Barcelona, la ciutat dels cans

13.09.2015

Fa uns anys m’estava mirant un mapa del metro de Barcelona en un plafó de carrer i tenia al costat dos nois forasters que també hi donaven un cop d’ull. Estaven de pas, provenien de Toledo o de Segòvia, no em va quedar clar, em costa distingir aquests dos dialectes. De sobte l’un li va comentar a l’altre: “En esta ciudad hay muchos cans”. No ens estaven vexant, en absolut. Es referien a les estacions de Can Boixeres, Can Vidalet, Can Serra, Can Peixauet, Can Cuiàs, més les parades de tramvia com ara Can Jaumandreu, Can Clota, Can Rigau, Can Llima i ho deixo aquí perquè recitar parades de tramvia no és gaire entretingut.

La Casa Batlló, al Passeig de Gràcia, engalanada amb estelades i senyeres.

Can Batlló, al Passeig de Gràcia, engalanada amb estelades i senyeres.

Can, una contracció de ca i en, casa i en: casa d’en Boixeres dóna Can Boixeres (a aquesta família li van corregir el cognom perquè s’escrivia Buxeres). Cal, ca la, són variants, l’article és el i la.

A Barcelona, totes les cases es designen amb aquesta contracció: Can Serra (l’actual seu de la Diputació), Can Caralleu (aquelles piscines de Sarrià), Can Tunis (el barri desaparegut, un mas), Can Valero (a Montjuïc), Can Bruixa (a les Corts), Cal Ros d’en Maiol (a Sants, ara una escola dita erròniament –només per mandra, i és greu en una escola- Cal Maiol), etc. També amb botigues històriques, com ara Can Jorba (els antics grans magatzems del Portal de l’Àngel), Can Toll (una ganiveteria desapareguda: “Si vols un bon tall, vés a Can Toll”), Can Roca (una ganiveteria que encara talla), Can Mauri (la pastisseria), Can Vives (una altra pastisseria, que no es queda enrere), Can Culleretes (el restaurant més antic), etc. També Can Vies, la casa aquella ocupada de Sants.

A casa meva, de la botiga d’articles de pell Carbonell de la Rambla Catalunya sempre n’hem dit Can Penja-i-despenja. Dit amb tots els respectes per a la marroquineria.

Totes les cases, a Barcelona i el seu pla, porten aquesta contracció can? No, els costums turístics i el castellà imposat han variat els noms de les cases principals de la ciutat: Can Milà i Can Batlló (també Can Vicens, Can Calvet). Actualment Can Milà, que és casa d’en Milà, propietat de Pere Milà, es coneix i s’escriu Casa Milà, a la manera castellana. Com Can Batlló, que és la casa d’en Josep Batlló, reformada per en Gaudí.

Quan es van aixecar, tothom en deia Can Milà i Can Batlló, dues maneres tradicionals que han anat desapareixent. A causa de la imposició del castellà (el 1939 es va canviar els ‘can’ per ‘casa’) i el pes del turisme, perquè aquestes cases d’en Gaudí s’han divulgat arreu (en guies, en prospectes, en la senyalització, etc.) sota les formes acastellanades: Casa Milà i Casa Batlló. Una més ja no ve d’aquí, deuen pensar més d’un i de dos. Potser no. Dormirem igual de plans. Tant és que els topònims estiguin en català o en castellà, el més important és la convivència i la pau social.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Suposo que l’important és la pela. Afarta’m i digue’m moro. Si hem destrossat bona part del paisatge costaner per mor del turisme, no deu ser un fet tan estrany que ara ens canviïn els noms dels edificis emblemàtics. Si som un país que aquí et fas dir Josep Borrell (per empescar-me un exemple), però a Espanya José Borrell, ¿per què no a França Joseph Borrell i a Itàlia Giuseppe Borrell? Ja hi estem acostumats, a practicar el transformisme nominal, aquí. No ens ve de nou.