Barcelona, nou estat d’Europa?

No ens ho poseu gens fàcil. Ho intentem, eh, però es fa molt complicat. Mireu: a ningú ens agrada el discurs victimista, queixar-nos per tot o parlar de les diferències entre “Barcelona” i la resta del país. És pesat, carrega, es confonen enemics, enfronta persones i acaba sent contraproduent. Tenim clar que no ha de ser l’estratègia. Que el problema no és la gent de Barcelona –pobres, que prou faena tenen– sinó el fet que la ciutat actue de centre centríssim de poder. És per això que volem ser –i som– propositius. Empoderem el territori, el donem a conèixer, en vivim i hi vivim. Bé, ho intentem. Perquè xiquets, ens ho feu molt difícil. Pràcticament impossible.

La setmana passada era ERCROS a Flix, i ara és TV3. Se la carreguen a les Terres de l’Ebre, però també a Andorra, la Cerdanya, l’Alt Urgell, els Pallars i Perpinyà. Pim, pam. Adéu Pere Codonyan, adéu Víctor Sorribes, adéu les desenes de persones que hi treballen i no són conegudes perquè no surten per la petita pantalla. Algú dirà que no és tan greu, ja: total, al telenotícies tampoc treien gran cosa de fora de Barcelona; i part de raó té. Però quan TV3 es suposa que és “la nostra” –la televisió nacional de Catalunya, i tot això– carregar-se les corresponsalies de mig país té un valor simbòlic infinit. No és per res, senyors, però si traiem estos territoris, el mapa de Catalunyaque queda fa feredat.

Dins del mal, tenim una bona notícia: esta vegada, el desastre no serà només una cosa “d’aquí baix”. No serem només les Terres de l’Ebre qui ens queixarem –espero. I això prova que el problema no el tenim a les Terres de l’Ebre, o al Pirineu, sinó que potser el tenen allà dalt. A la Plaça Sant Jaume, concretament.

Algú dirà que es tracta d’una qüestió econòmica. Que estem parlant de territoris molt poc poblats en comparació a l’Àrea Metropolitana o Girona, i que per tant és normal. Això, senyores i senyors, és un argument molt perillós: un país no es construïx basant-se en criteris exclusivament econòmics. És per esta mena de coses que a algunes persones ens face cert respecte este independentisme que només es mou per la pela. No volem estructures d’estat per a fer més llarga la línia de Metro de Barcelona. Les volem per a fer més llarga la línia de Metro de Barcelona i –atenció, i– també per fer arribar més trens a les Terres de l’Ebre i més escoles a la Cerdanya. Per exemple. M’amoïna quin país pretenem construir si partim d’esta base. Ens queixem del centralisme de Madrid i avancem cap a esdevindre un segon París. I no és això. L’equilibri territorial hauria de ser norma, no una utopia.

No ens equivoquem. La culpa és “de Barcelona”, sí: però no només. Aquí baix tenim també molt de senyor encorbatat que s’omple la boca parlant de trens dignes i a l’hora de la veritat entre butxaca i territori no té cap mena de dubte. En vam veure uns quants l’altre dia al documental de Sense Ficció. També tenim molta gent que treballa pel territori, afortunadament, dels quals alguns porten també corbata –dir el contrari i posar tothom dins el mateix sac seria injust. Ara, potser va sent hora que deixem corbates i tratges a banda, ens posem els texans i sortim al carrer. Potser ja n’hi ha prou d’esperar que ens representen i ja toca que siguem nosaltres mateixos qui ens representem. A la faena, al carrer, a les institucions i on sigue. Aixoregem-nos.

Article publicat a surtdecasa.cat

Imatge cortesia de Núria Tomàs.