Benvinguts a la Fira de Mostres!

3.02.2015

La Fundació Vila Casas acaba de celebrar una triple inauguració a l’Espai VolART, del carrer Ausiàs March de Barcelona. L’exposició antològica de Narcís Comadira i l’exposició Fill dels arbres, de l’escultor Subirà-Puig coincideixen amb la mostra ‘Portes i flèxums’, dedicada a Jordi Fornas i Joan Pedragosa, comissariada per Glòria Bosch i Julià Guillamon. Podeu llegir aquí el text de presentació de Guillamon. 

Obra de Jordi Fornas dins l'exposició Portes i flèxums a la Fundació Vila Casas | Foto Fundació Vila Casas

Obra de Jordi Fornas dins l’exposició Portes i flèxums a la Fundació Vila Casas | Foto Fundació Vila Casas

L’any 1960 Joan Pedragosa va guanyar el concurs de la imatge de la 28a Fira Internacional de Mostres. Se’n va editar un cartell de gran format, una sèrie de segells commemoratius i, com era habitual en aquella època, un pin i un banderí. El casc alat d’Hermes, de cap per avall, sembla una jardinera, i d’aquesta jardinera en surten cinc tiges, fetes amb cordills, i cadascuna sosté una etiqueta de color. Dels cordills broten cinc fulletes verdes, obtuses: fa la sensació que el cànem del cordill reverdeix i que la Fira de Mostres, que se celebrava el mes de juny, torna a dur la Primavera a Barcelona. Les cordes tiben i les etiquetes semblen globus d’heli, com els que es venien en aquells dies de festa a Montjuïc. Tot tenia un aire desembarassat i alegre. Sense les ales, que donaven estabilitat al casc d’Hermes, el dibuix de Pedragosa hauria estat un saltamartí, i tothom l’any 60 n’hauria dit un tentetieso. Pedragosa va presentar al concurs una figura que suggeria un moviment en suspensió (els globus que s’entretoquen, lligats amb fils) que, sense la base que proporcionaven les aletes del casc (que donaven la sensació de solidesa necessària per a la propaganda d’una fira oficial) hauria estat una joguina de moviment fluctuant i incontrolat.

Onze anys més tard, el 1971, Jordi Fornas va dissenyar per a la col·lecció “Llibre de Butxaca” de l’Editorial Pòrtic, que impulsava i dirigia el seu germà Josep, el llibre Noves figures epigramàtiques, una sèrie de breus retrats de gent de l’època de la República, escrits per Tomàs Roig i Llop, pare de Montserrat Roig. Fornas va projectar una coberta a dues tintes, amb un joc de superposicions i transparècies. La tipografia hi està aplicada d’una manera valenta i amb un gran sentit de la composició: caixa alta, cursiva, el nom de l’autor en una línia vermellosa, les tres paraules del títol centrades, fent una mena de muntanyeta. La paraula epigramàtiques omple tota la caixa i fa de separació entre el nom de l’autor, el títol, i la imatge, que com un jeroglífic o com un poema visual explica, concentrada, la història del llibre. Els senyors verdosos són homes d’un altre temps, amics entranyables, més amics encara potser perquè hi ha hagut la guerra, la represssió, l’exili, i com que es troben l’any 1971, sota el règim de Franco, hi ha una companyonia especial: per això el braç de l’un segueix en la màniga de l’altre. Els dos són un. Aquests companys entranyables mantenen les distàncies i les formes i, amb la mà que els queda lliure, com era habitual entre la gent gran d’un altre temps, es lleven el barret agafant-lo delicadament per l’ala: “Déu vos guard, mestre Fabra”. “Bon dia tingueu”. Les figures femenines –en realitat una sola figura repetida—es donen l’esquena. Al seu davant, unes altres dones saluden amb la mà. Potser són elles mateixes, 40 o 45 anys enrere, quan eren joves i pensaven que podien fruir de la vida, abans que s’esguerrés tot.

PEDRAGOSA

 

Els dissenys de Pedragosa es basaven en l’equilibri i incorporaven el moviment, fins al punt que et podies imaginar les etiquetes –que simbolitzaven l’empenta de la indústria catalana—fent créixer la tija, estirant, potser arrencant de terra el casc alat, metàl·lic i pesat, fent-lo volar com una cistella de vímet. Mentre que el dibuix de Fornas es basa en la sobreimpressió i incorpora la narració, invoca les ombres del passat i enfronta qui es troba el llibre o qui es disposa a comprar-lo a la llibreria, a un enigma visual. Fornas es va fer un tip de fer composicions d’aquesta mena en la seva època de dissenyador d’Edicions 62. Quan havia de fer la coberta d’un llibre d’Elio Vittorini o de Michel Butor, en treia escenes i personatges i els desplegava gràficament: maletes plenes de diners, dones que es transformaven i de la silueta de l’una sortia una altra dona, mapes, cotxes, vaixells, telèfons despenjats, finestres, piles de diaris lligades amb cordills.

