Barça ou barzackh?

Núvol publica avui Barça ou barzakh de Joan Aldavert, un ebook que recull les vivències d’un jove monitor en un centre d’acollida per a MENA. Aldavert n’ha fet tot un llibre, Barça ou barzakh. Vivències en un centre d’acollida per a Menors Estrangers No Acompanyats (MENA). Publicat per Alda Talent el mes d’abril, considerem que no ha rebut dels mitjans l’atenció que mereixia. Núvol us n’ofereix ara un tast en format digital.

Treballant en un centre d’acollida per a MENA, he tingut el privilegi de conèixer de més a prop els joves i les seves històries. No em considero cap entès en la immigració; no sóc pas educador social, sinó escriptor i estudiant universitari. De fet, si conec una mica la realitat dels joves que arriben a les nostres costes amb pasteres o amagats sota els camions és perquè vaig conviure amb alguns d’ells durant un període determinat. A mitjans d’agost de l’any passat, vaig veure que un amic penjava a les xarxes socials que necessitaven algú urgentment perquè calia cobrir una plaça en un centre d’acollida per a nois subsaharians, els que han estat batejats com a MENA (Menors Estrangers No Acompanyats). En el missatge especificava que no es requeria experiència en el sector, per això m’hi vaig oferir. No sabia on era ni quin horari faria. Em van posar en contacte amb diverses persones, que m’anaven aclarint els detalls. Jo treballaria de nit, en un torn que inicialment era d’11 hores, però que al cap d’unes setmanes es va reduir a 10. Em van comentar també que la majoria parlaven francès. Jo n’havia estudiat a l’ESO, però el tenia bastant rovellat. En aquest sentit, em van assegurar que el recuperaria de seguida i que era fàcil entendre’s amb ells. Vaig acceptar la feina perquè era una vivència que m’atreia. Mesos més tard, vaig publicar un llibre titulat Barça ou barzakh. Vivències en un centre d’acollida per a Menors Estrangers No Acompanyats (MENA). Entrevistes sobre la immigració [Alda Talent, 2019], on explicava com era el meu dia a dia allà i la relació amb els nois. L’ebook que esteu llegint recull fragments d’aquest llibre, centrats en el relat d’aquella experiència, i us pot servir per fer un tast de l’edició en paper, que és més extensa i inclou entrevistes a professionals que treballen en la immigració.

Abans d’això, no sabia pràcticament res sobre aquesta realitat. M’havien dit per telèfon que eren menors; inconscientment, la imatge que me n’havia format era la dels nens que es veuen a la televisió a bord de pasteres. Em vaig trobar adolescents, joves com jo, que sovint són molt grans físicament. I, com que encara no s’havien fet la prova de determinació de l’edat, alguns eren majors. Fins i tot n’hi havia de molt més grans que jo, que amb el temps es van anar distribuint on tocava. Per tant, el que sabia prèviament d’ells era el que es promovia als mitjans de comunicació: gent de color que salta les tanques a la frontera, que és rescatada amb vaixells però que després es veu obligada a esperar a alta mar perquè un país europeu doni el permís de desembarcar. Crec que la percepció que se’n tenia aleshores era que no paraven d’arribar persones, com si fos una onada migratòria descomunal. A la televisió ensenyaven els nois que dormien en comissaries, que s’escapaven dels centres i feien vida al carrer. Actualment, s’han centrat en els robatoris. Com a espectadors, veiem diverses cares però no coneixem les històries que hi ha al darrere. Per aquest motiu penso que moltes vegades s’ha reduït els MENA a una simple massa. Només cal enxampar en una fotografia a algú fent segons què per donar a entendre que la majoria són així. L’exemple dels robatoris ho il·lustra molt bé. Jo mateix he vist grups al Raval intercanviant mòbils per diners, acompanyats d’altres immigrants que són adults i que ja porten molt de temps aquí. És absurd negar que alguns roben, però aquests no representen ni de bon tros el col·lectiu. Tinc la impressió que precisament els joves que componen aquests grups no estan en un centre per a MENA, ja que passen moltes hores al carrer. Em sobta com, a través dels mitjans, hem obtingut una concepció molt perjudicial sobre la immigració. És aquesta mala propaganda —promoguda per segons quins partits polítics— la que ha provocat que alguns veïns s’encaressin amb els joves i la DGAIA, que en sol·licitessin la seva expulsió del barri. Però si no s’obren centres per a ells, se’ls està condemnant a marxar al carrer. Si estan tutelats, sempre se’ls pot reconduir perquè els educadors actuen com a models; si es veuen abocats al carrer, és molt probable que acabin delinquint per sobreviure. En aquest sentit, opino que els MENA sempre estan condicionats per la publicitat que se’n fa. Tant per la bona com per la dolenta.

