Bartoli, alquimista

12.12.2012

Cecilia Bartoli és una cantant alquimista, capaç de transformar les obres d’un compositor mediocre en obres mestres absolutes. Agostino Steffani és el músic objecte de l’últim treball discogràfic de la cantant romana, Mission. Unes àries, procedents d’una quinzena d’òperes, que no tindrien més transcendència si no fossin defensades amb bons arguments. I d’aquests, a Cecilia Bartoli n’hi sobren.

Cecilia Bartoli

La soprano (o mezzosoprano) italiana és perfectament conscient de les seves virtuts i dels seus defectes. El cant “martellato”, les esfumatures a mitja veu i el sentit de l’humor i l’espontaneïtat formen part de les primeres, mentre que certa monotonia tímbrica, limitacions en el registre greu i un volum escàs formen part d’una galeria de defectes minimitzats per la intel·ligència de l’artista. Acotxada per una operació de màrqueting al servei de la feina ben feta i, en el cas del concert de L’Auditori, d’un esplèndid conjunt instrumental, la nit estava guanyada i la Bartoli ja s’havia guanyat el públic fins i tot abans de sortir a l’escenari.

Perfectament integrada en el conjunt que forma l’Orquestra de Cambra de Basilea, i jugant amb les bromes instrumentals en les cadències improvisades de les àries, oboè, trompeta i violí solista van establir acrobàtics diàlegs amb l’instrument privilegiat de Cecilia Bartoli, amb resultats tan poc rigorosos en el terreny de la filologia com esplendorosos en els resultats, si bé els qui seguim de fa dècades la cantant italiana podem preveure perfectament els jocs que proposarà Cecilia Bartoli per ficar-se el públic a la butxaca. Dit d’una altra manera, en aquest punt la cosa ja no sorprèn, si bé segueix sent admirable aquesta capacitat comunicativa que, unida a la simpatia i al saber estar, són marques distintives d’una artista única en el seu gènere i que ha sabut fer bé les coses.