Ara que s’apropa la nit dels difunts

30.10.2015

Voliana Edicions ha fet el seu descobriment. Joan Maria Arenas és un autor poc conegut, que escriu al marge dels cercles literaris de la capital. David Monteagudo presentarà la seva novel·la, Nit, a la llibreria L’Odissea de Vilafranca el dia 2 de novembre a les 20h. Us avança a Núvol les seves impressions.

Ara que s’apropa la nit dels difunts –no oblidem que Bécquer va situar aquesta nit en una de les seves llegendes més inquietants, El monte de las ánimas-, la nit que els americans estan imposant a tot el món (i que difícil que és aturar la invasió) com la nit per antonomàsia per a passar por. Ara que la tardor comenca a fer dolços els capvespres i llargues, cada cop més llargues, les nits. Ara que ens apropem a la data del vint d’octubre, és el moment ideal per endinsar-se en la lectura de Nit (Voliana Edicions), una novel·la inquietant, pertorbadora, en la que aquesta data concreta hi té una significació especial.

No cal anar als Estats Units, a Nova York –on sembla que hagin d’aterrar totes les invasions extraterrestres, totes les alteracions còsmiques de la ficció cinematogràfica-, no cal anar a l’edifici Dakota, ni al triangle de les Bermudes, ni a Stonehenge. Joan Maria Arenas ha creat a Nit un espai mític pertorbador, d’inusitada potència suggeridora, i ho ha fet recorrent a la realitat, situant la seva novel·la a la Vall de Carreu, una petita vall del Pallars que molts hem passat fregant alguna vegada, camí dels Pirineus. Després de llegir la novel·la puc asegurar dues coses: que m’ha nascut una enorme curiositat, un gran desig de visitar aquesta vall, de reconèixer-hi racons i escenaris de la novel·la, i que mai mai passaria una nit en aquell lloc.

La vall de Carreu –aquesta vall abandonada fa temps, exageradament ombrívola, en què les nits semblen fer-se eternes durant l’hivern- mereix convertir-se en un espai mític, lloc de pelegrinatge de lectors mitòmans. A això hi estan contribuint autors com Pep Coll, amb els seus taüts, o Joan Maria Arenas, amb aquesta desassossegant Nit que tant m’ha impressionat. Diuen que Joan Maria Arenas, com a escriptor, s’assembla a mi. És molt difícil valorar, saber com escriu un mateix. Però Arenas narra uns processos de degradació dels seus personatges, uns esdeveniments sobrenaturals, inexplicables, i ho descriu amb una precisió, amb una minuciositat gairebé científica que els fa estremidorament, inquietantment inverosímils. I això és el que diuen que faig jo a les meves novel·les.

El Joan Maria escriu un català d’una gran precisió, però pla, sense afectació. La novel·la té pocs diàlegs, pero tant en aquests com en els llargs monòlegs que transcriuen el discurs mental dels protagonistes, el llenguatge és col·loquial, natural, amb un cert costumisme, inevitable quan es pretén reproduir fidelment l’expressió d’individus molt comuns. Però els diàlegs –i aquesta és una opinió molt personal- no deixen de ser una especialització dins de la literatura; depenen més d’una sensibilitat, d’una oïda i una facilitat innata per a reproduir com parla la gent. Una altra cosa és el treball més descriptiu, el veritable treball de l’escriptor. És en aquest ambit on Arenas demostra la seva fusta de novel·lista i la seva peculiar personalitat com a narrador. Els traumes, tant físics com emocionals, les reaccions dels personatges, les seves angoixes i patiments, estan descrits sense recórrer mai al tòpic, cercant, picant a la mina del llenguatge, les idees i els recursos propis, fins a trobar la frase veritablement descriptiva i al mateix temps comprensible per al lector.

El resultat, la barreja d’aquesta fredor disseccionadora amb la irrealitat i el dramatisme dels successos que es narren, és molt desassossegant, sobretot a la segona part del llibre, quan el lector –que ja sap el que ha ocorregut- pateix seguint la companya del protagonista, que encara no sap res, en el seu terrible viatge cap a la veritat. Cal destacar també la qualitat atmosfèrica del llibre. Nit té una atmosfera densa -sobretot, insisteixo, a partir de l’aparició del personatge femení-, tèrbola i torbadora, desassossegadora i opressiva. Una sèrie d’esdeveniments, de petits detalls banals i fortuïts que la dona es va trobant (el conat d’un conductor agressiu, un taxista venal, una hostalera poca-solta, la sonoritat quasi humana dels brams d’aparellament dels cèrvols ) adquireixen un caràcter simbòlic, sinistre i ominós, que inquieta tant al personatge com al propi lector, que a aquestes alçades ja es tem el pitjor.

Joan M. Arenas | Foto Gal·la Canals

Joan M. Arenas | Foto Gal·la Canals

Un llibre recomanable, en definitiva, amb un títol breu i contundent, una molt prometedora segona incursió de l’autor (després de L’Eco del temps) en la novel·la de ficció (fantàstica, però no de gènere). Una novel·la a la que, pel molt que ofereix al lector, se li perdona alguna vacil·lació, una primera persona en present que en algun moment concret perd versemblança per la necesitat d’explicar, o –ja posats a trobar defectes- l’ús de certa terminologia gremial, com utilitzar la paraula “tèrmica” per referir-se a un corrent ascendent d’aire, o alguna que altra expressió més pròpia del món de la medicina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Joan Ma. Arenas ens trasllada amb Nit a un espai incert sense temps on la senzillesa dels moments envolten els neguits de fets habituals descobrint llocs i misteris sempre amagats al subconscient interioritzats amb silencis, foscors i pors; descobreix en cada un de nosaltres el veritable sentit de l’esgarrifansa més cruel, la del desconeixement de la causa que ens fa estar pendents de un relat literari prou adient per saber realment que ens atemoritza de debò.