¡Aquí somos internacionalistas!

25.11.2014

Una anècdota que em va passar el dia de la manifestació posterior al 15-M, un cop desallotjada per la força la plaça Catalunya, seguint les ordres d’aquell guàrdia de la porra anomenat Felip Puig, per mi és força il·lustrativa de cap on van políticament les coses avui dia en el si de l’espai de l’esquerra a Catalunya després de la gran mobilització ciutadana del 9-N, sobretot amb l’augurada irrupció de Podemos a Catalunya amb l’empenta d’un cavall sicilià.

Vladimir Lenin

Vladimir Lenin

L’anècdota que els deia és aquesta: aquell dia de manifestació “indignada”, la meva dona i jo érem a la plaça Catalunya i a la vora hi teníem un xicot que feia d’“home protesta”, a la manera d’aquells homes orquestra que actuaven a les festes majors dels pobles. En un carretó, hi duia uns altaveus i tota mena de propaganda revolucionària mentre anava cridant per un micro les consignes de la “indignació” i repartia als congregats els seus pamflets a favor de la revolta: tot en castellà, això sí. Amb l’entusiasta bonhomia de la jornada de protesta li vaig comentar que també podia anar intercalant el català en les seves diatribes contra el poder. El noi, força respectuós, em va donar la raó i em va dir que miraria d’anar-ho combinant, potser per treure-se’m de sobre, i va seguir el seu camí. De fet, encara vaig sentir que començava a dir algunes de les seves consignes en català.

La cosa hauria quedat així, festiva i educada, si no hagués sigut per una dona de mitjana edat, amb aspecte de funcionària emprenyada per la pèrdua de condicions laborals, que em va etzibar amb ulls d’odi cap a tot allò que fos català: “¡Aquí somos internacionalistas!” La veritat és que em vaig quedar parat de tanta ràbia, però encara vaig ser capaç de reaccionar per preguntar-li si és que en català no se’n podia ser, d’internacionalista, i si la llengua espanyola era la llengua de tot el moviment obrer en l’àmbit mundial. A la vista que algunes persones de les que ens envoltaven em reien la sortida, aquella dona malcarada pel que fa al català va plegar veles i se’m va mig disculpar mentre es perdia entre la massa que formàvem els milers de manifestants.

Com veuen, l’anècdota no té cap mena d’importància —¡tots els parlants catalans n’hem hagut de passar de molt pitjors!— si no fos per com n’és, d’il·lustrativa —ho deia al començar—, pel que fa a l’aparició amb força de Podemos a les enquestes d’unes possibles eleccions parlamentàries catalanes. Aquesta formació sorgida del no-res com un bolet d’espècie poc coneguda, encara no sabem si comestible, aplegaria entre nosaltres aquesta mena de gent que es pensa que les aspiracions de Catalunya com a poble són un obstacle al seu internacionalisme d’arrel castellana que aspira a fer que en els seus dominis no es pongui mai el sol. Fins ara, la dreta espanyolista, com C’s, havia arreplegat alguns vots (inter)nacionalistes d’aquesta mena, encara que la majoria de les persones que pensaven així s’estimaven més l’abstenció o es dedicaven a plantejar batalletes contra la immersió lingüística o el català en l’àmbit de l’administració. (No fa gaire uns quants espècimens d’aquesta corda van presentar un manifest on ens deien allò de Catalunya i la burgesia, etc., etc. Més o menys la sopa d’all condimentada pel Solé Tura.)

Indignats 15-M

Arribats en aquest punt no em puc estalviar citar Lenin, indiscutiblement el primus interpares de l’internacionalisme revolucionari:

[…] És indispensable distingir entre el nacionalisme de la nació opresora i el de la nació oprimida, entre el nacionalisme d’una gran nació i el d’una petita. 

En relació amb el segon nacionalisme, nosaltres, els nacionals d’una gran nació ens fem gairebé sempre culpables, a través de la història, d’una infinitat de coercions, i fins i tot arribem a cometre una infinitat de violències i ultratges, sense ni adonar-nos-en. Només haig d’evocar els meus records del Volga, sobre la forma com es maltracta entre nosaltres la gent d’altres nacionalitats: al polonès, al tàrtar, a l’ucraïnès, al georgià i als altres alògens del Caucas només se’ls anomena amb sobrenoms pejoratius […].

Per tant, l’internacionalisme per part de la nació opressora, o denominada “gran” (encara que només sigui gran per la seva violència […]), ha de consistir, no tan sols en el respecte de la igualtat formal de les nacions, sinó també en una desigualtat que compensi, per part de la nació opressora, de la gran nació, la desigualtat que es manifesta pràcticament en la vida. Qui no hagi entès això no ha entès tampoc l’actitud verdaderament proletària en relació amb el problema nacional: s’ha quedat, en el fons, en el punt de vista petitburgès […].

Són paraules del Testament polític de Lenin. Concretament d’“El problema de les nacionalitats o de l’autonomia” (continuació). En la nota anterior sobre aquest mateix problema, hi diu això altre:

[…] és ben natural que la “llibertat de sortir de la unió”, que ens serveix de justificació, aparegui com una fórmula burocràtica incapaç de defensar els membres d’altres nacionalitats de Rússia contra la invasió de l’home autènticament rus, del xovinista gran rus, d’aquest canalla i aquest opressor que és en el fons el buròcrata rus. No és dubtós que els obers soviètics i sovietitzats, que es troben en proporció ínfima, arribin a ofegar-se en aquest oceà de la morralla gran russa xovinista […].

