Ball de titelles: vigència d’un clàssic

16.12.2012

El Teatre Nacional de Catalunya recupera ‘Ball de titelles’ de Ramon Vinyes, un autor oblidat que ara el director Ramon Simó porta a l’escena amb un repartiment extraordinari. L’obra es podrà veure del 13 de desembre al 20 de gener a la sala petita del TNC.

 

Naol Albet i Mercè Pons a 'Ball de titelles' | Foto David Ruano TNC

 

«Il se peut qu’un rève etrange / vous ait occupée ce soir / Vous avez cru voir un ange / et c’etait votre miroir.» Amb aquests versos de Max Jacob, obria el dramaturg berguedà Ramon Vinyes (1882-1952) Ball de titelles, editada el 1936 amb la guerra començada i en ple fervor revolucionari. La «titellada en tres actes» té un fort sabor republicà però aboca amb humor sarcàstic l’escepticisme de l’autor, disparant a tort i a dret contra totes les demagògies en el marc d’un «prostíbul luxós en una ciutat de muntanya». Elena Jordi, actriu filla del Berguedà com el propi autor, havia renunciat a muntar-la anys abans: la llegenda parla d’una casa de maturrangues i personatges locals inspiradors, però el cert és que no fou fins al 1978 que l’Agrupació Teatral La Farsa de Berga estrenà l’obra; tan cert com que Vinyes no figura en el repertori del teatre professional d’ençà que el 20 de gener de 1939, sota la remor de les bombes, va representar a Barcelona Fum sobre el teulat, darrera estrena en català abans del silenci imposat pel franquisme.
Per aquests motius representa tot un esdeveniment que el 2012 el Teatre Nacional de Catalunya hagi recuperat aquesta obra que reedità el 1988 Edicions de L’Albí.  Ball de titelles va mes enllà de ser un passatemps del Paral·lel o una comèdia social. Tot es capgira quan un jove amb ales cau ferit vora el bordell, i la Remei, mestressa de l’establiment, decideix acollir-lo en plena vetllada d’una blanca nit de Nadal. El bell ferit atrau les esperpèntiques pupil·les de l’establiment i encara més, la distingida clientela, un grup de polítics i notables de la població que decideix aprofitar-se’n. Darrere vindran poetes, periodistes, capellans, científics… i la ràdio, que difondrà la notícia amb to populista. El «jove de les ales» vol entendre endebades el setge però sols un sentiment l’inquieta: els petons de la Remei, i amb ells, la naturalesa de l’amor, un fenomen inèdit, complex, inexplicable…

L’alat no és un missatger i no té consciència de l’esfera on ha caigut; pertany a l’ordre dels éssers sense memòria que des de Rainer M. Rilke poblen l’art i les lletres de finals del XIX i principis del XX: Marc Chagall, Rafael Alberti… L’àngel vinyesià deu molt al substrat modernista, al conflicte entre ideal i realitat que la biografia de l’autor (des de la marginació que el dugué a emigrar a Colòmbia el 1913, fins al llarg exili entre 1939 i 1950) reforça encara més. Un àngel caigut ja vist en peces anteriors com ViatgeQui no es amb mi… o l’expressionista Peter’s Bar, estrenada amb bombo i platerets el 1929 per Enric Borràs. A Ball de titelles es travessa la línia de la fantasia i l’àngel esdevé literal. Tota l’obra és un camí d’aprenentatge en el millor laboratori possible que és la casa de barrets. El vodevil arriba al clímax de malentesos al segon acte, quan coincideixen al bordell tots els notables (esposes i capellà inclosos). Al capdavall la puresa esdevé pertorbadora i Remei li talla les ales per desempallegar-se’n. Ell, però, la seguirà estimant sense esperança, i acceptarà, capmoix, un exili a ciutat, on podrà experimentar la nova naturalesa d’eixalat. Abans de la cloenda renuncia a retornar amb els seus congèneres, car ja s’ha integrat al món: «Ésser home és gaudir, pensar, estimar, lluitar, caure, esbatussar-se anar a les palpentes entredevorar-se, disputar-se el menjar… Que sé jo… I encara centenars de coses més, coses conjuntes i antagòniques, coses que vosaltres no enteneu, que ells no entenen… però que són una realitat.»

Ramon Vinyes, fotografiat a Barcelona el 1908 | Foto: Arxiu Històric Comarcal de Berga.

Gabriel García Márquez, deixeble de Vinyes a la ciutat de Barranquilla que tants anys acollí el berguedà, s’inspirà en aquesta peça per a un conte singular: Un señor muy viejo con unas alas enormes. L’escriptor que mitificà Vinyes a Cien años de soledad en la figura de «El sabio catalán» copsà la força de l’ésser, transmutat en un home vell amb ales de gallinazo i com l’àngel vinyesià, convertit en atracció de fira. La versió que Ramon Simó signa de Ball de titelles i que s’estrenarà el 13 de desembre de 2012 és feta amb l’entusiasme i el rigor que exigeix qui en el seu temps ja fou el defensor del teatre modern i fou injustament menystingut. La nova dramatúrgia respecta en essència tant l’esperit agredolç de la peça (amb tota la picantor i el lirisme del seu llenguatge) com de l’autor, un dels primers lectors de Bertolt Brecht a Catalunya. Perquè Vinyes és un autor avançat al seu temps, que troba, per fi, l’espai que es mereix, un clàssic desconegut que en aquest nou mil·lenni presidit per demagògies i manipulacions de tota mena i per l’ensulsiada de tants ideals, mostra a Ball de titelles tota la seva frescor i vigència.

Font: Teatre Nacional de Catalunya.

Etiquetes: