Aurora Bertrana: feminista. I tant!

9.03.2018

Ahir el director de Núvol, Bernat Puigtobella, difonia un article aparegut al seu mitjà, que tots seguim amb l’interès més viu, i el definia de torbador. Es titulava Aurora Bertrana i les esquiroles del vici i el signava Mònica Boixader. De torbador ho és, sens dubte, l’article. Pertorbador i tot, diria. I per això, perquè ningú es torbi ni es pertorbi llegint un escrit molt ben escrit però més aviat mal documentat, em veig obligat a respondre (i procuraré fer-ho molt breument) per quins motius ens podem estalviar de torbar-nos ni pertorbar-nos llegint la Boixader.

Aurora Bertrana durant la seva estada a Oceania | Fons Bertrana. Universitat de Girona

Aurora Bertrana l’any 1928 | Fons Bertrana. Universitat de Girona

En primer lloc, he d’entonar el mea culpa, com a comissari de l’Any Prudenci i Aurora Bertrana, perquè constato que els esforços ingents que hem fet durant tots aquests mesos per situar (és a dir contextualitzar i ajudar a comprendre correctament) el feminisme d’Aurora Bertrana han servit més aviat de poca cosa. O si més no, no hem aconseguit que arribessin a oïdes de l’autora de l’article. Jo mateix (però igualment estudioses de primer nivell de la producció d’Aurora Bertrana com Neus Real o Adriana Bàrcia) ens hem fet tips —i molt de grat— d’explicar arreu del país (en conferències, taules rodones, clubs de lectura, presentacions…) la mena de feminisme que defensava Aurora Bertrana. I hem insistit sempre a qualificar-lo amb expressions com «feminisme moderat», «feminisme de la diferència», o «feminisme que no és equiparable amb el que majoritàriament es defensa avui dia».

En segon lloc, i per algun motiu misteriós que se m’escapa, l’article és d’un biaix magnífic perquè vol fonamentar una tesi fortíssima (“Bertrana no era feminista, més val saber-ho i dir-ho”) només en la lectura (degudament escapçada) de fragments de dos articles sobre la prostitució escrits, tots dos, l’any 1934. La tesi de fons d’aquests dos articles de Bertrana, apareguts com a resposta a una iniciativa abolicionista de la prostitució, és que abolir legalment aquesta pràctica representa un gest estèril perquè no suposarà, en cap cas, la seva desaparició efectiva i tindrà, en canvi, la conseqüència indesitjable de condemnar a una clandestinitat miserable les prostitutes que continuïn exercint el seu ofici: «I a l’ombra dels carrers estrets, amb la complicitat de l’hora baixa, fugint de la persecució del vigilant i del policia, elles, les tristes predestinades, seguiran cercant clientela i mercadejant amb llurs cossos. Ho faran més difícilment, ho aconseguiran més penosament, tal vegada en la desesperació de la clandestinitat arribin fins a treballar a més baix preu. I els prostíbuls, improvisats, seran més sòrdids, més bruts, menys higiènics…». Bertrana no només es posiciona contra l’abolició de la prostitució sinó que defensa, d’una manera que em sembla absolutament moderna, la seva regulació i el màxim nivell de reconeixement laboral d’aquest col·lectiu: «Organitzades socialment, tal volta sindicades, solidaritzades, disposades a la vaga parcial o general, seran tan fortes i poderoses com qualsevol altra organització proletària. Es faran respectar, perseguiran les esquiroles, tindran vacances retribuïdes, assegurances de vellesa, dispensaris, sanatoris, clíniques, cooperatives…». En definitiva, el model que Aurora Bertrana defensa l’any 1934 per a l’exercici de la prostitució, avui, l’any 2018, a casa nostra, és exactament el que defensa des de fa anys una persona que em sembla d’una lucidesa intel·lectual admirable, com la prostituta Paula Vip, i que s’ha acabat vehiculant col·lectivament mitjançant l’Assemblea d’Activistes Pro Drets Sobre el Treball Sexual a Catalunya. Una entitat que m’imagino que carca del tot no ho deu ser, perquè la CUP l’ha pres com a font i inspiració de les seves propostes en matèria de prostitució. Potser Boixader no combrega amb la idea que aquelles dones que vulguin lliurement treballar de prostitutes ho puguin fer. És una opció com una altra. Però acusar una escriptora dels anys trenta de lluir un “masclisme desbordant” per expressar opinions que encara avui són fortament debatudes, em sembla, si més no, precipitat.

