Bombes

23.12.2013

Espartero– El general liberal Joaquín Baldomero Fernández-Espartero, duc de la Victòria i “Regente único del Reino” des de 1841 (a qui hom havia d’arribar a oferir la Corona, que no acceptà), sostenia que perquè Espanya funcionés calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. I encara que l’afirmació pugui semblar una bravata, ell va contribuir a mantenir la tradició el 3 de desembre de 1842, en bombardejar la ciutat des del castell de Montjuïc de les onze del matí fins a la una de la matinada amb més de mil projectils i baixar després a acabar de reprimir-hi amb nombroses víctimes una revolta popular provocada per la crisi del cotó.

 

Refugi antiaeri de la Plaça del Diamant, al l barri de Gracia | Foto Pepe Navarro

 

Boques de foc– El primer castell de Montjuïc (més aviat un fortí) va ser construït al 1640 per ajudar a defensar la ciutat contra les tropes de Felip IV, però el que coneixem avui data de 1751, passada la guerra de Successió, quan va ser refet i ampliat per poder acollir fins a 3.000 soldats i s’hi van incorporar 120 boques de foc. La fortalesa de la Ciutadella es va construir el 1716, i els dos primers canons van ser fets amb el bronze fos de l’Honorata, una de les campanes de la Catedral que havia tocat a sometent durant el setge de 1714. Les dates i els canons no solen mentir: en tots dos casos bona part dels canons apuntaven cap a la ciutat. Vull dir que des del segle XVIII i durant bastant de temps (si el temps ha acabat o no ja ho ha de jutjar cadascú) Barcelona va ser no només una ciutat emmurallada sinó també una ciutat sota sospita.

Anarquistes i pistolers– Aquesta ciutat avui enamorada del fet que mig món hi vulgui venir a fer fotos i comiats de solter o soltera va ser escenari, l’any 1907, de la fundació de la Solidaritat Obrera, que el 1910 havia d’esdevenir Confederació Nacional del Treball (CNT) i aviat i durant molts anys la primera força sindical, recollint la tradició apolítica i llibertària del sindicalisme català del vuitcents i sumant-hi l’orientació revolucionària vinguda d’Europa. Però també, uns anys abans, a finals del segle XIX, de l’onada d’atemptats anarquistes contra els industrials i els seus símbols i interessos (Liceu inclòs) i de la desmesurada repressió contra el moviment obrer en conjunt que les vagues i els avalots van comportar. L’anarquista amb una bomba a la mà i el drac malèfic que l’hi ofereix esculpits a la Sagrada Família són un bon símbol de la por burgesa del tombant i els principis de segle XX, una por que barreja i confon (i acabarà, amb els anys, arrencant de soca-rel) esperantisme, naturisme, maçoneria i acció directa, i hi oposa Sindicats Lliures, estat d’excepció, llei de fugues i un governador civil, Severiano Martínez Anido (futur ministre de Governació amb Primo de Rivera i d’Ordre Públic en el primer govern de Franco), que l’any 1920 en prendre possessió del seu càrrec no tindrà cap problema a declarar: “He estado en Cuba y en las Filipinas. Ahora tendría que estar en África. El Gobierno me envía a Barcelona y yo actuaré como si estuviese en campaña.” Poc després, l’advocat i Francesc Layret (defensor del moviment obrer, un dels fundadors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular), escollit feia poc diputat al Congrés, era mort a trets (dos a la cara) un dia en sortir de casa seva, al carrer Balmes número 26. Mai no es va saber res del seu assassí. Aquest ambient de pistolerisme i violència social, amb dos bàndols clarament definits (d’una banda els nuclis de la CNT partidaris de l’acció de classe, una acció directa contra els burgesos i propietaris; de l’altra, l’anomenat Sindicat Lliure, de clara influència dretana i protegit per la policia) regnà a la ciutat entre el final de la Primera Guerra Mundial i el 1923, i és retratat a la novel·la de Joan Oller i Rabassa Quan mataven pels carrers.

