“Bien el Barça!”

12.05.2016

Diu la llegenda que va haver-hi un temps que la canalla catalana deia “visca”. Devia ser aleshores que es va forjar aquella exclamació joiosa de “Visca el Barça i visca Catalunya!”. Però ja fa dies que aquest crit ha quedat obsolet, superat per una realitat lingüística que de ben segur perfecciona l’anterior. Ara és impensable que la mainada digui en un aniversari “visca!” quan els porten un pastís. Ja ho va dir en Quim Monzó i era profecia: el “bien” se l’ha menjat. “Anirem a Port Aventura!”. “Bien!”. “Avui farem crispetes”. “Bien!”. El “bien” és un voraç cranc de riu americà d’aquests que alteren l’ecosistema, a vegades de forma irreversible.

Ermen160411Per què faig aquest preàmbul? Perquè fa dies vaig anar a Can Barça a veure el partit contra els quatre gats pericos i els càntics que va entonar la grada em van mostrar i demostrar, novament, que la vitalitat del català en alguns àmbits és escassa. Per exemple, en els cants de l’afició. I ho dic jo, que vaig passar la infantesa i la joventut a Bellvitge i que havia cantat algun cop, l’any 1992, amb les victòries blaugranes, allò de “No volem ser una regió d’Espanya”, etc. O “Boti, boti, boti / madridista qui no boti”. Doncs bé: aquests càntics han desaparegut del Camp Nou. Esborrats de la memòria cantaire sense que en quedi rastre.

Faré una mica d’inventari del cançoner blaugrana actual a partir de l’observació empírica. El dia 8 de maig, quan el Barça n’hi clavà 5 a l’Espanyol, una bona tova, els càntics o crits col·lectius que vaig sentir a l’estadi van ser aquests:

1. “¡Tonto, tonto!”. Crit adreçat a Pau López i Sabata, porter de l’Espanyol catalanoparlant i nat a Sant Esteve de Llémena, la Garrotxa. La culerada s’hi va adreçar així després que se li escapés una pilota i posés en safata un gol a Rafinha. Ho diré d’una altra manera: el públic d’un club català increpa un jugador d’un altre club català i catalanoparlant en castellà. Bien.

2. “¡A segunda, oé!” (x4). Crit dirigit a l’equip blanc-i-blau. Curiosament, té les mateixes síl·labes que “A segona” i s’adreça a un club amb la seu social a Catalunya, abans a Can Ràbia i ara a Cornellà-el Prat. Per què es canta a Barcelona com a Jaén? Deixarem la resolució del misteri a Miss Marple.

3. “Sois de los chinos”. Potser el lector no ignora que el RCD Espanyol té com a propietari el xinès Chen Yansheng. Doncs bé: sempre hi ha gent disposada a recordar tot cantant les coses que tothom sap (ara bé, que quan vegis les barbes de ton veí pelar…).

4. “Vamos, dale, Barça. Te sigo a todas partes, yo te quiero. Vamos a dar la vuelta a todo el mundo. Hay que ponerle un poco más de huevos, más de huevos”. Aquesta és una de les lletres més elaborades que es canten a l’estadi. Es tracta d’un tema internacional procedent d’Amèrica del Sud i que també cantaven grups d’animació com el Frente Atlético.

5. “Una manita. Queremos una manita” (x2). Cantada com la tornada de “Guajira guantanamera”, és una d’aquelles cançons que es canten quan es demana una pana. El lector perspicaç potser ja s’ha adonat que no és en català. I això que abans de la Guerra Civil (la prehistòria, vaja) sí que es cantava “Quina pana, 3 a 1!”. Però eren els temps del refli i el hems, que ja devem haver superat sense adonar-nos-en.

6. “Qué malo eres! Arbitro (sic) qué malo eres!”(x2). També es canta com la tornada de “Guajira Guantanamera”. Suposo que els especialistes a trobar explicacions a tot diran de seguida: “És que els àrbitres són de la RFEF”. Ja. I si fossin hongaresos? El públic els increparia en hongarès?

