Baltasar Porcel: l’amoralitat heroicovitalista

2.09.2014

Avui dia, no costa gaire «detectar» influències nietzscheanes en qualsevol manifestació cultural. Si una obra literària, posem per cas, expressa un cert vitalisme, o conté idees suposadament provocadores, o tracta de trascantó la mort de Déu o parla d’algun superhome, aleshores ningú no fila gaire prim i tothom hi veu de seguida la «decisiva influència nietzscheana». És el que passa, en certa manera, amb l’obra literària de Baltasar Porcel: si bé és cert que les influències nietzscheanes hi són ––l’autor no se n’amagava, ans al contrari––, caldria precisar-ne l’abast i no abocar el pensament de Nietzsche pel broc gros. En aquest breu article miraré, doncs, de limitar l’abast de les idees nietzscheanes en l’obra literària de Porcel per tal de precisar-ne el sentit.

 

Baltasar Porcel

En primer lloc, cal dir que el mateix Porcel no es va estar mai de destacar la influència de Nietzche en la seva narrativa. A més de mencionar-la en diverses entrevistes, va encapçalar un dels llibres més cèlebres i representatius de la seva producció, El cor del senglar (Edicions 62, 2000), amb una citació del pensador alemany. És aquesta:

Això que hem anomenat el món, és necessari que comencem per crear-lo: la vostra raó, la vostra imaginació, la vostra voluntat, el vostre amor, s’han de convertir en aquest món.

Fixem-nos en l’última frase de la citació: (la raó, la imaginació, la voluntat i l’amor) «s’han de convertir en aquest món». La frase conté, com a mínim, dos sentits. En el primer, la raó, la imaginació, la voluntat i l’amor s’han de convertir en quelcom i ho han de fer des d’aquest món o en aquest món, és a dir, no sabem exactament en què s’han de convertir però sí que sabem que la transformació ha de tenir lloc en aquest món. En el segon sentit, la raó, la imaginació, la voluntat i l’amor s’han de convertir ells mateixos en aquest món, és a dir, tots ells han d’esdevenir allò que hem anomenat el món.

Encara que a primera vista ens puguin semblar dos sentits diferents, si els analitzem des de l’òptica nietzscheana un sentit i l’altre no només es complementen sinó que, de fet, són la mateixa cosa, ja que la raó, la imaginació, la voluntat i l’amor han d’esdevenir ells mateixos el món i ho han de fer des de la immanència, és a dir, ho han de fer sense apel·lar a res exterior a ells, ho han de fer des d’aquest món, el món de la vida. O dit d’una altra manera: allò que en última instància constitueix ontològicament el món no és res extern a l’individu, com ara els objectes físics, l’espai, la voluntat d’un déu o el temps, sinó la vida de cada individu, concreta i singular, i en ella, la raó, la imaginació, la voluntat, l’amor, etc. En aquest sentit, no hem de valorar la vida, sinó que hem de deixar que la vida valori per nosaltres, ja que només d’aquesta manera podrem ser creadors de valors i no caure en el nihilisme.

És precisament això el que fan la majoria dels personatges en les obres de Porcel, si més no els personatges importants o destacats. Tots ells són creadors de valors estètics, morals i espirituals perquè són capaços d’atorgar un valor cognoscitiu als seus instints i posar, en conseqüència, la vida-biològica en el centre de l’acció humana. Aleshores, el món d’aquests personatges és un món que vessa vida: facin el que facin, es dediquin al que es dediquin, viuen en un món ric, actiu, colorista, atàvic, instintiu i vital. És en aquest sentit (nietzscheà) que els personatges porcelians són individus d’acció, i no pas perquè «facin moltes coses», siguin «creatius», es moguin molt o viatgin arreu del món.

Vist des d’aquesta òptica, s’entenen molt millor dues característiques recurrents dels personatges porcelians: l’amoralitat i l’heroïcitat. Pel que fa a l’amoralitat, els personatges no és que estiguin més enllà del bé i del mal, sinó que estan més ençà, és a dir, l’acció se situa en un àmbit biològic, pre-racional, en què el judici moral no té cap sentit perquè l’acció permet jutjar la moral, i no pas a l’inrevés. En conseqüència, les accions de cada personatge, sovint contradictòries, tenen  la seva pròpia raó de ser i no poden ser jutjades amb cap altre paràmetre que no sigui el seu propi. Per això els personatges porcelians van sempre a la seva i no estan mai constrenyits, almenys moralment ––per bé que sí que ho estan legalment––, per les normes i convencions socials ni per les lleis d’una col·lectivitat, sigui quina sigui aquesta col·lectivitat.

Quant a l’heroïcitat, no es tracta evidentment de l’heroïcitat característica d’un semidéu, d’un heroi mític, sinó que es tracta d’una heroïcitat humana, massa humana. O dit d’una altra manera: no és l’heroïcitat nascuda d’un altre món, d’un món diví en què no hi ha fatiga ni mort ni destrucció, sinó que és la d’aquest món, això és, l’heroïcitat d’aquells que han estat capaços de crear els seus propis valors i fer reviure les ruïnes del passat, malgrat totes les desgràcies, contratemps i sense-sentits consubstancials a l’existència humana. Els herois porcelians, doncs, a diferència dels herois de la mitologia grega, pateixen, senten els cops de la vida, tenen història, una biografia tot darrere, es deprimeixen, fins i tot se senten culpables. Ara bé, el dolor que puguin sentir és sempre fruit d’una afirmació de la vida, o una conseqüència d’haver dit un sí rotund a la vida.