Quan passem del disseny gràfic a la creació plàstica hi ha unes tècniques que es mantenen, una manera d’entendre l’espai i la composició que no varien, unes constants que provoquen déjà vus intensos i sorprenents. És el cas de la Composició amb figures de Jordi Fornas, actualment a la Biblioteca de Catalunya. El joc de transparències es trasllada a l’espai: els dits del peu, un plec de paper que tan aviat pot ser una teulada com una carta, surten de la superfície del quadre. Hi ha un home mig tapat i dues dones amb els braços darrere el cap, en una posició hedonista i provocadora. Una altra figura, negra, suggereix un maniquí, la imatge sublimada i metafísica de l’home. L’escena té lloc en una cambra: es reconeix a la part de dalt de la peça que dibuixa volumètricament l’encaix de la paret amb el sostre. Les figures taronges i grogues introdueixen flaixos de moviment que contrasten amb la placidesa de les formes grises: cames, braços, cabells, en el vertigen de la brega amorosa. El cos esbatanat suggereix el sexe que no es veu.

En el cas de les escultures de viatge de Joan Pedragosa hi trobem la mateixa continuïtat, l’esperit i procediment. A Kom Pas la forma del suport, amb la intersecció de dos plans —l’un vertical, l’altre més baix, arrodonit d’un costat, de l’altre fent escaleta—, recorda l’ala invertida del casc d’Hermes del cartell de la Fira de Mostres. Sobre els tres plans encaixats una barnilla que recorda també les tiges de les flors i, als extrems, dues peces, que fan la funció de les etiquetes. El sentit de la composició, però, ha variat: la figura ja no es llegeix en sentit ascendent. La base fa de punt de suport per al moviment de la barnilla. Pedragosa ha substituït el globus de festa pel molí de vent. Aquells molins de vent, de ferro o de pales, que es veuen rovellats en els canyars i a les vores de les carreteres. Pedragosa en sublima la forma i el moviment i els converteix en escultures de taula, que permeten personalitzar una cambra d’hotel o un apartament de costa i que per aquesta raó són el símbol d’una vida lliure i transhumant.

Jordi Fornas va viure a Eivissa, als anys 50, uns anys feliços, fent de pintor. Joan Pedragosa va treballar a Lausanne, en una època decisiva del seu aprenentatge personal i professional. De retorn a Barcelona, el disseny —el grafisme publicitari com se’n deia als anys 60— va representar una oportunitat de manifestar la seva creativitat i viure del que sabien fer millor i del que els agradava. Al mateix temps, però, hi havia una recança, que en el cas de Pedragosa es manifesta ja a final dels anys 60, quan comença a pintar amb guaix. Les cobertes que fa per a la “Colección Caracol” de l’Editorial Tàber, l’anunci per al v Festival de Música o la imatge del concurs de cartells de Brut Fabergé, van més enllà de la comunicació gràfica. A les cobertes dels discos de l’Antologia Històrica de la Música Catalana d’Edigsa, Fornas desborda l’encàrrec i emprèn el camí de la lliure creació.

Acabaré amb dos autoretrats. El primer, de Fornas, en el llibre Pioneros del diseño gráfico en España (2007) d’Emilio Gil: “Con el máximo respeto a las artes aplicadas, el diseño gráfico y la publicidad son una rama de aquellas y, por este motivo, están condicionadas a una finalidad útil. El autor no puede desarrollar su pensamiento como diseñador, con libertad”. El segon, de Pedragosa, és un anunci del seu estudi dels anys 50. Es veu un tall de la cara, amb bigoti, del cap li surt un molinet, a sobre del braç del molinet hi ha uns èmbols i en equilibri sobre aquests èmbols un home amb el pinzell a la boca. Els braços dels èmbols diuen prensa, publicidad directa, decoración, presentación producto. És la mateixa idea del text de Jordi Fornas. La creativitat de l’autor és el molí de vent, l’home en equilibri sobre els èmbols, el dissenyador gràfic que veu compromesa la seva llibertat.

Quan el màrqueting va desplaçar la gràfica publicitària, i els dissenys per ordinador el dibuix i el collage, Fornas i Pedragosa van sentir que podien desenvolupar amb llibertat el seu pensament. Fruit d’aquesta creativitat i d’aquesta llibertat és el treball que van desenvolupar en els darrers anys de la seva vida. Pedragosa busca la puresa: formes essencials, colors plans, composicions delicades, moviments mínims provocats per oscil·lacions tèrmiques: subtilesa i equilibri. Mentre que Fornas, sense renunciar a la composició, busca l’expressió i és significatiu que moltes de les seves obres, en lloc de teles, facin servir portes i finestres. Obrir-se, alliberar-se, sortir. Les peces desborden el marc, la superfície plana es desdobla en capes de formes, com una mà de cartes o un joc de construccions. Un bon inici i un gran final.