta amb  cops muts o empresonaments arbitraris. Als que insisteixen en la fractura  social   els va bé la simplificació: nosaltres i  vosaltres,  com un romanent de caïnisme que rebrota  en la violència extrema de grups incontrolats  però consentits, “radicals” de la bronca i l’amenaça. En parlen poc els mitjans preocupats pe les abduccions massives.

Botiga d’espardenyes | Foto: Oriol Clavera

La històrica diversitat dels que viuen a Catalunya no s’explicaria sense unes condicions favorables a totes les gradacions possibles entre el blanc i el negre. Potser d’aquí prové allò de: “tres catalans, quatre opinions”.

No som un país perfecte, carreguem contradiccions com arreu,  però hi ha fets que no es poden tergiversar ni manipular com ara,  donar la cara i assumir compromisos fins on calgui, també la pèrdua de llibertat, allò que fa somriure als escèptics.

La lluita pacífica pels drets fonamentals ens ha de dur encara més lluny,  el recorregut, les mobilitzacions dels darrers anys, no ho oblidem, ha estat impressionants, enmig  d’ hostilitats de tota mena, però, sense colpejar salvatgement ningú, ni física ni judicialment, i el món ho sap.

Serà cosa de calçat?