Benvinguts a Tractòria

27.01.2019

Cada cop que un polític menciona els orígens andalusos o murcians de la seva audiència, a Catalunya, observem un fenomen que en psiquiatria s’anomena dol incomplet. Explica el professor Vamik Volkan que superar qualsevol pèrdua requereix un treball de dol. Perquè aquest treball tingui èxit, necessita dos components: revisar la relació que teníem amb allò que s’ha perdut per tal d’avaluar-ne el seu significat i convertir aquesta relació en una memòria sense futur. Si hi ha alguna cosa que impedeix fer aquest treball, el dol no es completa i el dolor que provoca la pèrdua es manté present.

La història de la migració de milers d’espanyols des del seu poble cap als nuclis industrials, després de la guerra del 36, és la història d’una pèrdua. La casa, la família, els amics, el paisatge -tot queda enrere. A Catalunya, un dels territoris de recepció més important d’aquest flux d’emigrants, s’han escrit milers de pàgines per explicar les seves condicions -duríssimes. S’ha posat menys atenció en l’aspecte mental, diguem-ne. L’escriptor Sergio del Molino es refereix a l’èxode del camp a la ciutat durant la postguerra com El Gran Trauma.

Tampoc s’ha explicat l’altra part de la història. Les persones que, vivint al seu poble -perquè la majoria de ciutats de la corona metropolitana d’avui, abans de la guerra eren pobles que difícilment assolien els deu mil habitants- van veure com la vida anterior canviava completament amb l’arribada de milers de persones que tenien llengua, costums i tradicions diferents. D’aquesta pèrdua se’n parla ben poc, sigui per vergonya o per un sentiment de culpabilitat lògic davant de situacions tan pregones com l’abastament d’aigua o comptar amb un sostre damunt del cap.

Per molt que hi hagi una jerarquia, ambdues pèrdues són igualment sensibles per als seus protagonistes. Llegint a Volkan em preguntava fins a quin punt tant uns com altres han pogut completar el dol de les seves pèrdues. Immediatament m’ha vingut al cap això de Tabàrnia i de Tractòria. Una de les estratègies polítiques més trillades a Catalunya, utilitzada a banda i banda de l’arc ideològic, és explotar el dolor de la pèrdua dels emigrats espanyols. Això explica el mite del cinturó vermell, lila per un breu moment, que s’ha anat tenyint de taronja i que els creadors de Tabàrnia aspiren a pintar de verd Vox.

L’estratègia consisteix en evitar que el dol es clogui satisfactòriament. Si dèiem que per completar el treball del dol s’ha de revisar la relació amb allò que s’ha perdut per avaluar-la i posteriorment convertir-la en un record amable, en aquest cas polítics i tota mena d’oportunistes s’han dedicat a impedir la feina de revisió conformant un imaginari on allò perdut és un record viu i dolorós que no pot desaparèixer. Mantenir la ferida oberta és el sistema que han ideat per manipular el dolor a conveniència.

Per això, mentre que Tabàrnia és la repetició d’una jugada conegudíssima, la novetat és Tractòria. Per primera vegada, encara que hagi sigut inconscientment, ha emergit aquella altra pèrdua d’un paisatge humà, local, que va passar avall. Tractòria és la projecció de la ferida oberta dels emigrats espanyols cap a la resta del país. Ens recorda que de la mateixa manera que alguns partits han volgut segrestar el vot metropolità, els partits processistes pretenen ara tenir captiu el vot del llaç groc, en un moment en què la indústria es troba a llocs com l’Alt Camp, la Garrotxa o Osona.

Si Catalunya no fos una nació, ningú hauria tingut interès a explotar el dolor de la immigració andalusa, murciana, extremenya o castellana. La mala notícia pels defensors de Tabàrnia i pels inventors de La Crida és que sota el soroll i la propaganda barata que circula per les xarxes encara hi ha espai per una conversa, a moments tensa i violenta, que faciliti aquest treball de dol entre els hereus de la immigració i els hereus dels autòctons, que sovint som els mateixos.

Respon a Ferran López Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. No s’ha parlat mai del dolor dels que, d’un dia per l’altre, van sentir no la prohibició o i reclusió del català de iure, sinó de facto perquè tots els seus nous veïns ni l’entenien ni sabien que existia.

  2. Els hereus de la immigració també poden ser catalans que han hagut de deixar les seves terres d’origen, ja que Catalunya va més enllà de les dicotomies camp ciutat. Per l’altra banda, completament d’acord amb la Dolors quan parla de la prohibició del català. A més, la immigració va esdevenir una vàlvula d’escapament per part de les elits dels territoris als quals fas referència. I d’això no ser’n parla.

  3. Sí, però no: el missatge està bé, però alhora dóna entenent que “Tractòria” és una reivindicació catalana, i això és fals: “Tractòria” és un invent espanyolista, obra dels mateixos inventors de “Tabàrnia”, amb voluntat de ridiculitzar la catalanitat fent-la sinònim de pagesia endarrerida. Només l’espanyolisme més cru parla de “Tractòria”.

  4. I consti que està bé l’article, i la reivindicació de la catalanitat arraconada per l’allau immigratòria; qui primer en parlà per escrit fou Patrícia Gabancho, fa uns deu anys. Bé; tot això no s’ha dit, ni es diu gaire, perquè aquest silenci és una de les claus del règim postfranquista, el qual, no ho oblidéssim, tenia per funció eliminar la catalanitat per altres mitjans. Vaja: la feina que ara assumeix el junquerisme.

  5. Aquest article em sembla un parany perquè fa una equiparació entre dues pèrdues que no tenen res a veure. Què passaria si els emigrants espanyols a Catalunya deixessin darrere la seva cultura? Absolutament res, perquè, tot i que seria una pèrdua personal, seguiria vivint a Espanya i a la meitat d’ Amèrica. Dissortadament, la cultura catalana només resta a Catalunya i si els auctòctons no la defensessin amb força, coratge i resistència, tindríem sols la visió espanyola del món. Li diria al autor que en aquesta qüestió no cal ésser equidistants. Malgrat el que diuen els mitjans espanyols, podem dubtar de qui és el feble i qui el fort dominant?

  6. Una part dels immigrants -cap els anys 70 i 80- van voler tancar el dol que provocà la seva pèrdua apostant activament per la integració completa a Catalunya dels seus fills: defensaren l’escola y la cultura catalana perquè volien que els seus fills fossin “catalans”. Això va generar una profunda contradicció als socialistes catalans en contrast amb els socialistes espanyols (PSOE) que van veure compromesa la seva part hegemònica dins el moviment obrer, i que no s’ha aclarit definitivament fins els darrers anys renegant de les seves teòriques posicions autodeterministes i impedint definitivament tancar el dol d’aquells immigrants amb el sorgiment descarat de l’estratègia Tabarnia: vosaltres no heu de tancar cap dol perquè Catalunya és Espanya i això és casa vostra.