Beckett torna. Antígona encara hi és

12.10.2017

Moltes coses del present desconcertant que estem vivint m’han fet pensar darrerament en Samuel Beckett. I em sembla que no he estat sol, en aquesta situació. És cert que l’autor irlandès no va escriure obres d’intencionalitat directament política. Només Catàstrofe, dedicada al dramaturg Václav Havel, llavors a la presó, representa una incursió en aquest terreny. Es tracta d’un petita peça que critica amb mordacitat tota mena de totalitarismes. Però Beckett és sobretot conegut i reconegut per obres que es presten a interpretacions diverses, en les quals ens hem vist salvatgement retratats.

Màrius Carol, editorialitzava des de La Vanguardia, en un article titulat “Astucias”, on deia: “Es lo que tiene que el president sea periodista: sabe el valor –y los límites– de las palabras, aunque por momentos los espectadores de la sesión se parecían al protagonista de El calmante, de Samuel Beckett, cuando decía: Yo ya no sé cuándo he muerto”.

Aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de conversar, per via electrònica, amb persones que no conec, d’idees diferents a les meves. No m’agraden les simplificacions, i molt menys la més ximple de les simplificacions, que és l’insult. Per això, les meves converses s’han adreçat, d’una manera particular, a persones que no pensen com jo. Hem debatut, però no ens hem barallat. Un d’aquests contertulians improvisats, en un moment determinat, m’ha dit: “El que queda és una versió molt estesa de Tot esperant Godot. – Què fem? – Esperem que es presenti el PP – I si no es presenta? – Si no es presenta, marxem. (Passen dues hores). – Doncs no es presenta. Marxem? – Marxem! (Cap dels dos no es mou).” Comparar l’actual situació política amb la que plantejava Beckett en la seva primera obra estrenada de teatre és ocorrent, tot i que no es correspon ben bé a la realitat. És ocorrent perquè, a l’obra com a la realitat, sembla que ens trobem en un bucle, incapaços de sortir-ne. Algú, aquests dies, s’ha referit també a El dia de la marmota, la pel·lícula de Harold Ramis, on el protagonista viu presoner sempre en el mateix dia. Com una mena de Sísif. Però la situació en què ens trobem ara és ben diferent. A diferència de Vladimir i Estragon, els dos personatges de Beckett, avui no hi ha dues parts que esperen que arribi algú de fora però que no arriba mai. Vladimir Puigdemont espera, certament, la mediació internacional, la veu exterior que faci posar seny a la caverna. I és cert que, com a Tot esperant Godot, passen dies i més dies, i Godot mediador no arriba. Havia d’arribar després de les grans manifestacions, després de la castàstrofe d’agost, després del greu atac a les persones de l’1 d’octubre. Totes les oportunitats perdudes. Sembla que Vladimir considera que ara té l’última oportunitat. Sabem, però, que Mariano Estragon no accepta aquesta oportunitat. Mentre Vladimir Puigdemont espera el Godot mediador, que no arriba, Mariano Estragon confia que el seu company d’espera es rendeixi i admeti que Godot no arribarà.

Però: i si no passés ni una cosa ni l’altra? Això ens porta a la segona obra estrenada i publicada de Beckett, Fin de partie, Final de partida, un títol que està pres directament del llenguatge dels escacs. Precisament, les darreres setmanes els fets que s’anaven succeint eren llegits per molts utilitzant la metàfora del joc dels escacs. Quan va aparèixer el rei, per exemple, molts van dir: En una partida d’escacs, el rei és l’últim que es mou. I es mou només quan es veu assetjat i només movent-se pot evitar-li l’escac i mat, és a dir, la derrota. De fet, seguint en el món dels escacs, el rei és una peça bastant inútil. Només porta problemes, de vegades fins i tot fa nosa. El que passa és que és un símbol. Matar el rei és guanyar la partida. Hi ha jugadors que enroquen el rei per protegir-lo. Però el govern de Rajoy va preferir posar-lo a primera línia, potser pensant que el seu caràcter simbòlic espantaria l’enemic. És evident que no va ser així.

Tornem, ara, a Beckett. Final de partida és la representació del final d’una partida d’escacs. Una partida en què d’una banda queda el rei (Hamm), vell, xaruc, cec i immobilitzat en una cadira de rodes. De l’altra banda, queda un peó (Clov), coix i subjugat per Hamm, però tot i amb això amb possibilitat de moure’s. Hamm només pot viure si Clov en té cura, però, lluny de tractar-lo bé, Hamm tracta Clov d’una manera despòtica. Clov es considera a si mateix un gos, respecte de Hamm. Mira per la finestra i veu el que hi ha a l’extertior. Hamm, és clar, no ho pot veure. Només ho veu a través del relat de Clov. Aquí no esperen res de fora. Aquí l’únic dubte és saber si Clov acabarà deixant de fer de criat de Hamm i abandonarà la casa. Cal llegir o veure l’obra per saber com s’acaba.

No sé si Puigdemont ha llegit Final de partida, però el dia 11 penjava a instagram una foto d’un taulell d’escacs. No hi havia ni reis, ni reines, ni cavalls, ni torres. Hi havia, això sí, molts peons. Molts Clovs, vaja! Amb la maleta a punt, com el Clov de Beckett.

És clar que tot això és teatre, diran. Efectivament. Però el teatre també serveix per pensar i, parlant de teatre, em ve al cap una de les obres més universals i celebrades de la història. Em refereixo a Antígona, qualsevol de les moltes Antígones que han estat escrites, des del temps de Sòfocles fins a les més modernes de Cocteau, Anouilh o Espriu. Tothom sap de què va Antígona. El rei, Creont, havia dictat una llei. Segons la llei, un dels dos germans morts a la guerra no podia ser enterrat. Antígona, segura que la dignitat està per damunt de la llei, va enterrar-lo sabent a què s’exposava. M’agradaria que tots els professors de literatura i tots els professionals del teatre, i tots els lectors i espectadors, que no es cansen d’elogiar l’actitud d’Antígona, i la consideren noble, coherent, valenta, carregada de legitimitat, d’una altitud moral encomiable, miressin al seu voltant i es preguntessin qui és Creont, defensor a ultrança de la llei, i qui és Antígona. I si alguna d’aquestes persones arriba a la conclusió que l’actitud del govern de Rajoy és legítima, i a més a més aquesta persona es dedica a donar lliçons de literatura, filosofia o ètica, li demano que deixi de posar Antígona com a model d’actitud a seguir davant del poder immoral.