Callar

10.10.2017

Em pesa el silenci, però aquest cop no és el dels altres, és el meu. Una escriptora fa servir les paraules per expressar-se, escriu, que és una manera de dir.

Fa un temps que, més que mai, he sentit paraules d’aquí i d’allà, he vist imatges. Paraules enraonades, esperançadores, calmades però fermes. Paraules insultants, feridores, mentideres, agressives però en to ben alt. Paraules d’una jove, de veu fina i tremolosa, dient a una amiga que li havien trencat els dits de la mà, que ho fes saber. Paraules d’un rei esborrant del mapa tota una població, dictaminant sobre la fractura d’una societat que desconeix i que s’entén que no vol conèixer, perquè la ignora com qui té fe en un dogma. Espanta i trasbalsa. La major part d’Europa, del món, calla. I una escriptora a tocar de la vellesa també ho fa. El seu silenci la consumeix. Ha viscut l’època franquista quasi de cap a cap. Ha vist com el trauma familiar produït per la guerra civil i els seus vencedors ha representat un fet sense recuperació possible, una desgràcia per a tota la vida, fins que ha arribat la desmemòria i la mort.

Qualsevol català podria dir quantes incomprensions, males mirades, burles d’intensitat diversa, portes tancades, violència, li ha portat el sol fet de ser-ho, el fet de pertànyer a una cultura no-castellana a Espanya. Quants esforços suplementaris ha hagut de portar a terme a la vida pel fet de haver nascut en una terra i en un entorn com qualsevol ésser humà.

Se m’han estancat les paraules perquè n’he sentit de molt sàvies i útils. D’altres, dures i incendiàries. Fins diumenge. Perquè entre esperança i por també les llàgrimes se m’havien estancat o congelat. Però vaig anar a escoltar un concert a l’auditori. El concert per a violoncel i orquestra en la menor de Shumann. El solista va ser Lluís Claret, molt aplaudit per un públic que, en gran part, pertanyia al món sanitari i també, per una orquestra de músics metges d’arreu. Tots a la una rendits a la seva qualitat extraordinària. Llavors, ho vaig pressentir, va seure després d’agrair l’ovació sense un mot,  i tot seguit va interpretar “El cant dels ocells”. Vaig notar un sotrac físic, el cor se’m trasbalsava i l’emoció per fi va trobar les llàgrimes.

Avui he estat capaç de trobar aquestes paraules i escriure-les.

Octubre 2017

Maria Barbal | © Ariana Nalda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Gràcies Maria per les teves paraules. M’adreço a tu pel nom, com a antic alumne teu de l’Institut Maragall.

    Més enllà de tot i tot i tot, devant les notes d’un cant com aquest sabem que som un poble.

  2. Potser no t’ho creuràs però jo havia trobat a faltar les teves paraules donat que fa anys que segueixo la teva obra i admiro el teu tarannà discret, reservat i, sempre, digne.
    Celebro que hagis començat a donar sortida a l’emoció i que això et faciliti alguna mena d’alliberament. Penso que si el sentiment es capaç de brollar franc la plenitud es més a la vora. Segurament si tu et sents millor els demés també en gaudirem en tots els sentits.

  3. El cant dels ocells interpretat per en Lluís Claret ha de ser molt emotiu, i més en aquests moments. Casualment la meva filla, actualment estudiant a Lisboa violoncel, el dia 1 d’octubre es va sentir molt impotent, no podent estar aquí amb nosaltres en veure com els col·legis eren assaltats. Ella, des d’allà. només va poder fer el mateix que Claret. Ens va enviar aquest vídeo des d’allà:
    https://vimeo.com/236292784

  4. Ser català… es plorar amb el Cant dels Ocells… sense saber massa el perque… i es que els sentiments no hi entenen massa de raons…
    Primer m’ha fet plorar la Maria Barbal… i despres la teva filla Quim.
    Gràcies a tots dos. 🙂

  5. Emocionada sensibilitat Maria. Ve de lluny. Des del rodolar de les pedres de la tartera, ens torna l’angoixa una altra vegada. Però em viscut la força que tenim. La gran esperança: la nostra gent jove. Una abraçada.

  6. Maria Barbal, Roser, Joan, Juli, Jordi, Quim, filla de Quim, Maria, i Mariona, em sento molt i molt a prop, part de vosaltres, i els vostres sentiments, aquest és en el país que vull viure.

    Moltes gràcies a tothom, si, també al Josep i la Montserrat, perquè només dos de deu, onze amb mi, és una gran esperança pel nostre petit país.

  7. Estic contenta que hagis deixat el silenci, no et pertanyia,gràcies i gràcies el cant dels ocells que t’ha fet parlar,a mi sempre m’amociona.