Mohamed Atta vs Andreas Lubitz

29.03.2015

Així doncs, quina diferència hi ha entre Andreas Lubitz i Mohamed Atta, el pilot que va clavar l’avió contra una de les torres bessones? Lubitz actuava sol, mentre Atta formava part d’una conxorxa, però tots dos van cometre actes criminals. Per què en un cas parlem de terrorisme i en l’altre de malaltia mental?

Mohamed Atta

Mohamed Atta

Atta era màrtir i alhora víctima d’una idolatria funesta, sí, i va matar una multitud en nom d’una comunitat, d’una religió, se sentia recolzat per una causa que uneix molta gent. Segurament era més perillós, perquè la seva acció tenia més possibilitats de generar contagi, com s’ha demostrat després (i el pilot alemany podria considerar-se un cas més d’aquest contagi). Andreas Lubitz, en canvi, va matar-se amb tot de gent a l’avió precisament perquè no tenia ningú en qui confiar les seves penes. Actuava completament sol.

Però tots dos són víctimes del fanatisme. Si l’un era pres de la idolatria d’Al·là, l’altre ha sucumbit a la idolatria de l’èxit, s’ha rendit davant l’imperatiu occidental de triomfar, de ser famós, únic, especial. La diferència entre Atta i Lubitz, doncs, està més en la percepció i el tracte que dispensem a l’un i a l’altre. Si l’islamista és un home posseït pel mal, el pilot de Germanwings està posseït per un transtorn, i parlem d’un quadre psiquiàtric, d’un home malalt, però ens cuidem prou de criminalitzar-lo i encara menys de perdre’ns en disquisicions sobre el mal. I l’única i fotuda veritat aquí és que tant Atta com Lubitz són senzillament males persones i que el mal s’ha expressat a través d’ells. Sí, el mal. Unes vegades s’encarna en l’enemic exterior i d’altres s’empelta en l’enemic interior. No podem desculpabilitzar-nos reduint el mal a una patologia.

Aquesta ceguesa occidental, aquesta incapacitat per equiparar la maldat d’un europeu amb la d’un fanàtic egipci és justament una de les causes de la tragèdia que s’ha viscut als Alps aquesta setmana. Després de l’11-S es va reformular el protocol de seguretat dels avions de tal manera que es va permetre que els pilots es poguessin tancar dintre la cabina en cas de motí. Així, la sospita radical envers els passatgers ens abocava en la confiança absoluta en els pilots. I ara ens hem adonat que per més tecnologia i protocols que hi esmercem, estem atrapats en una aporia irresoluble.

O bé retirem la sospita radical que pesa sobre els passatgers o creiem en la integritat del capità amb una fe granítica. “És un sarcasme que la muralla que t’ha de protegir del temut enemic exterior acabi sent una gàbia que protegeix l’enemic interior”, em deia un amic l’altre dia amb paraules exactes.

L’única solució, de moment, és obligar per llei que sempre i en tot moment convisquin a la cabina dos pilots. El valor que s’imposa, doncs, és la companyia. Un valor que Mohamed Atta estava més disposat a compartir que el solitari Lubitz.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Hi ha una qüestió que no he vist tractada enlloc: què fan les companyies aèries per garantir la seguretat laboral?
    Si algú ho sap, li agrairia que em respongués

  2. Jo crec que Lubitz ens posa davant un mirall esglaiador. ¿Estem completament quitis de la follia? Molt bon article, Bernat.

  3. Si és cert el que diuen els mitjans que Lufthansa sabia que el pilot havia tingut una depressió severa i tanmateix el van contractar per pilotar avions, llavors penso que la companyia té part de responsabilitat en l’accident.
    Seria exactament el mateix que contractar un pilot que pateix del cor i que la companyia ho sabés pels informes dels metges.
    Assumint que la seguretat zero no existeix.

    • S’ha d’anar molt en compte quan es parla de suïcides. Ara que ha baixat el nombre d’accidents de trànsit, la primera causa de mort, sense comptar les malalties, és el suïcidi. Moltes famílies ho amaguen perquè és un tema tabú o perquè no volen que la gent comenci a especular sobre les causes. Un suïcida és una persona que pateix tant que només veu la mort com a sortida, i ho fa com pot. No té cap sentit dir que era una persona desequilibrada. Hi ha una colla de metges que volen engegar un programa de prevenció del suïcidi. Seria molt bo que es pogués portar a terme i que tots plegats veiéssim el suïcidi d’una altra manera. Amb això no vull dir que en Lubitz no hagi provocat un gran dolor a moltíssima gent. Si Lufthansa sabia que aquest noi havia patit una depressió severa, perquè no fer un seguiment?

      • Quants metges estarien disposats a signar un certificat mèdic a una persona que ha tingut una depressió severa, avalant que en el futur no tindrà cap més depressió ni posarà en perill la vida dels altres i la seva?

        Conec el cas real d’un pilot que farà un any es va trobar malament i els metges l’hi van detectar un problema en el cor. Per una qüestió de seguretat, l’empresa l’ha hagut de posar a treballar a les oficines. No es poden arriscar a que pateixi un atac de cor mentre piloti. I dubto que hi hagi algun metge disposat a signar un certificat dient que no tindrà cap atac de cor.

        Que una persona que ha tingut depressions severes ha de poder treballar, evidentment.
        Que se li ha de fer un seguiment, també.
        Però de cap manera pot tenir una feina de risc, en que pot posar en perill la seva vida i la d’altra gent. Ni tant sols hauria de conduir un autocar amb passatgers.
        Pel que he pogut llegir a la premsa, hi ha quatre casos confirmats en el passat en que el pilot es va suïcidar estavellant l’avió. Tots eren per depressió.

        Ho sento molt però el risc és massa gran, i l’empresa té una part de responsabilitat quan li va donar una feina de copilot.
        Si els protocols que s’apliquen per altres malalties ho haguessin aplicat amb la depressió, aquest assassinat no hagués passat. I dic assassinat perquè avui la premsa ja ha explicat el contingut de la segona caixa negra, el qual confirma que el copilot va estavellar l’avió deliberadament i de manera premeditada (confirmat amb la informació de l’ordinador trobat a casa seva).

        • És clar que es volia suïcidar. Ho va fer com va poder. No nego que la tragèdia dels Alps hagi deixat un gran dolor a molta més gent del que normalment deixa un suïcidi. Insisteixo, per què Lufthansa no va prendre cap mesura si sabia la malaltia que havia patit i potser continuava patint?

  4. Hi ha una qüestió que m’agradaria comentar, afagint-la als encertats comentaris vostres.
    La salut mental i la manca d’ella encara, avui en dia, són temes tabú. Som conscients de que una persona si, per exemple, pateix mal de panxa ha d’anar al metge, i així li diem. Però quan dóna signes de feblesa mental massa sovint comentem “és així” o “fa coses rares”. Potser aquesta tragèdia ens podria ajudar a ser-ne més conscients de que la malaltia mental existeix i existeix al nostre voltant. I genera un gran patiment.

    Per altra banda la possibilitat de control dels altres (o d’autocontrol, fins i tot) mai és total. Sempre se’ns escaparà un resquici, com a part de la natura que som.

    Molt bon article! Ens ajuda a reflexionar que sempre és necessari.