Assaig de plagi a la sala de profes

10.01.2013

Al llarg d’aquestes pàgines deuen haver quedat prou clares algunes de les línies essencials del que hauria de ser l’ensenyament del país i no és. Molt probablement, hi haurà qui opini que són pàgines plenes de retrets i potser fins i tot confonguin ràbia, amb derrota, crítica amb falta de respecte, i ironia  amb frustració. Convé, però, que tinguin en compte que també hi ha algun sarcasme, molt d’humor i força mala llet sabadellenca, elements sense els quals un servidor no sabria viure.

Però hi ha, sobretot, i que consti, molt d’amor i de passió pel treball que de jove em vaig proposar de fer i que no estic pas disposat a deixar que em prenguin. Per això protesto, critico, rondino i a vegades m’enfronto a alguns col·laboracionistes vividors. Per això, i per remoure el rigor mortis de desgràcia inevitable que domina i atenalla tants companys. És en gran part per a ells, per als meus companys, que he escrit tot això, per fer que ningú no se senti sol, aïllat i perdut, menyspreat i anul·lat. Per dir que hem de creure, que tot i l’esforç per esborrar-nos, existim, hi ha futur.

També sé, però, que els benpensants purs i nets de la congregació em criticaran amb menyspreu, tot buscant, com ja han fet altres vegades, desprestigiar algú que no té prestigi, que se l’ha de guanyar cada dia quan comença a treballar, perquè un servidor no ha heretat res. Probablement s’enervaran i excitaran pel to que uso, perquè les paraules clares els fan por, perquè els arguments que no poden contestar els empipen i esveren i, després de recordar-se dels meus ancestres, pobrets, em criticaran que no faci propostes positives. Quan diguin això, demostraran que no han entès res –analfabets funcionals-, perquè ja n’he fet moltes, a cada pas. Però ells no saben distingir els clars i les ombres de la fotografia i només són feliços en un món de bons (ells) i dolents (els altres, els meus). Potser, a aquestes alçades de la vida, ja sigui balder intentar-los fer entendre que qui mana no sempre té raó, que el sol no surt pel sud, encara que ho afirmin cent milions d’individus irats i que a vegades cal saber destriar les mil tonalitats d’un instant i d’una idea. I, sobretot, que sempre cal pensar en la possibilitat d’haver-se equivocat del tot, cosa que no sembla que hagin ni tan sols imaginat en tota la seva vida. Per a la seva informació: se’n diu autocrítica, i no mata.

Per a tots, doncs, per als meus col·legues i per als altres, aquestes pàgines pretenen incentivar el diàleg, remoure consciències, renovar plantejaments i fer-ho amb el millor dels somriures, per afrontar la desgràcia amb bona disposició i una espurna d’aire, perquè, aneu a saber, potser encara hi som a temps, com jo vull creure…

 

Antoni Dalmases | Foto Pau Dalmases

 

Per això i sense cap amargura, amb el bon humor imprescindible per entrar a classe cada jornada i maldar perquè els autèntics alumnes entenguin que estimar els textos, conèixer els autors i fins mirar d’imitar-los, és una bona manera de créixer i fer-se humans; i amb la intenció de mimetitzar allò que el meu il·lustre conciutadà Pere Quart ja va fer amb el poema Assaig de càntic al temple de Salvador Espriu, tot convertint-lo en un personal Assaig de plagi a la taverna, acabaré aquestes pàgines perpetrant un plagi infinitament pitjor, per arrencar algun somriure, tot demanant-ne disculpes.

Oh! que cansat estic d’aquesta
covarda, vella, tan salvatge feina,
i com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà,
on diuen que la vida d’un profe pot ser neta
i noble, culta, rica lliure
desvetllada i feliç.
Aleshores, a la Delegació, els psicopedagogs dirien,
desaprovant: “Com l’ocellot que deixa el niu,
així el profe poc reciclat i carca abandona l’institut”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei li l’antiga bestiesa
d’aquest seu caòtic sistema.
Però no he de complir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la jubilació.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta pobra,
bruta, trista, dissortada feina.

 

Epíleg de ‘Caos a les aules’ d’Antoni Dalmases. Angle Editorial, Barcelona, 2012. Agraïm Angle Editorial l’autorització per reproduir aquest capítol a Núvol. 

Respon a Josep Carbonell López Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Diguin el que diguin els crítics sobre el teu llibre, penso que és el que una majoria dels teus companys pensem però o no hem sabut, o no ens hem atrevit a denunciar.
    He llegit els articles que ens has enviat i a més he comentat el teu llibre amb diversos companys de professió i puc dir-te que no has deixat a ningú indiferent, però que els més recalcitrants dels teus oponents ( per no dir enemics ) han estat els que ja fa temps que van deixar d’estar a les trinxeres i s’han instal·lat als llocs de direcció i de gestió del Departament d’Educació.

    Josep Carbonell

  2. I, a més, s’han apoderat del llenguatge, un fet típic de les dictadures com demostrà Victor Kemplerer en el seu assaig Lti, la llengua del tercer reich.