 

Rosa de foc– A més de “Cap i Casal”, “Gran encisera” o “Fàbrica d’Espanya”, a Barcelona durant un temps també se la va conèixer com la “Rosa de foc”. Rosa pel seu atractiu i força vital, però de foc per l’alta conflictivitat social i la violència que aquesta generava. De la mateixa forma que Catalunya era considerada als segles XVI i XVII un territori bel·licós i insegur, una terra on senyorejaven cruels bandolers tan famosos com Joan de Serrallonga o Perot Rocaguinarda (immortalitzat per Cervantes al Quixot), la Barcelona del segle XIX viurà un alt nombre de revoltes i la de finals d’aquest segle a més un seguit d’atemptats entre els quals tindran una especial ressonància la bomba del carrer de Banys Nous (llançada al pas de la processó de Corpus de l’any 1896, que matà vuit persones); l’atemptat a la Gran Via contra el Capità General Martínez Campos, que no hi morí però sí en féu afusellar el responsable, Paulí Pallàs, i en venjança d’aquesta mort les bombes del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, quan l’anarquista Santiago Salvador llançà a platea durant la representació del Guillaume Tell de Rossini dues bombes Orsini que provocaren (tot i que només una arribà a explotar: l’altra es mostra al MUHBA) una vintena de morts i una quarantena de ferits. Joan Maragall, present aquella nit al Liceu, escrigué en arribar a casa el poema “Paternal”, que comença: “Furient va esclatant l’odi per la terra, / regalen sang les coll-torçades testes, / i cal anar a les festes / amb pit ben esforçat, com a la guerra. / A cada esclat mortal – la gent trèmola es gira: / la crueltat que avança, – la por que s’enretira, / se van partint el món…”

 

Monument a les víctimes del bombardeig del 1938, situat a la Gran Via, davant del Coliseum | Foto Pepe Navarro

Coliseum–  La majoria dels turistes italians (i qui sap si també bona part dels residents de la mateixa nacionalitat) que es passegen avui per Barcelona no saben que la ciutat va patir al llarg de l’any 1937 i a principis de 1938 severs bombardejos aeris per part d’avions Savoia-Marchetti SM79 (popularment anomenats pavas) de l’exèrcit italià, aliat de les tropes nacionales i Junker alemanys amb base a Mallorca. Un dels més sagnants va tenir lloc el 17 de març de 1937 a les dues de la tarda, quan una de les bombes va caure a la Gran Via, entre la Rambla Catalunya i el carrer Balmes, amb la mala sort que va anar a parar damunt d’un camió que transportava explosius: l’onada expansiva va ensorrar bona part dels edificis de la banda de muntanya, va fer volar els arbres del passeig per damunt de les cases fins als patis de veïns a la banda de mar i va matar 120 persones, sobretot dones i nens, entre les quals hi havia la mare dels futurs escriptors Juan, Luis i José Luís Goytisolo. Es calcula que només en els tretze raids esglaonats del 16 al 18 de març van morir a Barcelona 979 civils i més de 1500 van ser ferits. Per això l’any 2003 s’inaugurà davant del teatre Coliseum un monument en memòria de totes les víctimes d’aquells bombardeigs.

 

Hipercor– La darrera bomba que ha marcat la història de la ciutat va esclatar el  divendres 19 de juny de 1987 poc després de les quatre de la tarda. Un cotxe bomba carregat amb trenta quilos d’amonal i un centenar de litres de benzina explotà a l’aparcament d’un centre comercial a l’Avinguda Meridiana i va provocar una bola de foc que matà vint-i-una persones i en ferí quaranta-cinc: era la primera vegada que ETA atemptava massivament contra un objectiu civil, i l’atemptat més gran en la història de l’organització. L’altra acció d’ETA a Barcelona amb una gran repercussió va ser l’assassinat de l’economista i expolític Ernest Lluch al garatge de casa seva, el 21 de novembre de 2000: l’assassinat va promoure la celebració d’una impressionant manifestació en homenatge a Lluch amb nou-centes mil persones col·lapsant els carrers del centre de la ciutat. Les altres grans manifestacions ciutadanes més recents han estat la convocada el 15 de febrer de 2003 per aturar la guerra contra l’Iraq, que aplegà també prop d’un milió de persones, i les convocades el 10 de juliol de 2010 (arran de les resolucions del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya), sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, i l’11 de setembre de 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”, que totes dues depassaren el milió d’assistents.

Capítol inclòs dins el volum BarcelonaABC, amb text de Jaume Subirana i fotos de Pepe Navarro. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, 2013.