Argent de poche

12.08.2014

Som a París de vacances amb les nenes. És la quarta vegada que visito la ciutat. Tenim la sort que uns amics ens han deixat la casa, un trois pièces acollidor. Una sort que es resumeix en espais viscuts, gratuïtat i joguines –i una ganga, perquè la casa és plena de llibres i es troba al barri de Trocadéro, un dels rovells de l’ou.

Plou cada dia, i tanmateix la pluja no desdiu els xeics àrabs i les estrelles d’anar a comprar a la rue de Saint-Honoré. Els xofers esperen a les portes de les botigues amb els cotxes de luxe i tots són negres. I les Tulleries i la torre, l’obelisc i l’arc, les noies prou ben vestides i els nois que melindregen, tot segueix igual, petrificat i en moviment. I els ponts. I allò dels cadenats dels enamorats, ats, ats.

Els clixés es posen en marxa. L’aiguabarreig humà parisenc és notable, hi ha gent de tota motllura, però no puc evitar un joc, em distrec, miro de detectar qui és parisenc de soca-rel –qui té ancestres en quantitat, punts a favor. I el clixé que jo manego, malgrat que fluixeja i presenta una inoperabilitat formidable, és la fesomia de Charles Baudelaire: nas de tubercle, llavis prims, galtes una mica flàccides, orelles de bistec, bosses als ulls i un front bomba llepat per quatre cabells llardosos. Una cara de peix bombolla clavada damunt d’un cos greixinós i petit, propens a la variça, boterut i blanc. Aquest és el meu parisenc paradigmàtic, identitari.

He vist baudelaires als mercats i als transports públics parisencs. Aplanats per la xafogor, la humitat i els cotxes. Desenquadernats per la marabunta de turistes. Atrapats en un tedi urbà, ni esplín ni hòsties, que converteix la ciutat en una màquina de fer diners. I beguts, alguns. Sí, el meu parisenc paradigmàtic porta una carregada de Châteauneuf-du-Pape, encara que potser només begui vi de cartró, i és un ivremort errabund atabalat per la grandeur del coi de la República.

Anguileja destarotat, el meu parisenc, perquè sap coses, moltes coses, perquè les ha viscudes, les nota, i perquè carreteja al llom una muntanya d’història, i bé podria pensar per ell mateix, judicar que París i França llauren de tort (per exemple), podria relacionar idees al marge, però d’ençà de la Terreur que li han prescrit ser francès, l’han inoculat, com ser-ne, el codi, i ser francès és una modalitat del combregar. I d’aquí no surt. És francès, plogui o nevi, faci fred o faci calor, li plagui o no. França primer, després ell. I ja poden desfilar presidents i alcaldes i ministres corruptes, infidels o assassins. Ell no es rebel·larà, per sobre de tot és francès, i per això rebufa, o més aviat rondina i, à juste titre, n’està fins al capdamunt de viure a París, odia París i França, però no entreveu una possibilitat diferent –no està programat per a. El meu parisenc paradigmàtic, ja pot podrir-se tota França, que ell aguantarà, capità de vaixell de paper, aferrat al pal des d’on oneja la bandera de l’Hexàgon.

El meu parisenc paradigmàtic és una persona que ja no pertany al món contemporani. El segle XXI l’ha trepitjat, li ha pinçat les calces, engranatge terrible que se l’empassarà. I és un tipus, físicament pensant, que em recorda en Jordi Pujol, l’interfecte que ara em queda lluny, llunyíssim. Físicament i històrica.

Ah, en Pujol, el meu català paradigmàtic, atrapat i a punt de ser engolit pel mateix segle que s’empassarà el meu parisenc estàndard. Pujol, l’artífex d’un altre codi identitari, igualment inamovible, que tantes rèpliques ha donat, com un moviment tectònic, i que tants pujols ha matriculat. El meu Pujol de quan jo era petit i era fill d’un que es deia com ell. La vergonya que vaig passar a l’EGB, quan de cognom em deia com el president. Aquell Pujol que les meves nenes ja no sabran qui fou, qui va ser, què fiu i què va fer. L’home que invocava el nostre Terror particular (aka el franquisme), per allargar-se i multiplicar-se, per saber el cognom de tots i cadascun dels habitants del país, la Vetusta Morla que, tot d’una, s’ha desinflat, el decorat a la porra, les bambalines i els draps bruts al sol.

El cas Pujol no em diu res. És greu. I tant. Però no em diu res. Em fa l’efecte que ell i la Marta Ferrussola s’escolen pel dull del segle que tot just hem abandonat. Giravolten, empetitits, al forat que dóna al desguàs. Clavaguera avall. I sé que no mereixen quedar impunes. Però, ¿quin català paradigmàtic entrarà a la timba, impugnarà la Història, superarà l’estat del parisenc paradigmàtic que no mou una fitxa que no sigui la del dominó, i que només rebufa i rondina i prou? ¿Quin català paradigmàtic farà un pas endavant, girarà el mitjó, hi deixarà la pell, etcètera i ja sabem de què parlem? Mentre corri una mica d’argent de poche, una mica només, ho veig complicat.