Cançó trista per Robert Saladrigas

5.11.2018

Homenatge a Montse Gilabert

Ara que se n’acaba d’anar, i després d’un parell o tres d’anys que no ens havíem vist, em costa molt pensar que ja no el trobaré més, ni físicament, ni a través de les crítiques setmanals que publicava a La Vanguardia i que m’engrescaven a llegir uns llibres que altrament m’haurien passat per alt.

Robert Saladrigas.

Era ben bé un home-llibre. Un apassionat de la novel·la, tant d’escriure’n com de llegir-ne i, sobretot, de comentar-les, de treure’ls tot el suc, d’intentar traslladar el seu entusiasme per ajudar-nos a ser una mica més feliços si llegíem aquelles que no s’estava de recomanar-nos. I, si era possible, de parlar-ne amb els autors perquè ens fessin saber què els havia mogut a escriure-les, les intencions, els interessos, els motius, les aspiracions… Recordo que ell, acompanyat per Mercè Ibarz, em va fer una de les primeres entrevistes a la ràdio, en directe, ja fa més de quaranta  anys.

Ell, que tampoc no es feia pregar quan era entrevistat, fa poc explicava a Jordi Nopca, al diari Ara, que feia molts anys havia tingut l’oportunitat de fer una sèrie d’entrevistes, Monòlegs, a la revista Destino: “Va ser un moment cabdal de la meva vida. M’acostava als 30 anys i per primera vegada vaig poder ajuntar dues de les meves grans passions: periodisme i literatura. Una bona entrevista -i sobretot si és amb un bon escriptor- pot donar una peça que tingui un cert valor literari. En set anys vaig fer 130 entrevistes”.

A finals dels anys seixanta, Saladrigas era un dels fixos de la tertúlia que aplegava a l’Oro del Rhin, aquell bar mític de la Gran-Via, entre el Coliseum i la Rambla de Catalunya, un grapat d’escriptors: Amat Piniella, Artís Gener (Tísner), Aurora Bertrana, Pere Calders, Domènec Guansé, Terenci Moix, Manuel de Pedrolo, Estanislau Torres, Mireia Xapelli, jo mateix, i en alguna ocasió Víctor Mora i Josep M. Carandell. Al cap dels anys, si algú m’ha preguntat com podia ser que ens reuníssim uns lletraferits d’edats, tarannàs i interessos  tan diversos, no m’ha costat contestar que era, senzillament, perquè tots escrivíem en català i això sol ja ens identificava i unia per fer front a les dificultats i la precarietat de l’època. Recordem que no vam disposar d’un diari fins al 1976. Un dels altres punts de trobada era la Terrassa Martini, a la Gran-Via/Passeig de Gràcia, quan es presentava alguna novetat literària.

Aquests dies, quan des de tants centres d’interès s’ha revisat la seva trajectòria literària, s’han recordat principalment els llibres escrits i publicats ja en plena maduresa, però a mi m’ha agradat recordar els seus inicis en una època que vam compartir colze a colze, ja que l’ambient era tan reduït que per força havíem de coincidir. I he reviscut tant les novel·les per a adults com les d’ambient juvenil:  El cau (1966); Entre juliol i setembre (Premi Ruyra 1967); Boires (Premi Víctor Català 1969); L’Àlex, el 8 i el 10 (1970); Els viatges prodigiosos de Ferran Pinyol (entre 1971 i 1978), que també es van escampar per la ràdio; 52 hores a través de la pell (1970).

Si quan va començar a comentar llibres no es va estar de dedicar part de la seva activitat al que produíem els autors catalans, més endavant va comprendre que, ja que ell formava part del cens, el millor que podia fer era donar-nos veu i presència als mitjans. I van sorgir aquells Monòlegs en què ens estimulava discretament i deixava que diguéssim ben bé la nostra, sense interferències. Mai no li ho agrairem prou! Llavors, la seva actitud crítica es va centrar en aquells autors d’altres cultures que li cridaven més l’atenció, cosa que li permetia una sinceritat total.

Fa quatre anys, el 2014, vaig tenir el goig de participar en la presentació de dos llibres en què va recollir bona part d’uns treballs fruit de la seva intensa dedicació a entrevistar altres escriptors i que va titular Paraules d’escriptors. Monòlegs amb creadors catalans dels setanta i Rostros escritos. Monólogos con creadores españoles de los setenta. No cal dir que entre els assistents s’hi trobava Montse Gilabert, l’esposa i companya inseparable.

M’agradaria reproduir algunes de les frases amb què descrivia, qualificava o mostrava diversos aspectes dels entrevistats, o bé del que aquests li contestaven quan els estimulava a expressar-se, però seria excessiu, ara i aquí. A la contraportada podem llegir: “Neguits personals i col·lectius es barregen, doncs, en aquest volum que recupera uns testimonis de primera mà i de màxima importància per recordar un dels períodes més transcendentals de la història recent: els anys finals d’una dictadura hostil a la cultura i la llengua catalanes.”

Hi vam desfilar una bona part d’aquells que exercíem en aquells moments, sense distinció de sexe, edat, tendència, posició ni categoria. Per això, em limitaré a esmentar-los pel mateix ordre que es van celebrar les entrevistes a partir de febrer de 1970 fins al febrer de 1974: Joan Sales, Guillem Viladot, Estanislau Torres, Joan Oliver, Joan Teixidor, Avel·lí Artís Gener (Tísner), Salvador Espriu, Josep M. Espinàs, Joan Perucho, Víctor Mora, Josep Vallverdú, Pere Calders, Xavier Benguerel, Manuel de Pedrolo, Fèlix Cucurull, Xavier Rubert de Ventós, Joaquim Carbó, Gabriel Janer Manila, Joan Brossa, Josep M. Castellet, Jaume Vidal Alcover, Agustí Bartra, Joan Oller i Rabassa, Vicenç Riera Llorca, Francesc Vallverdú, Francesc Candel, Guillem Frontera, Joaquim Molas, Teresa Pàmies, Sebastià Juan Arbó, Tomàs Garcés, Isidre Molas, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Benet i Jornet, Clementina Arderiu, Baltasar Porcel, Jordi Coca, Josep Ferrater Mora, Maria Antònia Oliver, Mercè Rodoreda, Pere Ribot i Miquel Àngel Riera.

A l’altre volum també va reunir la flor i nata d’escriptors castellans d’aquell moment. Em limitaré a escriure el nom d’alguns dels més significats: Max Aub, Francisco Ayala, Enrique Badosa, Rosa Chacel, Camilo José Cela, Gabriel Celaya,  Alvaro Cunqueiro, Juan Garcia Hortelano, Gabriel Garcia Márquez, Juan Marsé, Juan Ramon Masoliver, Ana Maria Matute, Salvador Pàniker, Eugenio Trias, Paco Umbral, Manolo Vázquez Montalbán i…

Que descansi en pau, el bon amic Robert que en vida va tenir la sort de poder treballar sense defallir en allò que el feia més feliç: escriure novel·les, llegir les que escrivien els altres, comentar-les i parlar-ne amb els autors sempre que això fos possible.