Benvinguts a la minoria absoluta

29.09.2015

Una contesa electoral demana una jornada de reflexió abans i després del dia de les eleccions. Un cop paït el resultat, se’n poden dir unes quantes coses.

@Ermengol

@Ermengol

El PP va fent aigües, però Rajoy encara ens vol vendre que la majoria parlamentària dels independentistes es correspon a una minoria absoluta de vots. Ara resulta que l’expresident Aznar és l’únic que al PP llegeix la premsa internacional i ha disparat totes les alarmes. L’avís d’Aznar s’ha viscut a Gènova com un tret al peu.

El PSC busca parella de ball amb una alarmant manca d’autoestima. El socialista és avui el partit tou. Els parents andalusos han trucat a Catalunya en mal moment, quan tot just feia dues setmanes que los primos catalanes havien tornat del pueblo i encara els tenien una mica plens de los señoritos andaluces. I els catalans no podem triar entre Miró i Velázquez, senyor Iceta, perquè un és al Reina Sofia i l’altre, al Prado (més detalls, aquí).

Catalunya Sí que es Pot, aquest segon invent d’ICV, ha servit per demostrar que una cosa que xuta a Barcelona no necessàriament ha de funcionar a tot el país. Barcelona en comú va rutllar prou bé, però l’invent s’ha replicat amb la mateixa lògica mercantil amb què el capitalisme reprodueix les mateixes fòrmules d’èxit sota marques diferents, de manera seriada i previsible. Tant antisistema que són, han caigut en la temptació del màrqueting. Haurien tret més vots amb Teresa Forcades.

Ciutadans és el partit de la il·lusió unionista. La seva gran força prové del fet que no és la sucursal de cap partit de Madrid, sinó pur patriotisme constitucional made in Catalonia. És el partit que creu en la regeneració d’Espanya, la mateixa fantasia que va tenir la Lliga de Cambó primer i la Convergència de Pujol després, però ara des del lerrouxisme. La fòbia a la immersió els dóna credibilitat a fora, però només guanyaran a Espanya si triomfen també rotundament a Catalunya, i això a la llarga vol dir afluixar en el contenciós de la llengua. Pau i Bé.

Unió Democràtica ha pres mal, però també ha fet mal. Els ha faltat unes dècimes de seny per arribar al cruel 3% de tall que els hauria obert les portes al parlament. El seu 2,5% (vots catalanistes, no ho oblidem) és el percentatge que ha faltat al bloc independentista per superar la ratlla de la majoria. Unió ha mort matant (més info, aquí). Ara Espadaler no en farà res, d’aquest 2,5%, però si hagués tret tres diputats potser hauria investit Artur Mas for old time’s sake.

Junts pel Sí vol dir forçosament Junts amb les CUP. Sacrificar el president pot ser molt dolorós, però les CUP no perdonen. Com deia el poeta, a vegades un home ha de morir per un poble, però no hauria de morir mai tot un poble per un home sol. Si han mantingut la ficció del cap de llista tota la campanya, per què no allargar-la quatre anys més? Mas té l’oportunitat d’erigir-se com a Moisès i exigir a canvi una lleialtat profunda al seu llegat.

Les CUP demanen refundar el país sobre la base d’una expiació. Demanar una víctima propiciatòria té un punt de sacrifici ritual. Darrere aquest acte primitiu s’hi amaga la fantasia que es pot tornar a començar de zero. L’exigència de puresa pot ser paralitzant, com demostra aquesta indòmita voluntat de conservar la virginitat política. Sort que no hem tret majoria de vots, perquè ara estaríem discutint si hem de fer la DUI demà o demà passat.

I totes. I per acabar, digueu-me: de què ha servit dir tantes vegades tots i totes si ara resulta que tenim menys diputades? Romeva ha de ser forçosament el successor de Mas? Per què no una dona? Carme o Muriel? Proclamem la primera presidenta de la República Catalana!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Els que tenen paper actiu en el ball dels pròxims dies i setmanes ja s’estan tirant els trastos pel cap al món virtual. Han començat els #camamilles de CDC, i els cupaires els van al darrere. Però des del meu punt de vista la pilota gran no és al terrat de CDC ni al de la CUP, sinó al de ERC. http://bit.ly/1KFtOZD Per als pròxims dies els caldrà a tots molta til·la i molt de respecte mutu: cadascú té el mèrit que té.

  2. El Sr. Rajoy, com diu en Bernat Puigtobella, ens vol vendre això de la minoria absoluta de vots; és a dir, que el 48% obtingut pels independentistes (= a un 52% en contra) demostra que el projecte rupturista ha fracasat, que Romeves i Baños han de plegar, perquè el nombre de vots està per damunt dels escons obtinguts. Si el 48% és un fracàs estrepitós… què de content s’haguessin posat Rajoy’s i companyia si el resultat hagués estat menor, un 44% posem per cas, oi? Doncs resulta que a les eleccions generals al parlament espanyol del 2011, Rajoy’s i companyia van aconseguir solsament un 44,62%, (= a 55,38% d’espanyols en contra!) un fracàs més que absolut malgrat que tinguèssin majoria d’ascons, com la tenen Junts pel sí i les Cup. Que s’ho facin mirar ells i la seva marca blanca; si els seu porcentatge és un éxit -com així ho van pavonejar en el seu dia- un 48 encara ho és més, molt més… i seguirà creixent.

    • No és veritat que l’independentisme hagi perdut en vots, i no tant pel vot ambigu dels tòtiles de CSQP, que per a mi són majoritàriament espanyoleros, sinó perquè és un error de primària caure en la trampa de computar l’abstenció i el vot nul com a vots del no. I això sense comptar amb els milers de vots per correu perduts (uns 200.000) a causa de la tupinada espanyola. El vot del sí frega el 60%. No siguem , com sempre, babaus.