Cal quedar-se sol amb el poema

16.01.2015

Edicions Proa acaba de publicar dins la col·lecció d’Els Llibres de l’Óssa Menor el nou poemari de Joan Margarit, titulat Des d’on tornar a estimar. El recull es tanca amb un epíleg del mateix poeta en què fa una destil·lació de la seva poètica. El podeu llegir a continuació. 

Joan Margarit

La vida ens acostuma, més enllà del mezzo del cammin, a la presència de llunyanies, tant si mirem cap endarrere com si ho fem cap endavant. A mesura que anem envellint això s’acusa, és clar, fins que un dia ens adonem que les llunyanies han anat desapareixent i que, miris on miris, tot és igual de proper. No és una sensació en absolut desagradable, perquè significa que, després de jugar tota la vida en contra de tantes forces, un comença a tenir de la seva banda una de les més poderoses de l’univers, que és la indiferència. Però indiferència en el sentit d’una manca de sentiment a favor o en contra, i aplicable, doncs, tant a una persona com a una estrella. No indiferència en el sentit d’absència d’interès, contigua amb el significat de la paraula egoisme. La indiferència a què em refereixo estalvia l’angoixa pel que no és fonamental i pel que és ineluctable, allò que, sent important, fins i tot transcendent, un no podrà canviar mai. Veïna de la lucidesa, ens allibera justament del que és superflu I del que és inútil.

Fins ara, la meva vida ha estat la poesia i continua sent-ho. Res no ha tingut poder sobre mi si se m’ha permès escriure-la. Circumstàncies que, sense la poesia, m’haurien debilitat, m’han enfortit. La llengua en la qual parlo i la llengua en la qual escric els poemesés la mateixa. Així ho van fer els poetes dels qui ho he après, com Gabriel Ferrater o Philip Larkin. Altres, al contrari, accentuen la diferència entre la llengua parlada i la del poema, com és el cas de Josep Carner. Però tots ells m’han ensenyat que la inspiració, per llunyà o estrany que sembli a vegades el poema, no pot venir més que de la pròpia vida.

La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. Per això penso que, abans de fer-ho d’una manera erudita, s’ha de llegir de veritat el poema: al marge de significats, d’interpretacions o anàlisis crítiques, sense que res no interfereixi, i menys les observacions fetes des de molt lluny de la senzilla i profunda penetració de les paraules en el nostre ànim. Dit d’una altra manera: cal quedar-se sol amb el poema. Pot ser que aquesta soledat a vegades incomodi i que llavors un es tanqui amb els versos envoltat d’una biblioteca –real o per acumulació d’altres lectures– d’estudis literaris i filològics.

Llavors, és clar, hi ha diverses, potser moltes interpretacions, cada una diferent de l’altra, i un mateix no sap ben bé amb quina estaria més d’acord. Pot ser que s’acabi deixant la vertadera lectura per a una altra ocasió, o bé que un s’adscrigui a una de les interpretacions i doni el poema per llegit. És el mateix que els pot passar a les persones que contemplen els quadres d’un museu escoltant el torrent d’informació d’una guia pels auriculars: que acabi la visita sense haver vist de veritat les obres.

Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accessori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. Com si cada vida fos un pou des del qual baixar a un únic corrent d’aigua. El poeta hi baixa des del seu: l’única característica és que el bon poema arriba a aquest corrent profund i el mal poema no baixa prou, es queda sempre massa amunt, en sec.

Una persona, encara que no tingui una gran cultura, si sent amb emoció que el que ha llegit expressa algun aspecte de la seva consciència o de la seva vida, és que ha entès el poema. És per això que el poeta farà bé d’escoltar i considerar una observació entorn d’un poema, sigui qui sigui qui l’hi faci, sempre que provingui d’una lectura com aquesta. Perquè tothom, mentre llegeix així un poema, està utilitzant al màxim les seves facultats més nobles. Per cert, en aquest llibre, he d’agrair lectures prèvies d’aquesta mena a Mariona Ribalta, Pilar Senpau, Ramón Andrés, Luis García Montero, Josep Maria Rodríguez, Mercè Ubach i Jordi Gracia.

La poesia és la forma d’expressió que menys pot recórrer a l’astúcia, a l’ornament, la que més lluny està de la persuasió o de la trampa de fer veure que dóna el que no dóna. El poema no es manifesta més que en relació amb la vida de qui l’està llegint, i el poeta no haurà estat més que el seu primer lector. Els coneixements, la cultura actuen a llarg termini, van impregnant, canviant la persona, deixant-la en un estat de recepció més poderós i afinat. Però els bons professors saben que el qui s’ha apropat al poema amb l’ajut, no de la pròpia vida (i, per tant, de la seva formació), sinó només de la informació, no ha començat encara a llegir-lo.

Cal quedar-se sol amb el poema, és a dir, quedarse sol amb la pròpia por i ignorància. Acceptar que no podem concretar en res material l’ordre que estem guanyant en el nostre interior. Que no podem dir per què augmenta la nostra fortalesa en llegir-lo. Tot això pot causar des de neguit fins a espant i, a vegades, fa que l’erudició s’entengui com una xarxa de seguretat que tranquil·litza. Tranquil·litza però alhora ens impedeix córrer el risc de la poesia i sentir-ne el vertigen quan el poema ens parla directament. Per això la poesia és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral. La seva aparició degué representar en la història de la humanitat una fita transcendental. Tant com, per exemple, l’aparició de la casa, de l’arquitectura, aquell alliberament de l’ésser humà de la caverna, un primer anunci de la individualitat.

Perquè el que és impersonal, és a dir, objectiu, no pot ajudar amb dignitat a pal·liar els efectes del dolor moral, que fonamentalment està causat per pèrdues i absències. Cap consol pot servir si no parla directament a un tu. Per això, cansats d’ideologies i abstraccions, trobar-se de sobte amb una força que actuï, sense cap mena d’intermediari, sobre la subjectivitat, que accedeixi al centre de la tristesa –això és el que fa la poesia–, pot ser tan important. Si els que ocupen els nostres interessos i inquietuds són només assumptes com la política, vol dir que estem posant l’accent en el que tenim de gregari. I tot el que és gregari tendeix a sustentar el menyspreu. L’admiració profunda, la que no és mimètica, ve de la individualitat. És a dir, del tu al qual es dirigeix el poema.

Sant Just Desvern, setembre de 2014