7. “¡Fuera, fuera!”. Cantada a l’àrbitre o al rival. En català, com en portuguès, aquest clàssic tindria dues síl·labes: “Fora, fora!”. La diferència? Que a Portugal es crida a qualsevol estadi i a Can Barça, no.

8. “Perico recuerda, que eres una mierda”. Aquest crit repugnant que van cantar uns quants centenars de sonats tampoc no era en català.

9. “El año que viene…” (paraules inintel·ligibles). Era una cançó que desitjava el descens als espanyolistes.

10. “Oé, oé Barça, oé”.

11. “Lalá, lalaralalalá, lalaralalalá”, etc, cantada amb la melodia de la “Marxa triomfal” de l’Aida de Verdi.

12. “I si tots animem, i si tots animem, i si tots animem guanyarem. Loroloroloroloró, loroloroloroloró”. (Cantada com El cop, la pel·li de Paul Newman i Robert Redford.)

13. Dintre d’aquest mar de cançons, una altra en català: “1899. Neix el club que porto al cor. Blaugrana són (sic) els colors. Fútbol (sic) Club Barcelona”.

Sent una mica generosos, encara podríem sumar al català el crit d’independència al minut 17:14 de cada part i al “Cant del Barça” espinasià. Tenim, doncs, 15 cançons en els següents idiomes: dues en oeoé/laralarà, quatre en català i nou en castellà. En percentatges: 13,33 % en oeoé/laralarà, 26,67% en català i 60 % en castellà.

Segur que els sociolingüistes d’això en diuen hibridació i usos segons els contextos, però a mi se m’encén de nou la llumeneta vermella. Perquè aquelles dues cançons que jo sentia de jove han desaparegut del mapa, com aquesta altra que el 2005 es cantava amb la tonada de Popeye el Mariner: “Del Barça som i serem / i avui també guanyarem / Del Barça pel Barça i per Catalunya / fins a la mort lluitarem!”. Perquè diguin després que ara es barregen esport i política (i abans, no).

Així que deixem de remar contracorrent i adaptem-nos a la realitat. No siguem tan primmirats. Si hem de dir “Bien el Barça i bien Catalunya”, doncs ho diem i avall. Al capdavall, així és com millor ens entenem tots plegats, oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Era força necessari un article com aquest, tot i que jo no em centraria tant en la nostàlgia de la pèrdua de cants i consignes antigues i destacaria més el fet que el català no es renova ni manté la seva genuïnitat, ja que es prefereix emprar la llengua de “l’oci i l’entreteniment”, el castellà.

  2. Tant queixar-nos i acabem escrivint “llumeta vermella” en comptes de “llumet vermell”.

    • Escolteu, la substitució lingüística ens afecta a tots en la mateixa mesura. Com que els mitjans catalans promouen voluntàriament aquesta substitució amb el menyspreu més descarat per la llengua i com que, com he mostrat en algun comentari en qualque altre article, els catalans en realitat HO VOLEN, “llumeta vermella” per “llumet vermell” no és imputable a la mala fe de qui escriu, sinó al context. El que cal és DIR-HO sense cap retret i prou.

      • Jo no dic que sigui qüestió de mala fe, sinó de poca cura. Per cert, al títol hi caldria un signe d’admiració entre “Bien” i “el Barça”: Bien! El Barça!
        Això ja no és substitució lingüística, sinó mala sintaxi.

        • La substitució lingüística provoca en la cultura que està essent substituïda un progressiu oblit d’ella mateixa; provoca una alienació que converteix els nadius en parlants d’una llengua apresa, una llengua que no coneixen. Els mitjans de comunicació, si la cultura està essent substituïda de debò, com és el cas de Catalunya, no ajuden gens a contrarestar aquest procés, sinó que el fan més puixant. El que vós atribuïu a la descurança de l’autor d’aquest article s’ha d’atribuir al procés mateix perquè no és una cosa evident, perquè tots els mitjans ho diuen en femení i perquè no és una cosa escandalosa com ho pugui ser el “buenu”.