Cada 11 de juliol penso en la mort

11.07.2015

Cada 11 de juliol penso en la mort. No en la teva, no en la meva, no en la mort d’algun amic, no en la d’algun conegut. Cada 11 de juliol penso en la mort. En la mort provocada, en la mort violenta, en la mort entre veïns. 1995. Est de Bòsnia Hercegovina. Des de 1995, cada 11 de juliol penso en la mort. Srebrenica. Srebrenica. Srebrenica. Cada 11 de juliol, Srebrenica pensa en la mort. Holandesos, on éreu? Defensant el territori. No. On eren els vostres 400 cascs blaus aquell 11 de juliol de 1995? Van fugir. I no hi ha lloc per la culpa. Entre la ràbia, una espurna de comprensió: cada 11 de juliol penso en fugir.

Cementiri de Potoćari, Serbrenica, un 11 de juliol. Font- Clàudia Rius, 2013

Cementiri de Potoćari, Serbrenica, un 11 de juliol. Font- Clàudia Rius, 2013

Ratko Mladić, Ratko Mladić, Ratko Mladić. General de l’Exèrcit de la República Srpska. Serbi. Aquell 11 de juliol vas pensar en atacar. El teu suposat objectiu: homes musulmans bosnis. Mentides, mentides, mentides. Cada 11 de juliol penso en la mort. En la mort de 8000 habitants de Srebrenica. Penso en un avi, en un nen, en un pare, en una mare. Ratko Mladić, la sang, les mentides. Cada 13 de juliol penso en la mort. La d’ella, que no se l’esperava, i la d’ell, que ja se la temia. Neteja ètnica. Genocidi. Venjança. Fosses comunes. Horror.

I finalment, Potoćari. Cementiri de totes les víctimes des del 2004. Memòria feta tomba. Tomba coberta de verd. Cada 11 de juliol penso en Potoćari. En els mocadors d’aquelles dones. En la mirada perduda d’aquell home. En el somriure d’aquell nen que encara no entén res. Cada 11 de juliol penso en les víctimes recuperades durant l’any. Per fi seran enterrades. Per fi. Per fi. Per fi. I de tal horror fa tan poc, fa tan poc! Preguen. Tothom prega. Pels morts trobats, pels morts per trobar.

Cada 11 de juliol penso en la guerra. I en el més enllà. En la postguerra. En el sofriment. En l’endemà d’aquell i de tots els 11 de juliol. En aquella dona que explicava que el seu veí havia matat al seu pare. Que el veia cada dia. Que no sabia com s’havia de sentir. Però que havien decidit perdonar. Perdonar per seguir endavant. Perdonar per evitar pensar en la mort algun dia diferent a l’11 de juliol. I després de tot això, cada 11 de juliol penso en la pau. En la pau que senten moltes famílies al tenir a tots els seus cossos enterrats.

Cada 11 de juliol penso en la mort. Pensa-hi tu també.

Article publicat a LaColumna.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El pitjor de tot plegat és que això estigués passant fa vint anys i no fa dos cents. Vint anys és ahir. Una taca fosca i totalment impossible d’esborrar per a una Europa que sempre volia treure pit de la vella civilització amb codis ètics contrastats per la història, o per determinats trams de la història, és clar. Srebrenica és la cara lletja que cap parlamentari europeu s’atreveix a mirar quan es critica l’estultícia i la insensibilitat d’una institució que, a banda de protegir el capital, hauria d’intervenir assertivament en conflictes socials i polítics dels seus veïns geogràfics abans que la violència ho esclafés tot. Aquest vintè aniversari arriba de puntetes enmig d’una incredulitat i d’un rebuig creixent per part de l’home del carrer davant el miratge de la globalització i els milers de draps bruts que es renten al pati del darrera. Segurament és el preu que anem pagant per obrir una mica més els ulls…