Arxius, monuments franquistes i nomenaments del ‘caudillo’ com a alcalde honorífic

8.06.2016

Durant les darreres setmanes, els mitjans de comunicació catalans han dedicat nombroses pàgines per debatre sobre la necessitat d’esborrar qualsevol vestigi de la dictadura del general Franco de les nostres poblacions, en especial a la província de Tarragona i a les Terres de l’Ebre. Les principals notícies en relació amb aquesta temàtica han estat, primerament, l’encès debat sobre la necessitat d’enderrocar o democratitzar el monument franquista de Tortosa —a més de la polèmica entorn del referèndum organitzat per decidir sobre aquesta qüestió a la capital del Baix Ebre— i, en segon lloc, la multiplicitat d’ajuntaments que han descobert de la nit al dia que Francisco Franco encara figurava com a alcalde honorífic de la seva vila, i que han corregut —amb tot l’encert del món— a retirar-li els honors que la maquinària franquista havia instat a atorgar durant l’any 1964. Ai, si el general aixequés el cap, quin disgust en veure que tants municipis li retiraven en bloc tan alta distinció!

El general Francisco Franco amb el braç alçat

El general Francisco Franco amb el braç alçat

Bromes apart. Aquestes dues notícies han estat tractades als mitjans de comunicació, generalment, de forma separada, però tenen molta més relació de la que aparentment ens pugui semblar. Us preguntareu: per què? L’any 1964 el Governador Civil de Tarragona, Don Rafael Fernández, remet la circular núm. 5/1964 a la totalitat d’Ajuntaments de la província, convidant-los a que, en el marc dels actes impulsats per a commemorar el XXV Aniversario de la Paz de España, prenguin diversos acords. Entre d’altres recomanacions, s’insta els ajuntaments a consignar una partida pressupostària als respectius comptes municipals per la celebració de l’efemèride de los XXV Años de Paz; també, en el cas que la població compti amb víctimes que “dieron su tributo de sangre por el triunfo del Movimiento Nacional” se’ls encoratja que “levanten un monument o cruz a los caídos”; seguidament, tal com ja hem apuntat, es demana declarar el caudillo alcalde honorífic a perpetuïtat de les respectives poblacions i, finalment, s’informa dels treballs que està desenvolupant la Comissió Provincial, presidida pel mateix governador civil, a fi i efecte d’enllestir les obres de “un grandioso monumento sobre las aguas de este rio a su paso por Tortosa, en estructura metálica y muy pronto a terminarse…como corresponde a un homenaje a nuestros caidos, al ejército español y al Caudillo”. Dit això, es convida els ajuntaments a fer una aportació econòmica per tal de finalitzar el monument. Per tant, no hi ha cap dubte respecte a això; les declaracions honorífiques de Franco com a alcalde i l’aixecament del monument —almenys pel governador civil del període— estan emmarcades dins un mateix programa, la celebració de los XXV Años de Paz, i es posa en funcionament tota la maquinària propagandística del règim per fer arribar aquesta informació a les poblacions de la província. En aquest punt cal fer esment al paper que jugaven els governadors civils provincials durant aquesta època, orientat a fer complir —a través de l’estratègia del ordeno y mando— els programes i instruccions sorgits des del govern totalitari de Franco. A més, en aquest cas, per si els ajuntaments no tenien prou clar encara què calia fer, se’ls recorda —mitjançant la Circular 6/1964, de la Jefatura Provincial de Falange Española Tradicionalista i de las JONS de 23 de març— la necessitat d’avançar en l’execució del pla.

Per tant, és necessari, en aquest i altres casos, no perdre’ns en la voràgine informativa i mirar d’entendre el context del període i, no menys important, el context de producció de la documentació que ens explica aquest esdeveniment. I sí o sí, aquesta informació caldrà anar a cercar-la als centres d’arxiu, a través dels quals podrem, no tan sols informar-nos sobre un determinat esdeveniment, sinó construir un discurs coherent i contextualitzat sobre això.

Aquests dies els arxius del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre han adquirit tot el seu potencial cívic, atès que han rebut allaus de consultes —de regidors al govern i a l’oposició, de tècnics municipals, d’investigadors i de ciutadans corrents, que volen conèixer si Franco també va rebre els honors de la declaració d’alcalde de la seva vila. Per tant, en l’imaginari col·lectiu de molts tarragonins els arxius han deixat de ser un espai contemplatiu, i han esdevinguts institucions per retre comptes amb el nostre passat. Cap càrrec públic ha tingut dubtes del valor jurídic del nomenament del general Franco com a alcalde honorífic i a perpetuïtat de la seva població. Bravo! Per això serveixen els centres d’arxiu, per ser crítics amb el nostre passat, en especial amb el més negre. Ara bé, el poder d’aquests equipaments no passa exclusivament per posar la lupa en temps pretèrits, sinó que també és un agent fonamental per ser crítics i fiscalitzar el nostre present i, si s’escau, el treball dels servidors públics dels nostres dies.

Tanmateix, per avançar de forma decidida en aquesta direcció, caldran recursos, voluntat política i, especialment, desplegar polítiques de gestió documental a totes les administracions —autèntic fonament d’unes sòlides polítiques de transparència. D’això depèn tenir una democràcia més sòlida —que sigui crítica amb el passat i el present, per tal d’assegurar-nos un millor futur— que no és poca cosa!