Arquillué diu Beckett a La Villarroel

10.05.2013

A la Villaroel s’estrena Primer Amor de Samuel Beckett, dirigit per Miquel Gorriz i Àlex Ollé a partir d’una idea original de Moisès Maicas i Pere Arquillué, traduït per Anna Soler i interpretat per Pere Arquillué.

Pere Arquillué diu Beckett a La Villarroel

 Vaig llegir no sé on que Beckett recitava poesia i monòlegs teatrals amb una veu neutra, quasi inexpressiva, perquè creia que la veu havia de ser una mena de fons blanc contra el qual guspiregen les paraules. A un actor que era molt impetuós a l’hora de recitar li deia: «Hi poses massa color», com si una lectura massa intensa corregués el risc d’ofegar la força vital del llenguatge. Tot sovint en les obres de Beckett les paraules tenen vida pròpia gairebé al marge dels personatges, i aquests les pronuncien, les articulen, les masteguen perplexos, amb sorpresa i desconfiança, com si tinguessin un objecte sospitós a la mà, o bé les diuen amb un to inconscient i alhora meravellat, com si parlessin en somnis.

   També en Primer amor (1946), un monòleg escrit originàriament en francès com a narració breu, hi ha moments en què el protagonista, un vagabund que té una relació sòrdida amb una prostituta, parla com si somiés, moments de lirisme i tristesa que brillen com un llampec de poesia en les tenebres tragicòmiques del seu discurs. Per exemple, quan diu: «Allò que en diuen amor és, en realitat, un exili, i de tant en tant una postal de casa.» La història del protagonista és tot el contrari: només arriba a tenir un domicili fix quan s’enamora i va a viure al pis d’ella; quan l’amor s’acaba, se’n va i torna a ser un sense sostre. Però potser per a ell l’única manera de tenir casa és precisament no tenir-ne, i l’única manera de viure és rebutjar les regles del joc d’una vida estàndard, com si mai no hagués nascut del tot o com si ja fos mort i parlés des de l’ultratomba.

La interpretació de Pere Arquillué, sòlida i segura, potser excessivament freda i racional, crea un personatge desproveït de clarobscurs. Ens fa sentir amb tota la certesa que som davant d’un estúpid, d’un retardat mental, i quan de cop i volta diu una frase bella i punyent no ens ho acabem de creure, perquè no estem preparats per donar-li una oportunitat. Arquillué controla massa bé les paraules i les emocions canviants del personatge: sempre és ell qui decideix conscientment tornar-se sarcàstic o melangiós, violent o apàtic. Potser seria més commovedor, o més inquietant, si deixés que el llenguatge i els estats anímics de l’home que interpreta se n’apoderessin, en certa manera, malgrat seu, i el portessin inesperadament més enllà de la intel·ligència i de l’aplom d’un professional impecable que sap molt bé el que fa. Però l’opció d’Arquillué és vàlida i compta amb tota la simpatia del públic: el monòleg, que dura més d’una hora, manté la tensió, i a més, l’adaptació, la posada en escena i la traducció del text són esplèndides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aquest espectacle es va estrenar al Grec de 2010, va estar a la Villarroel i ha fet gira per Catalunya. Diem que no és precisament una estrena. Amb una mica de documentació prèvia aquest error s’arregla: http://www.324.cat/noticia/2112313/ociicultura/Pere-Arquillue-reestrena-Primer-amor-a-la-Villarroel

    Quan un actor “diu” un autor, s’entén que només el recita, que no l’interpreta. I el que desperta la genial interpretació d’Arquillué no és precisament “la simpatia del públic”: parlem d’un text brutal de Beckett, no d’un vodevil del teatro Condal.