En tercer i últim lloc. Si Boixader volia comprendre l’orientació i l’abast del feminisme d’Aurora Bertrana, sóc del parer que li haguessin fet més favor altres textos de l’autora. Textos que parlen explícitament de feminisme i que ens hem esforçat per donar a conèixer i divulgar, durant aquest Any Bertrana. Boixader els hagués localitzat amb molta facilitat, per poc que s’ho hagués proposat. Penso, per posar només un exemple que és a l’abast de tots els lectors de Núvol, en l’esplèndid Àlbum Aurora Bertrana, editat pel PEN Català amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, i a cura d’Adriana Bàrcia. Prengui’s una estona (ep, si li ve de gust!) Mònica Boixader per llegir la conferència «El nostre feminisme», pronunciada a l’Ateneu Barcelonès el 15 d’octubre del 1931. Goso augurar que l’ajudarà a entendre coses i matisarà d’una manera important la seva posició, tan dramàticament negacionista. Com que és un text d’una certa llargada i no voldria fer-li perdre el temps llegint una autora que ha condemnat sense llegir-la gaire («No em condemneu, sense llegir-me», demanava Aurora Bertrana precisament en el mateix article que ha servit a Boixader per condemnar-la sense contemplacions), procuraré situar de manera molt sintètica què volia dir, per a Aurora Bertrana, ser feminista.

Aurora Bertrana, entrevistada cap al 1970. Fons El Punt- Barceló CRDI Ajuntament de Girona

El feminisme d’Aurora Bertrana es basa en una tradició de positivisme científic que defensa el caràcter irreductiblement divers dels gèneres masculí i femení. Per dir-ho de manera ben planera: els homes i les dones som diferents. I per això, la direcció cap a la qual ha d’avançar el feminisme no pot ser, en cap cas, la consecució de la plena igualtat de drets respecte l’home (que l’acabaria convertint, per mimetisme, en una dona masculinitzada), sinó la consecució de tots i cadascun d’aquells drets que corresponen a la dona i que seran necessàriament diferents dels que corresponen a l’home: «L’ideal és que l’home i la dona estiguin absolutament al mateix nivell social, lo qual no vol dir que tinguin els mateixos drets sinó el mateix nombre de drets», cita Aurora Bertrana en la seva conferència. La inspiració de Bertrana prové de la doctora i escriptora Gina Lombroso, filla del màxim exponent del positivisme filosòfic italià de la segona meitat del segle XIX, Cesare Lombroso, i figura, ella mateixa, cabdal i brillant de la reflexió sobre la condició de la dona a l’Europa de la primera meitat del noucents. Tinc per segur que Aurora Bertrana havia llegit, de la Lombroso, com a mínim, L’anima della donna (1920) i, probablement, també, La donna nella società attuale (1927) i d’ella en va beure les seves principals idees. Lombroso i Bertrana són antifeministes? La resposta només pot ser afirmativa si es redueix el feminisme a una doctrina tancada en la qual milers de persones que s’han considerat i es consideren feministes no se sentirien representades. Tant Lombroso com Bertrana es posicionen obertament contra un feminisme que obviï les diferències naturals entre homes i dones. I tracen, per tant, un destí diferent a les unes i als altres. De manera molt esquemàtica: l’home ha de treballar fora de casa i guanyar el jornal per a la família, mentre que la dona ha de treballar a casa i cultivar-se culturalment: «Procurarem fer comprendre a totes les que vulguin escoltar-nos que no val la pena de viure per a fregar plats i procrear, però que no hi ha res més bell que ocupar-se de l’educació dels fills i preocupar-se de la casa al mateix temps que de l’esperit» (aquí esperit, no pren un significat religiós, sinó de formació i cultura). Tot això, és clar, si suposem que la dona decideix formar una família. Si no, com va ser, per cert, el cas d’Aurora Bertrana, «en el terreny professional, la dona en iguals condicions tècniques que l’home té dret a aspirar al mateix càrrec i al mateix sou que l’home». Ja es veu que no en tenia res de res, de feminista, la Bertrana.

Puc fer-me perfectament el càrrec que el model de feminisme que defensava Aurora Bertrana els anys trenta, que podríem caracteritzar com un feminisme de la diferència clàssic, resulti, avui, a algú, més aviat tebi. Només a algú. Si parem bé l’orella, sentirem cada dia, al nostre voltant, dones que ben legítimament es volen i se saben feministes i que defensen de manera ben orgullosa que no han vingut al món per fer el mateix que fan els homes, sinó que volen portar a terme el projecte de vida que, com a dones, s’han traçat i el que reclamen és poder-ho fer sense que això els representi una pèrdua de drets o d’oportunitats respecte als homes. Em sembla una opció com qualsevol altra i no gosaria gens ni mica d’estigmatitzar-la com a contrària al feminisme. Però és clar, parteixo de la base que el feminisme és una doctrina plural i que, sobretot, no em correspon a mi de fer el paper de dispensar o negar carnets de feminisme a ningú.

