Son, soneta, vine aquí,
a la vora del coixí.
Vine, vine, son soneta,
tu que n’ets tan boniqueta,
acosta’t amb pas manyac,
i no com l’home del sac
que es presenta a mitjanit
i se’m fica dins del llit
amb la Camacho, l’Aznar,
i tot l’estol popular.
Non, noneta, vine, son,
no permetis el malson
de passar la nit del lloro
somiant amb el Montoro,
amb l’escanyament fiscal
i que no ens queda ni un ral.
Nonetes, feu-me el present
d’una altra mena de gent
i el somni dolç que demà
res d’això no existirà,
que els malsons s’han acabat
perquè som un nou estat.
Quedarà tan lluny Madrid
que no arribarà el brogit.
Quina calma! Quanta pau
sense tot aquell sarau!
Miraràs Antena 3
i et semblarà TV3,
els d’Intereconomia
parlaran amb simpatia
dels catalans tal com són
i faran cantar el Raimon,
als mitjans episcopals
cridaran Bon cop de falç!,
tant El Món com La Raó
defensaran la immersió
i et semblarà l’ABC
com si llegissis Carner.
Aquest somni em fa més peça
i ens l’heu de portar de pressa.
Nonetes, veniu, nonetes,
que us espero amb candeletes.
Son, soneta, vine aquí,
a la vora del coixí.