Podríem parlar, doncs, d’una amoralitat heroicovitalista en els personatges que poblen l’obra de Porcel, si més no en el sentit nietzscheà de l’expressió. Ara bé, per entendre tots els ressorts d’aquesta afirmació, hem de posar en relació aquesta amoralitat heroicovitalista amb un dels conceptes clau ––i més controvertits–– de Nietzsche, la Voluntat de Poder. En fer-ho, ens adonarem que el vitalisme voraç dels personatges porcelians, la visió cíclica i tràgica de la història, la concepció precristiana del món, l’absència de pecat teològic, la comunió amb la natura i les bèsties, la creació, l’art, etc. formen part d’una cosmovisió filosòfica capaç de cimentar tota una obra literària.

Abans, però, cal fer un aclariment conceptual. Tal com ja va advertir Heidegger, la Voluntat de Poder no es pot entendre desvinculant els dos termes, és a dir, no es pot entendre separant la Voluntat i el Poder. El concepte «Voluntat de Poder» és un concepte original i inèdit, i per tant, els seus dos components formen un tot indissoluble. Si els separem, aleshores ja no tenim Voluntat de Poder, sinó voluntat de dominació, que no seria sinó l’expressió més cridanera, degradada i caricaturesca de la Voluntat de Poder, i alhora no reflectiria sinó una mancança de la persona, això és, una debilitat no creadora.

Dit això, els herois porcelians volen expandir la seva voluntat de poder, engrandir-la, deixar petja per allà on passen, fer que el món s’impregni de la seva vitalitat. És per això que viatgen, pinten, escriuen, estimen, enganyen, fan l’amor, saquegen, roben…, però sempre ho fan des del seu propi projecte, individual i «intransferible», i sempre sense cap més finalitat que la d’expandir la seva voluntat de poder. No volen subjugar la gent ni dominar-la ––tampoc no pretenen salvar-la––, sinó que anhelen transfigurar el món a partir de la seva acció, una acció que, recordem-ho, és sempre creadora de valors i té com a centre cognoscitiu l’instint. El sexe, l’art, la història, els déus, la natura, la cultura…, tot això seran, doncs, espais de creació per als herois porcelians, és a dir, àmbits en què manifestaran lliurement la seva voluntat de poder, tal com faria el superhome nietzscheà.

Fixem-nos, per exemple, en Baltasar Guillem de les Cases Velles, el personatge central de la novel·la El cor del senglar i un dels més paradigmàtics i representatius de l’obra literària de Porcel. L’acció d’aquest personatge en el món traspua sempre una sensació permanent d’amoralitat, i alhora, és una acció humanament heroica. Baltasar Guillem és un personatge capaç del millor i del pitjor, té el seu propi codi ètic i va sempre a la seva, confia en els seus instints, viu sobre ruïnes historicoculturals vivificades per ell mateix, vol ser enterrat en la natura i amb la natura, es redimeix en la seva pròpia acció i no jutja mai ningú a partir de paràmetres aliens. No és que sigui un personatge irracional, sinó que és pre-racional, en el sentit que fa servir la seva pròpia consciència com un instrument del propi cos, això és, la fa servir per crear nous valors i expandir d’aquesta manera la voluntat de poder, voluntat de conèixer i voluntat de viure. Atenem a aquest fragment del dietari de Baltasar Guillem, un fragment que no té pèrdua pels ressons nietzscheans que conté:

Això no ho havia vist mai ningú. Ni havia existit. Jo ho he creat del no-res, si el món a la Bíblia surt de la llum jo He Fet la Llum. Les Cases Velles amb totes les seves muntanyes i animals avui han estat diferents del que havien estat des que el món és món.

»I ningú no sap quina raó m’ha motivat a fer-ho, però és aquesta: la d’afirmar-me, jo sóc jo, Les Cases Velles són Les Cases Velles, la calç ens allibera de la submissió de la gleva ––el blanc mata el terrós, és una imposició externa i extemporània, és la voluntat–– i l’electricitat, del domini de la negror. Ara sóc i som la singularització, una entelèquia i una realitat aïllades en l’espai i el temps. El cor d’un senglar en un estel, la solitud d’un mite, una força sense lligams aliens a ella mateixa. Jo passo pel món dels altres de puntetes, sempre l’enganyaré i, si puc, en robaré el que em convingui, per portar-ho al meu cau. Sóc la meva mesura i la meva finalitat.[1] [Les cursives són meves]

Baltasar Guillem considera que ell mateix és el cor d’un senglar en un estel, la solitud d’un mite, una força sense lligams aliens a ella mateixa. En efecte, aquest cor de senglar, aquesta força, no és sinó la voluntat de poder del protagonista, sempre a punt per expandir-se des de dins, per dir sí a la vida i colonitzar el món exterior de tal manera que ja no hi hagi dos mons, sinó que només n’hi hagi un totalment amarat de la voluntat de poder del protagonista, des de les pedres fins als estels, passant pels mites, els animals i les ruïnes que ens deixa la història i el propi llinatge familiar.

 


[1] PORCEL, B. El cor del senglar. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 189-190.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Quan apreníem a escriure el català, als anys 60, la normativa ortogràfica ens feia distingir “la anormalitat” de “la normalitat”. Ja no és vigent, la norma?