Brúixoles

29.06.2015

La revolta que viurem, escrit per Ivan Miró i publicat per l’editorial Tigre de Paper, és una obra que explica com quatre personatges afronten les fragilitats metropolitanes compartint les seves revoltes singulars. David Fernàndez en signa l’epíleg que us oferim a continuació íntegre.

Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.
Blai Bonet

Mots de pas. Nits i llanternes. Murs i sorolls. Mapes i brúixoles. Mistos en la foscor que cremen els dits i que tanmateix permeten de veure-hi. Focs fumejant en un laberint que avui ens ofega més encara. Nusos a la gola d’un trencaclosques que caldrà desllorigar entre totes. I allà enmig, en la intempèrie d’un sistema d’exclusions on hem nascut i crescut, l’Ivan es palplanta, repensa i escriu. I fita enrere per poder seguir endavant. Retrovisor memòria. Barricada aixopluc. Autodefensa aparaulada. Itineraris precaris. Línies de fuga. Banda sonora original en prosa. De l’escola del carrer a la universitat de la precarietat. Del màster en rebre per tot arreu al doctorat de no creure-hi en cada mentida oficial. Cal·ligrafia dissident, doncs, enmig dels temps de tanta infàmia, per cartografiar un nosaltres —majestàtic, col·lectiu, anònim— on poder reconèixer-nos encara. Judit, Jonàs, Djamila. Tu i ella. I el ventre de la balena.

Ressons d’Els invisibles de Balestrini. Acords de Q. De la banlieu a la Cabília. I música i lletra de dies i nits d’amor i de guerra en el subsòl urbà de Barcelona, sota l’skyline de les desigualtats. Ressorts de l’altra història silenciada, que mai no obrirà telenotícies ni sortirà pas als llibres d’història subvencionats en paper couché. Fils de vint dels subalterns invisibles que amollen la vida clandestinament. D’allà i des de l’ara, l’Ivan s’endinsa —passió per la revolta quotidiana— en les xarxes en lluita, la vida en pastera i les teranyines dels dubtes del món tal com és. Les quotidianitats altres en la ciutat que mai va deixar de ser dels prodigis, però que va sobreviure extramurs, fora dels plans del poder i els estirabots del diner. Quotidianitats escrites al marge i arran de terra, en editorials de barri i en les tangents de l’impossible. Imprescindible crònica políticosentimental d’un temps viscuts a contrapèl que es podria cosificar en mil consignes, des dels nostres carrerons que es van oposar sempre a les seves avingudes. Ravals contra multinacionals. Barris contra luxosos creuers. Assemblees contra sistemes integrals de poder.

Per a moltes i molts, centenars d’anònims i anònimes que han fet bategar la ciutat les darreres tres dècades, aquest relat serà reapropiat i socialitzat de forma comuna. Empelt de revolta, serà reviscut amb el cap, amb el cor i amb el puny; s’hi identificaran a plena llum i foscor sencera, perquè d’aliè aquest llibre no en té res. Ho despulla tot: la ciutat i nosaltres mateixos. D’altres també —les nostres mares, potser— comprendran millor quin és el dolor que ens habita, el dubte que solquem encara, d’on brota el silenci llunyà que callem o com és la fragilitat precària que ens defineix i, alhora, ens autodetermina a capgirar-la. Ni fines ni segures, seguim triant no renunciar. A la vida mateixa.

Epilogant a les palpentes, voldria escriure, només i a raig, que aquesta història és, senzillament, la nostra història real i incerta. La de cadascú, també, mare: bagatges acumulats, motxilles compartides, jorns impossibles, frustracions comunes, esperances retroalimentades i reconeixement mutu dels uns en els altres. Paraules i mots, diàlegs creuats i cruïlles juxtaposades que neixen d’una urgent necessitat narrativa i política: la recerca digna i inacabada d’un relat comú. D’un avui compartit. D’un demà col·lectiu. Des del persistent reclam que la lluita contra el poder és sempre la lluita de la memòria contra l’oblit: per això escrivim també. O per dir-ho a la manera de Sartre:allò important no és el que han fet de nosaltres mateixos, sinó el que nosaltres mateixos fem d’allò que han fet de nosaltres. Per això, tal vegada, La revolta que viurem opera alhora com a novel·la escrita amb cura i a foc lent i també com a autèntica tesina sociopolítica sobre l’autonomia alçada en temps contradictoris.

Arrel, tronc, escorça. 1984, els agents Smith de torn del 2015 molt s’hauran d’entestar per poder descodificar-nos: per poder acabar d’entendre perquè hi ha valors sense preu, xarxes que no es compren perquè mai han estat en venda o solidaritats recíproques —ajuts mutus entre iguals— del tot infranquejables quan només en la derrota som invencibles. D’això va i així és aquesta prosa poètica que ho conté tot en les seves entre línies: el decàleg d’una generació precària que, malgrat tot i enfangats en la crisi sistèmica, va voler desobeir l’estructura de la impotència ordenada per decret-llei, imposada cada dia i organitzada com a saqueig per despossessió. Com una ‘Carta a casa’ d’Ovidi Montllor, entre manars i garrotades, l’Ivan hi desbrossa el manual d’autodefensa quotidiana, ressenya l’arquitectura postmoderna de la por i balla i canta la coreografia del zapatisme al sud d’Europa. Meitat ficció i realitat sencera, bressola un present atrotinat contra els ionkis del diner i vindica els nostres arxipèlags, els repics d’atuells compartits cent nits, les mil i una assemblees, els infinits dubtes i les escasses certeses. Érem. Som. Serem. Amb humor, amor i respecte, com reclamava un vell grafitti. Hardcore melòdic de base, per un temps de vida fora del capitalisme. Ràbia positiva.

Fragilitats i finituds d’una vida crua, nua i despullada, entre consecutius cafès i ibuprofens, ja fa massa anys que esmorzem crisi, massa que ens van confinar a la flexibilitat —les ETT del 1994— i prou que ens van deportar a la mercantilització de tot plegat. En paral·lel, per atacar la realitat vam reaprendre, però, a compartir, a cooperar, a reconstruir i a mancomunar. Era la nostra forma airada —sovint irada— de (a)negar el capitalisme senil. El primer que vam fer, aleshores, va ser burxar en la vella memòria, de la qual tant hem après. D’allà va soldar-se la consciència compartida —nòmada, transhumant— que no hi ha més territori alliberat —i per alliberar— que la pròpia vida quotidiana, que res mai és per sempre —ni les derrotes severes ni les victòries eufòriques— i que tota la vida haurem d’estar regant les plantes, netejant els vidres i cuidant les vides. Llaurant. Sostenint. Aguantant. Aguantant-nos. I és en aquesta escletxa insondable on l’Ivan se’ns camufla, s’amaga i ens xiula: “Alguns afirmen que el més revolucionari que podem fer és entossudir-nos a crear noves relacions socials en els nostres territoris, relacions que neixen en la lluita i se sostenen i expandeixen gràcies a ella”. I descodifica —significa i dignifica— els no-llocs de llibertat i justícia social que, juntes, hem sabut construir a mà i sense permís. Els nostres espais alliberats. Els nostres casals. Els nostres codis. Les nostres cooperatives. Els nostres mitjans. Les nostres resistències a un món injust, absurd, desigual.

“Quins rastres segueixes? Quins bagatges rescates?” es demana l’Ivan a través d’un dels protagonistes que podria ser qualsevol de nosaltres. Si no saps on vas, refés les passes i sabràs d’on vens. Dilema XXI: és molt pitjor pensar que saps on ets mentre no saps on redimonis vas que no pas no saber on som però saber del cert on (no) volem arribar. Un, però, rastreja i rescata avui els seus: aquells que t’han fet créixer per dins i donar-te per fora, quan la vida d’un “mai no cap en la vida d’un, sinó en la vida de molts”, com afina Feliu Ventura. Potser a l’Ivan no li fa el pes que ho personalitzi, però com xiuxiueja la vella cançó, a ell “l’hem conegut sempre igual”. A les nostres beceroles de la UAB, a l’assemblea de facultat, i a la d’insubmisos, i a l’Alternativa Estel. Les nostres mans i les nostres pancartes. Els baixos dels centres socials autogestionats, el primer baptisme de foc al Cinema Princesa, la calamarsada dels cops rebuts, les frustracions denses, les alegries curtes, les victòries petites i les no-derrotes llargues. Els barris, la memòria, les manis, la contrainformació. I, és clar, el cooperativisme de base. I les ciutats invisibles. Perquè finalment, aquesta memòria articulada entona un sobtat retrobament rebel. De sobte, nosaltres. Nosaltres mateixos. A la intempèrie. Amb la vella proclama intacta, sòlida i precària en un sol temps: viure cada dia com si fos el primer i cada nit com si fos la darrera. Perquè “per atacar la realitat” —per fugir i fugar-se col·lectivament— “cal inventar-ne una altra”.

Potser per això quan vaig llegir el llibre el passat desembre i d’una sola volada, en els escaires perduts del tombant d’any i en treva i pausa decretada contra la civilització de la presa em costava tant passar pàgina. Aquell detall al ras, qualsevol record perenne, alguna cantonada perduda obligava a rebobinar: el dubte revisitat seguia irresolt. I aleshores tornava enrere, és clar, com el llibre sencer, per poder continuar endavant. La darrera nit, però, acabada la penúltima pàgina (perquè l’última paraula encara no ha estat dita), vaig necessitar saber. Necessitava seguir sabent com s’esbatussa la Judit amb la vida, com sobreviu en Jonàs a tanta merda i quin viarany tria la Djamila per seguir respirant. Em va costar poc entendre, coral romput i mirall encès, que aquelles preguntes, però, no eren res més que les nostres de l’avui i de l’encara. De com ens en sortim sense epílegs, en la interpel·lació de la revolta que ja som, i la que vindrà; de la complexa i complicada humil decisió de no retrocedir.

De com ens n’hem sortit fins ara, en canvi, ho tinc molt més clar, Ivan: perquè el que queda de nosaltres és encara la confiança indestructible que vam teixir i mantenir en la foscor.

Gràcies, doncs.
Per ser i per ser-hi.
I per seguir teixint-la.
Omnia sunt comunia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Per sort les CUP no són Podemos i la cort que se li ha agregat a la cerca de càrrec i poder, però a les ciutats no tot són “Ravals contra multinacionals. Barris contra luxosos creuers. Assemblees contra sistemes integrals de poder”. Això és una perillosa simplificació que carrega sobre els ciutadans dos models socials suposadament antagònics.

    Més aviat, les ciutats són centenars de milers de persones que ni són assemblearis ni tenen iot, i no per això són dels “bons” o dels “dolents”. Perquè el que semblaria dir aquesta massa farcida introducció és el discurs predominant en l’esquerra actual, que hi ha persones bones i persones dolentes, en funció de la renda i la ideologia. Ja no és la moralitat i accions de cadascú qui fa la persona bona o dolenta, sinó la renda i la ideologia. I aquest discurs de separar bons i dolents segons característiques alienes a la bondat i maldat és molt perillós, és una porta oberta a la guspira que encén els abusos i d’aquí als excessos.

    Com he dit, vull pensar que les CUP no són com aquesta pretesa nova esquerra que predica quelcom tan vell com l’odi curt i ras contra qui pensa diferent.