P.S: Acabo amb una nota jocosa sobre l’anècdota que Boixader explica a partir d’un comentari d’Avel·lí Artís-Gener a Maria-Antònia Oliver. Aurora Bertrana va néixer exactament 99 anys abans que Mònica Boixader. Sé que deu costar d’entendre, des d’aquesta distància, què podia resultar pudorós i què no per a una senyora nascuda el 1892. Però sí, efectivament, per a algú com Aurora Bertrana, que un grum d’hotel se la pelés cada vegada que veia la cuixa d’una turista resultava quelcom evidentment indecorós i indigne d’aparèixer en una novel·la i la portava, naturalment, a preguntar-se «com podia ser que [Oliver] sabés que els nois fessin aquelles porqueries». Perquè la quantitat de coses que Aurora Bertrana sabia sobre els homes i sobre què en fan del que els penja entre les cames quan veuen una turista era, més o menys, zero. I el poc que en sabés, probablement, li resultava més aviat repulsiu. Intelligenti pauca. Però això ja seria tema d’un altre article. I ara ja em dec haver allargat més del compte. Com sempre.

Oriol Ponsatí-Murlà. Comissari de l’Any Prudenci i Aurora Bertrana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Per molt que la CUP pugui dir i pontificar, legalitzar la violació [què és, sinó, allò que pateix la persona prostituïda?] és una cafrada i una carcamalada. I sinó, que viatgin una mica i vegin com malviuen les persones prostituïdes als Païssos Baixos o algunes ciutats d’Alemanya, on la prostitució està “regulada”.
    Amb l’esclavatge, encara que hi hagi gent que li pugui agradar ser esclava, s’ha de ser radical: abolició!
    Atentament, i bon dissabte

  2. Desconeixia Aurora Bertrana fins fa quatre dies que vaig comprar Paradisos oceànics i encara no he llegit, per tant el que pugui dir jo sobre el contingut de l’article de la Sra Boixader o del Sr Ponsatí no te cap mena d’interès, però tinc alguna cosa a dir sobre el to irritat de l’article d’aquest últim. Em fa l’efecte que s’ha enfadat perquè una dona jove ( en ho fa notar dient que es porta 99 anys amb Aurora Bertarna) que a més escriu bé ( ens ho remarca de bon començament i els que la llegim sovint ja sabem ) segons ell no ha entès el que com a comissari de l’any Bertrana s’ha dedicat a pregonar. Potser ho ha entès perfectament i te un punt de vista diferent(encertat o no) que és el que exposa a l’article. Em pregunto si l’article de la Sra Boixader haguès estat escrit per un home saberut d’una certa edat, el to del Sr Ponsatí hauria estat el mateix.

    I llegint l’article de la Sra Batallé, també crítica amb el de la Sra Boixader, m’haig de treure el barret amb l’elegància dels seus arguments. I ara corro a llegir Aurora Bertrana, que entre tots me n’heu fet venir ganes

    • Això és el millor que es pot fer: llegir Aurora Bertrana. Els “Paradisos oceànics”, i seguidament les “Memòries” i, si no tens gaire temps i vols llegir una esplèndida i única novel·la sobre la postguerra viscuda i vista per les dones d’un poble represaliat, “Els presoners” és imprescindible. Com la novel·la “Entre dos silencis”. Com tot el que, des de fa uns dies, estic descobrint d’aquesta autora. Tant me fa si era bona o mala feminista. El que m’importa és que la seva obra m’agrada i m’emociona, i també la seva vida, molt complicada, coherent sempre amb el desig de viure-la, per damunt de tot, com una dona lliure.

  3. M’afegeixo al noranta-nou per cent al primer dels comentaris: és indignant que vulgui presentar-se la cosificació masclistíssima de la dona, la negació de la llibertat sexual, etc., etc., com a lliure opció superfeminista. I revolucionària, quan és pur darwinisme social. L’u per cent de divergència és que em consta com aquesta postura NO és pas pròpia de tota la CUP.
    Això, en contra de Ponsatí. A favor de Ponsatí haig de dir que resulta absurdament fluix, com pseudoargumenta algun altre comentari, suposar que si un home discuteix una afirmació feta per una dona ha d’ésser “probablement” perquè és un masclista del cabàs. Per collons.

  4. Hola, Oriol. Un bon article, el teu, i dic bo, sobretot, perquè, primer, està molt ben escrit (tant, si no més, que aquells contes breus famosos) i, segon, incideix en una temàtica “oberta” des de fa molt de temps i en què, com sol passar, cada part té les seves raons, com ara les teves, que a mi em semblen més que raonables i, d’altra banda, no diuen res que no digués ja la Bertrana. Les comparteixo, però això no em priva d’admetre les altres, al cap i a la fi, com diria un bon hermenèutic, tot són interpretacions i, com diria, Nietzsche, això que acabo de dir també.
    Salut als gironins.