Bosch de la Trinxeria. Records d’un excursionista

Joan Vinyoli, Ramon Llull, Caterina Albert, Montserrat Roig, Josep Palau i Fabre, Prudenci i Aurora Bertrana… són una mostra dels escriptors nostrats que s’han homenatjat durant els últims anys. En aquest país commemorem una quantitat ingent d’efemèrides per recordar els nostres autors literaris, i això està molt bé, però sempre n’hi ha alguns que passen desapercebuts a la seva ombra.

El lector contumaç, rampellut i insatisfet, probablement provocador, sempre aprecia la literatura a la carta, i la degusta amb l’avidesa sectària i singularitzada d’aquell que endrapa un plat poc habitual però xovinistament acreditat. Aquest lector, que possiblement també té una tendència constitucional al retrocés, assaboreix la lectura de narracions improbables en una època en què triomfen menús literaris omplerts per l’autoajuda, la urbanitat cool tan homogènia i dubtosament transgressora o les “novel·les històriques” construïdes amb personatges que pensen i actuen com si fossin del segle XXI. El lector rebec prefereix altres menges, menys efectistes i previsibles, més retrògrades i decimonòniques, com les que ens serveix la literatura muntanyenca de Carles Bosch de la Trinxeria i els seus Records d’un excursionista, que enguany fa 130 anys que es van publicar per primera vegada.

Direu: un capritx extemporani. Oi tant, perquè tal lector és un tipus d’aquesta mena: capritxós, gairebé maniàtic, amb preferències sinuoses pels relats desfasats, a vegades considerats de mal gust, de flaira oxidada pròpia del ruralisme i fins i tot del carlisme (rancis?), amb històries honestes i follament entusiàstiques en què el protagonisme se l’emporten les carrabines i els barrets de copa, els punyals i les flors inabastables, les àligues, els tiberis opípars i les perdigonades, els aplecs, les llargues caminades per pujols i serres i les sobretaules, una colla de personatges més o menys extravagants i una llengua rica i plena sense normativa, amb enterramorts que afaiten el personal i entomologistes que es juguen la carcanada per pispar ous d’ocells preciosos al mig d’un penya-segat.

L’Alta Garrotxa, contrada embardissada i ferrenya on s’ambienta La punyalada de Vayreda, és un territori de muntanya on la vida quotidiana s’ha anat apagant, i ho ha fet d’una manera inversament proporcional a l’augment del turisme. És una comarca natural propícia per les excursions, els banys entre gorgues i la descoberta de topònims peregrins i ruïnes que fa un segle acollien famílies senceres. També és un escenari llaminer per als escaladors, amb timbes i espadats impressionants entre les quals planegen orgullosos rapinyaires i on s’amaguen racons d’agresta i recargolada bellesa, com la Tuta dels Morts, on la novel·la de l’escriptor olotí situa la desfeta dels trabucaires, o els cingles de Talaixà, on Bosch de la Trinxeria emmarca un dels textos dels Records d’un excursionista, amb una ambientació que s’adiu expressament a la que hem descrit en el paràgraf anterior.

Localisme voluntari sense sofisticacions

Jordi Castellanos deia que estem “massa cofois de nosaltres mateixos” per creure que els escriptors catalans del segle XIX ens poden dir alguna cosa. “Quan girem els ulls enrere, ens els mirem commiserativament. Això quan ens els mirem, perquè el més normal és ignorar-los”, la qual cosa suposa un plaer fosc, bàquic, encara més gran en els gustos literaris del rebec lector. Bosch de la Trinxeria, propietari rural, tradicionalista, catalanista i conservador, és un d’aquests escriptors. D’ell també n’havia parat l’opinador de capçalera de les nostres lletres, Josep Pla: “Fou un escriptor tan modest, d’un localisme tan voluntari, que fa l’efecte que es limità ell mateix”. Pla el considerava, segons el mateix Castellanos, “un model de precisió narrativa i descriptiva”, característica [la precisió] especialment valorada per l’autor del d’El quadern gris. El 1997 es va celebrar l’Any Pla; també es complien cent anys de la mort del nostre protagonista, però ben pocs ho van tenir present.

Ideologia al marge, Bosch de la Trinxeria era un experimentat excursionista, i coneixia el país com ningú, sobretot, específicament, la zona del Pirineu Oriental, tant d’una banda com de l’altra de la frontera. No només el coneixia geogràficament, sinó que sabia identificar amb exactitud la seva flora i fauna, introduir referències històriques i culturals sobre els pobles i les valls circumdants i traçar exhaustius i personalitzats itineraris muntanyencs. En els seus relats s’hi barreja una miscel·lània molt esponerosa i admirablement gens sofisticada: són una guia turística no pretesa, un compendi d’observacions i reflexions antropològiques informals, amb ganxo, i una combinació original entre la crònica, l’historicisme, el folklorisme i les ciències naturals. Tot en conjunt, lligat amb una llengua catalana de lèxic infinit, amb gal·licismes i castellanades enciseres, amb una riquesa de vocabulari, un enginy i un repertori que ja ens agradaria tenir als parlants d’avui.

També era un gran aficionat a la caça. Hisendat, conservador, catòlic, carlista… i a sobre, caçador. Molt mala propaganda contra els focus encegadors del políticament correcte d’avui dia. Però ideal per al lector descontent i xovinista que ensuma secularment el passat (literari). I això ens situa altre cop en un dels relats més histriònics i xardorosos dels Records d’un excursionista, “Una excursió als cingles de Talaixà”, en aquesta obscura i descomunal Alta Garrotxa, amb un trident de caminants que superen la cinquantena format per en Bosch de la Trinxeria, el botànic francès Henri Lloret i l’entomologista britànic Mr. Hunt, col·leccionista d’ous d’ocells. És una narració trepidant i divertida que exalça el paisatge i les flors que s’hi troben, l’espectacularitat dels estimberris i el circ de Talaixà i la majestuositat de l’àliga imperial, amb el seu niu fora d’una esquerda del cingle sostingut per una mata de boix. El romanticisme i el realisme aconsegueixen fer-hi equilibris fructuosos.

Mr. Hunt baixa paret avall lligat amb una corda i armat amb un punyal. Enjogassat i temerari. Els seus comparses l’asseguren des de dalt sense tenir-les totes i amb les carrabines carregades a punt per disparar l’àliga, que no trigarà a atacar l’entomologista britànic, obsessionat per robar-li els ous. És una seqüència vibrant i delirant a parts iguals, amb la tensió sostinguda, que acaba amb el trofeu de Mr. Hunt ben guardat en una caixa amb cotó fluix. I l’àliga morta. De tornada, al poble de La Menera, l’anglès demana que un barber l’afaiti, i descobreix que en aquest poble, el més meridional de França, el seu Fígaro provisional també fa la feina de teixidor i d’enterramorts. Excel·lent per l’atmosfera d’una història que avui no és que sigui improbable, sinó que és absolutament impensable, reflex d’unes vides, uns personatges i un entorn que ja formen part del passat. I el lector rebec porfidiós, que no té perquè ser un trinxeraire, ho celebra allongant el seu capritx extemporani.