Ball de titelles: un personatge i un objecte

Al Ball de titelles de Ramon Vinyes, estrenat dijous passat al TNC i dirigit per Ramon Simó, hi ha una cosa que em crida l’atenció. Al primer acte, una part important de l’escenari – que representa un prostíbul – l’ocupa un piano de cua. Gairebé tots els personatges – les prostitutes, els criats, els clients, el misteriós jove alat – en algun moment de l’obra en què tots es mouen i canvien de lloc constantment, amb una excitació febril i exagerada, s’acosten al piano, s’asseuen a la banqueta com si estiguessin a punt de fer sonar les tecles, o s’hi enfilen i s’estiren damunt la tapa com qui es fica al llit.

Gairebé per a tots els partícips del vodevil aquest instrument és només un moble, només una part característica del decorat. Al text original de Vinyes, a l’acotació inicial, està escrit: Hi ha un piano que llueix damunt la tapa tres guacamaies dissecades. Així, en sortir la música, ja pren un regust tropical i guacamaiesc. Quin detall més curiós! A l’espectacle de Simó, no hi calen guacamais, ja que la seva funció la compleixen perfectament els vestit llampants de les prostitutes i  les rèpliques dissonants dels actors que sovint parlen a crits tots alhora. Però, i la música? L’únic que s’apropa al piano per tocar-lo, i que en sap, de tocar-lo, és el Ferreret, el més jove dels criats del bordell i dels amants de la mestressa. És una figura estranya, de qui Vinyes només diu que té 17 anys i un aire de cupidell de crom. En aquest espectacle, el Ferreret (interpretat fantàsticament per Ferran Vilajosana) surt i entra a l’escenari moltes vegades, sigil·lós i àgil com un gat, improvisa al piano amb una naturalitat desconcertant, sense que ningú, sembla, se n’adoni, i a les escenes més agitades, quan els altres, tots junts, envolten i interroguen el jove de les ales, es manté apartat, mirant-ho tot des de fora amb una actitud tímida de sorpresa. Per una banda, al centre de l’acció hi ha la complicitat dels personatges que conspiren contra el jove alat i la seva innocència pertorbadora; d’altra banda, al marge de tot, a l’extrem esquerra de l’escenari, hi ha la complicitat secreta del Ferreret amb el piano, que el fa sonar amb una gràcia i frescor que donen un toc inesperadament líric a algunes escenes. Però tot té un preu, i un final: aquesta música només dura mentre l’àngel caigut del cel manté les seves ales intactes; després, quan la seducció enganyosa de la Remei les hi talla, o li fa creure que ja no les necessita, el piano desapareix, i la música també.