Última voluntat

1.08.2018

Tirar-me pel balcó va ser més fàcil del que em pensava. No vaig dubtar gens, de veritat. No sé d’on han tret les pel·lícules i sèries de televisió que els suïcides tenim sempre un moment de dubte just abans de saltar. És mentida. O bé, almenys en el meu cas va ser-ho. Vaig pensar, Guifré, ja n’hi ha prou d’aquest color, val més que acabis d’una vegada amb aquesta pantomima de vida. I dit i fet. Vaig aixecar-me del llit, vaig orinar i em vaig rentar les dents. Sí, ja sé que pensareu: “Capullo, si et volies matar per quins set sous pixes i et rentes les dents”, i és cert, jo vaig pensar el mateix quan caminava pel passadís després de sortir del lavabo, però vaja, ja diu la dita popular que l’home és un animal de costums…

En resum, que després de complir les mesures higièniques de rigor, vaig sortir al balcó i vaig respirar l’aire pur de la matinada barcelonina (uns joves fumaven haixix mentre sucaven galetes Maria al vodka amb Fanta de taronja, i l’aroma del ressopó arribava fins al setè pis, on jo vivia). En un primer moment, em va saber greu destorbar aquells pobres nois, i és curiós, perquè jo sempre havia defensat la teoria que si et suïcidaves, era millor fer-ho sense molestar a ningú. Vull dir menjar espines de peix, empastillar-te a la porta d’un tanatori, tallar-te les venes a sobre d’una palangana per no embrutar i coses d’aquestes. M’emprenyava molt que la gent que se suïcidava llançant-se a les vies del metro perquè, per culpa seva, feien anar malament a la resta de persones que, en general, no teníem cap mena de relació amb el suïcida. Tanmateix, quan m’enfilava a la barana del balcó, pensava que què collons, que ja que moriríem, almenys cridaria l’atenció que no havia rebut en vida.

Així que som-hi, avall que fa baixada. No vaig cridar gens ni mica. I mentre veia els menjadors i les cuines dels pisos inferiors, queia cada cop més ràpid, i pensava en aquell senyor italià que va tirar unes boles de canó des de dalt la torre de Pisa per demostrar que la caiguda dels cossos no és proporcional al seu pes. En fi, bajanades, el cas és que em vaig estampar contra el terra. Cloc. Vaig notar com el cap s’esclafava com si fos un ou i començava a brollar sang per darrera l’orella esquerra. Abans de perdre els sentits i deixar aquest món per sempre (amb permís de tots aquells que creuen en les resurreccions), encara vaig tenir temps de recordar que m’havia oblidat d’escriure una carta de comiat (si és que Guifré, s’ha de ser inútil, no serveixes ni per fer un suïcidi com cal). Així que amb la punta dels dits, he escrit amb la meva sang aquestes quatre ratlles sobre les llambordes. El problema és que ara ha començat a ploure, les primeres línies es van esborrant i no sé si la humitat que em nega els ulls és sang, pluja o la impotència per no haver sigut mai capaç de fer les coses ben fetes.

Etiquetes: