Bola de break

16.08.2018

La pilota supera la xarxa per mil·límetres i ve cap al costat dret del meu camp com si fos un míssil teledirigit. L’angle és molt pronunciat i sembla impossible arribar. Corro. El meu contrincant es queda quiet enlloc de recuperar el centre de la pista. Error. Quan la bola està a punt de fer el segon bot, llenço el braç des de darrere dibuixant una mitja lluna ascendent i la impacto. Viatja paral·lela a la línia lateral, passa per sobre de la xarxa i bota dintre. El públic s’aixeca, aplaudeix i crida embogit. Els miro i aixeco el puny amb ràbia. És el que necessita aquest grup de micos ensinistrats per callar o picar de mans segons el moment del partit. 

He aconseguit un break decisiu i ara em toca servir per guanyar el torneig. Demano la tovallola al noi que fa d’aplegapilotes i quan me la dona afirma: «Ets el millor. De gran vull jugar tan bé com tu». Li pregunto quants anys té, diu que en té tretze. Poso la raqueta horitzontal perquè deixi a sobre tres pilotes i torni al seu lloc al fons de la pista. Mentre vaig cap a la posició de servei penso que jo a la seva edat entrenava sis hores diàries sense descans, no tenia temps d’aplegar pilotes en tornejos de merda. Em sap greu, però no seràs mai com jo.

Poso la punta del peu esquerre a quatre centímetres de la línia de fons i boto una, dues i tres vegades. Sempre tres, des de fa vint anys. No entenc com algú vol ser com jo. Miro la posició d’en Max, està defensant el centre. Quan llenço la pilota a l’aire em fan mal l’espatlla i el colze, com sempre. Ja no recordo la última vegada que no vaig notar dolor en alguna part del cos. Colpejo i la pilota s’obre cap al costat, fent inútil l’estirada del contrari. Quinze a zero. «Ets el millor»… sóc el número quaranta-set del món, noi. Estic a anys llum de ser el millor.

Torno a fer el ritual per servir, aquest cop al centre. En Max la toca, però se li queda a la xarxa. Quan tenia tretze anys ja guanyava fàcilment a tots els socis del club on entrenava. Amb setze viatjava arreu del món per jugar els millors tornejos júnior i concedia entrevistes a diaris esportius de tirada nacional. Professional des dels divuit, vaig guanyar el meu primer torneig amb vint-i-tres. D’aquests cinc anys sense guanyar res en diuen “maduració”. Trenta a zero.

Faig un altre servei fort i al centre que no troba resposta a l’altre cantó de la pista. Encara no he fet els trenta-tres i ja s’han divorciat de mi dues vegades. A ningú li acaba d’agradar viure amb una persona que es passa quaranta setmanes fora de casa. Potser dona molta llibertat, però quan la gent pensa en tenir parella és perquè hi sigui allà. Quaranta a zero. Tres boles de torneig.

Tampoc tinc amics. Molts col·legues de professió, però res massa profund. Les meves relacions personals es basen en mànagers, sexe esporàdic i alguna cervesa furtiva després dels partits. El noi de tretze anys amb somnis de grandesa em passa dues pilotes fent-les botar abans d’arribar a mi. Segur que vols ser com jo? Podries tenir una adolescència fantàstica, saps? Anar a l’institut, fer amics, enamorar-te i tenir el cor trencat de tant en tant, riure, beure, fumar… sembla massa normal comparat amb això, però a mi em sona a vida.

Últim servei, en Max torna a fallar i s’acaba. Joc, set i partit. El públic es posa dempeus i em dedica una ovació. Jo aixeco la mà en senyal d’agraïment, els llenço la pilota que em queda a la butxaca i li regalo la raqueta a l’aplegapilotes. Està al·lucinant. Ara em donaran un trofeu massa gran que no se on ficar. He guanyat disset tornejos, gairebé un per cada any perdut.

Somriu.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt ben encaixats el pensament i l’acció, Fran. M’agrada el teu conte. Es llegeix amb interés, desmitifica… Felicitats i aplaudiments!!!