Estant en un centre d’acollida, he tingut el privilegi de conèixer de més a prop els joves i les seves històries. M’explicaven com era l’Àfrica i les seves tradicions, em parlaven de la seva família i de com es reunien també multituds al voltant d’un televisor per veure el clàssic de futbol entre el Barça i el Madrid, de com saltaven d’alegria quan marcaven un gol. Segueixen aquest esport amb una passió inimaginable. Em sorprenia que em diguessin que el seu propòsit era jugar amb el Messi, que per això entrenaven cada dia. M’asseguraven que quan reunissin prou diners, el primer que farien seria anar al Camp Nou. D’altres m’ensenyaven fotografies d’ells al desert, m’informaven sobre el seu pas pel Marroc i em suplicaven plorant que no hi anés mai perquè allà la policia marroquina els apallissava abans de travessar la frontera. Durant tres nits, vam acollir un noi de Síria que va arribar a Barcelona per error, estafat per la màfia, i que tenia cicatrius als canells i claus al ventre perquè en un camp de refugiats, a Grècia, havia saltat d’un quart pis. Les seves històries em semblaven colpidores, eren la realitat que hi havia al darrere d’individus anònims i per això les vaig voler enregistrar en el meu llibre Barça ou barzakh. Com veureu si llegiu aquest llibre, alguns havien llegit notícies sobre el procés català des de l’Àfrica, que sabien qui era en Carles Puigdemont, el Mariano Rajoy i el Pedro Sánchez. No entenien com era possible que hi hagués presos polítics pel fet de voler votar. Després de la Diada Nacional de Catalunya els nois es passejaven pel centre amb estelades com a faldilla, capa o turbant. No paraven de repetir “vull ser català” i em narraven tot emocionats com havien viscut en directe l’espectacle dels castellers, la percussió dels tambors i les sardanes. El que em meravellava era que estiguessin sempre tan contents, malgrat haver patit tots aquells traumes durant el seu viatge, i que s’esforcessin per aprendre l’idioma i la nostra cultura. La gran majoria que hi havia al centre en un inici ha marxat a d’altres països, sobretot a França. Catalunya és un lloc de pas, però alguns decideixen quedar-se. I els que ho fan, s’integren tant com poden per ser uns ciutadans més. Fa uns mesos, vaig trobar-me amb un dels joves que cuidava i em va regalar un diari en el qual l’havien entrevistat per ser casteller i estimar Catalunya de tot cor.

La meva experiència va ser concretament en un macrocentre situat primer a Horta i després a Sant Just Desvern, a l’hotel City Park. Al principi hi havia 60 nois, més endavant 115. En un començament, els mitjans estaven sobrepassats perquè era una situació d’emergència i el centre acabava d’obrir-se, però a poc a poc l’organització va anar millorant. Le feina dels educadors és vital, ja que ocupen el rol de pares o germans, són els tutors d’aquests adolescents en una terra que els és desconeguda. En el llibre Barça ou barzakh vaig entrevistar diverses persones i institucions vinculades amb la immigració: Govern Espanyol, Govern de la Generalitat de Catalunya, Alcaldia de Barcelona, ONGs, immigrants, Fiscalia de Menors, Mossos d’Esquadra, Top Manta, Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, etc. El que em va sobtar és que sovint es contradeien els uns als altres, miraven d’espolsar-se responsabilitats i atribuïen els errors a uns tercers. Aquest és el desencert en el qual no es pot caure, cal col·laborar per fer front a una realitat que afecta a tothom. No tinc la solució al problema però personalment crec que, com a ciutadans, el primer pas és intentar comprendre els MENA i assimilar que continuen sent nens; pel que fa als governs europeus, haurien de deixar de criminalitzar i perseguir les ONGs que rescaten els refugiats al mar, haurien de fer un pla d’acollida més sòlid. Però, sobretot, és imprescindible que el canvi es dugui a terme dins de l’Àfrica. Cal conscienciar d’alguna manera la gent d’allà sobre què significa venir aquí; realment han fet una idealització d’Europa i xoquen amb una realitat que els desil·lusiona. Abans d’emprendre un viatge tan arriscat convé que estudiïn totes les opcions amb calma.

Us podeu descarregar l’ebook en format pdf aquí. I en format ePub aquí.