Ara no em vingueu amb marxismes

30.04.2013

No fa ni una setmana, el presentador d’una tertúlia —per cert, sempre molt pagat de si mateix, fins al punt d’intervenir més ell que els convidats—, quan un dels tertulians apuntava amb encert que la crisi no era culpa d’aquest o d’aquell, sinó de les regles de joc del sistema, va saltar com un llagost i amb la seva veu atiplada de predicador televisiu va exclamar: Ara no em vingueu amb marxismes. (¡Visca la lliure opinió! ¿Qui és ell per dir a un convidat que no li vingui amb marxismes o amb el que sigui?)

(La reacció del personatge em va recordar la d’una altra estrella televisiva local que, conversant sobre l’orientació d’una informació i citant jo Adorno com a figura d’autoritat, em va contestar que l’Escola de Frankfurt ja no estava de moda. En vista de tanta frivolité intel·lectual, de seguida li vaig preguntar que què es portaria més la temporada següent: Plató o Aristòtil.)

És a dir —i torno a la tertúlia de referència—, quan l’anàlisi —feta per uns convidats rendits a l’evidència de la crisi, tot i que d’esquerres en tenien més aviat poc— començava a apuntar en la direcció correcta —perquè, com sap fins el més llec del convent, tot sistema té unes regles de joc que s’imposen com a relacions econòmiques inesquivables: per exemple, la llibertat de mercat i la propietat privada, basades en seculars delictes d’abús i apropiació legalitzats al llarg de la història, i no precisament per règims democràtics—, ell, talment un demiürg de “tele” estreta que es deleix per orientar les opinions de l’audiència, va determinar que el sistema no hi té res a veure, en això de la crisi, sinó que la culpa de tot és de les persones deshonestes. ¿Què és això si no una mostra d’ignorància en els camps social, històric, econòmic, filosòfic i inclús psicòlogic, una ignorància cisellada en alt relleu pel constant protagonisme del personatge? ¡Com si la moral fos innata i no depengués del “sistema” de fer front a les necessitats! ¡Com si deshonestedat, rapinya, abús, corrupció, etc., no correguessin  per les venes mateixes de les relacions de producció capitalistes i de la seva desigual divisió del treball!

No fa gaire llegia al colpidor estudi històric La fam al món, del professor emèrit de la UPF Josep M. Salrach, com els teòrics del laisez faire econòmic de l’Imperi britànic van portar els polítics de l’època a deixar morir de gana milions de persones a l’Índia, perquè, deien, les morts formaven part de l’autoregulació del mercat d’aliments, bona part dels quals s’exportaven cap a Europa, on es pagaven a més bon preu. Vet ací, la moral del sistema era, i continua sent, el benefici d’uns pocs per sobre de la vida dels molts.  ¿Volen cap més gran deshonestedat sistèmica?

Només és un exemple triat per mostrar com la cosa ve de molt lluny i que no és pas una qüestió de persones honestes, sinó de les formes de producció d’un sistema que sempre té el món com a escenari —abans “economia món”, com a eufemisme de colonialisme, i ara “globalització”, com a eufemisme de desregulació i pirateria financera—, un sistema sense cap respecte per cap altra forma alternativa que li posi obstacles. Com explica l’estudi històric sobre la fam al món del Dr. Salrach, vegi’s la desaparició de les economies de subsistència en benefici —sí, en benefici— dels monocultius, que encara ara llasten les economies de l’anomenat Tercer Món, atrapades en una espiral de pobresa i de violència per culpa d’unes lleis dictades per l’FMI i el BM, que, segons el tertulià de tertulians, deuen ser unes institucions orientades cap al comerç just, ¿oi?

¿O volen que parlem de cap on es van orientar els interessos capitalistes —sí, sí, capitalistes— a l’Alemanya nazi?

Pressuposar que les lleis són equitatives i que el problema són aquells que se les salten és de persona amb un desenvolupament cultural bastant minso perquè ha confós informació i formació. Tot sistema de relacions de producció atrapa els seus membres en una xarxa que va molt més enllà de les decisions individuals i que les condiciona. Goso dir que, en un sistema de relacions econòmiques com el que impera al món no d’ara, sinó des de fa dos segles, són més preocupants les lleis que els delictes, molts dels quals no fan més que posar en evidència la insostenibilitat de l’actual legalitat sistèmica, incompatible amb la democràcia.

Jo diria que qualsevol persona amb una certa cultura descodificadora —és a dir, crítica— i amb una certa sensibilitat social i humana és marxista com a mínim en l’anàlisi, fins i tot sense adonar-se’n, com van demostrar els tertulians. ¡Llàstima que els predicadors televisius d’aquí i d’allà estiguin disposats a fer tots els papers de l’auca per conservar el seu púlpit!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Gràcies, senyor Camps Mundó, per la lucidesa dels seus articles. Tem que els liberals nostrats ni tan sols lligen els seus teòrics. De fet, ja fa molts anys que no tenen temps per llegir perquè es dediquen a manar a bastonades contra tot principi d’ètica. Gose dir que el “problema” són els nostres esquerrans, que han desistit també de llegir els seus —en teoria— teòrics. S’avergonyeixen —si més no en públic— de Marx, i acaben fent el ridícul més trist davant aquells que mai no han tingut vergonya.

  2. vivim en un món on ningú es preocupa pel veí. Fa anys, els obrers es preguntaven com avançar a nivell social. Pensadors comunistes (tant marxistes com llibertaris) debatien extensament sobre les regles del joc capitalista.
    Actualment, veien els politics els errors que van comentre, permetent les revolucions socialistes, van adoptar mesures: Destruir la esquerra. Fer creure a la gent que esquerra i dreta eren el mateix (els extrems se toquen), que tots dos, inclus en la socialdemocracia, son fracasos (doncs en tots dos hi ha corrupcio), i aixi ens ho han venut i venen. Ens han canviat els llibres (la imprenta) per la tele cosa que ens fa ser mes docils, mes “vagos”, en definitiva, anular tota (auto)critica.
    Democracia es que la classe majoritaria tingui el poder. Que la majoria controli el sistema mercantil, és a dir, els mitjans de producció i distribució.
    Per tant, la unica democracia és la socialista, mai la capitalista.
    Ah! i amb aixo acabo. La minoria capitalista criminalitza a la majoria quan es queixa. L’acusen de violenta, però ¿algú em pot dir com els burgesos van abolir el antic regim monarquic? Doncs ni més ni menys que utilitzan un estri anomenat guillotina. El ultim rei de frança va ser testic.
    La historia no sempre la escriuen els vencedors, i això és el que tot obrer, tot asalariat, ha de tenir ben present!

  3. Quan dic lo de la historia, parlo de dialectica marxista o hegeliana, entenent que tot es canviant, inclus la historia canvia depenen de la visió que tenim del nostre món.