Em costa d’entendre, doncs, com gent de l’esquerra catalana pot caure en operacions tan poc clares com la d’aquest moviment que potser sí que deu ser necessari a Espanya per alliberar-se de la “casta” —encara que no oblidem que durant molt temps aquest terme va ser un eufemisme de “classe”, precisament per substituir la “lluita de classes” per un simple problema de “privilegis de castes”—, però a Catalunya la lluita és més complexa i passa per saber elaborar un discurs que sintetitzi, com fa Lenin al seu Testament, lluita de classes i lluita anticolonial —no oblidem que un alt militar espanyol ens va titllar fa poc de colònia—. Ara com ara, només la Crida Constituent ho ha plantejat en aquests termes.

Sí, em costa d’entendre, a la vista del fracàs de l’Espanya de la Transició, empudegada de franquisme polític i, encara pitjor, sociològic, que la gent que es considera d’esquerres ara s’agafi a un internacionalisme ranci que, si triomfa a Catalunya, només servirà perquè els nostres drets (inter)nacionals continuïn estan oprimits. Es veu que alguns, amb Lenin sota el braç, però sense llegir-se’l, continuen tenint vocació de convertir el cavall sicilià en un autèntic cavall de Troia, del ventre del qual aniran sortint (inter)nacionalistes espanyols. “Els xovinistes gran russos”.

Aquesta gent que es diu d’esquerres, però que està disposada a emular l’Emperador del Paral·lel, no s’adona que si de debò en fossin, d’esquerres, sabrien que un tumor com és Espanya, amb la seva història secular d’opressió, d’abús i de privilegis, només s’acabarà atacant-ne d’una vegada per sempre els mites unitaristes, que són el discurs ideològic superestructural amb què s’encobreix la rapinya de l’alta burgesia depredadora espanyola, la que explota fins i tot les burgesies locals. Un cop més, si no fos per l’aparició de la CUP, l’esquerra catalana hauria deixat exclusivament en mans de la dreta i del centre-dreta la torxa del nacionalisme i la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

28 Comentaris
  1. Gràcies a vostè és la primera vegada que llegeixo un text de Lenin tan diàfan tocant a la qüestió nacional. I miri que fa anys que tinc les coses clares, essent d’esquerres i nacionalista com sóc des dels meus divuit anys i en tinc cinquanta-set. El que passa és que no sóc gaire llegit i, la veritat, a mi Lenin mai no m’ha entusiasmat gaire. Ara, en canvi, reconec que si el tingués present al meu davant li clavaria un parell de petons.

    ¿I els bandarres que sempre associaven tot allò català amb burgesia, els internacionalistes de pa sucat amb oli, els que si et sentien a reivindicar la independència et titllaven de petitburgès, per què ens ho van amagar? O és que ells tampoc no n’eren gaire, de llegits i només tocaven d’oïda?

    Sr. Camps, té totes les meves simpaties i agraïment per aquest article i per la informació que ens posa a l’abast. Gràcies, encara que, essent jo simpatitzant i votant d’ERC, no sé on dallonses m’ubica. De tota manera: rebi una forta abraçada.

  2. Podemos, que sembla que també entra a Catalunya amb tanta força, em fan més por que una pedregada. M’ha agradat molt llegir aquest article, sabia que Lenin havia parlat de nacionalismes i de l’opressió dels pobles, però desconeixia els texts concrets. Una bona part de l’esquerra catalana ha combinat sempre la lluita de classes amb la defensa dels drets nacionals. Una mostra és el PSUC, durant la dictadura o CCOO, Comissió Obrera Nacional de Catalunya. La revista Treball, del PSUC, va ser de les úniques publicacions que es van continua fent en català durant la dictadura.
    La herència d’aquesta esquerra avui la recull, segons em sembla, una part d’Iniciativa, la CUP i una part d’ERC.

  3. Sortir de l’estat espanyol és la manera de poder ser ciutadà del món. Ara com ara, som ciutadans de segona d’un estat que no ens reconeix ni l’idioma.

  4. D’acord amb l’article !. Per endegar des de l’esquerra una transformació de la societat, ens cal la
    premissa, de disposar de poder, adquirit amb l’estructura propia a través de la independencia.
    És el camí cap a la internacionalització !.

  5. Felicitats senyor Camps, per aquest article que tan bé conjumina humanitat i una capacitat intel·lectual molt brillant per tal de defensar els seus arguments -que a partir d’ara també seran els meus-, i també per fer-nos conèixer aquests text de Lenin, tan demolidor de la prepotència internacionalista espanyola. També voldria felicitar-lo per escriure tan bé; es nota que és poeta.

  6. Ja és prou coneguda aquella anècdota en què un guàrdia civil de l’Espanya profunda, un dia li preguntà: ‘Oiga, D. José: ¿Comó es que un hombre con tres carreras habla valenciano como los patanes?’. Mon pare, sense perdre el somriure li contestà: ‘Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?’. L’home aquell es quedà de pedra, perquè si mon pare parlava en valencià, parlava com els ‘patanes’ de l’Alcúdia, però si haguera parlar en castellà, hauria parlat com els ‘patanes’ del poble d’aquell guàrdia civil. Com contava mon pare, aquell home, es posà la mà al tricornio’, i només va poder dir: ‘Coño, pues es verdad’.
    Relatat pel monjo de Montserrat Josep Miquel Bausset.

  7. Moltes gràcies pels vostres comentaris i pels vostres elogis. Això anima a continuar endavant fins a la independència, si pot ser amb una esquerra àmplia que no s’equivoqui de lluita ni de companys de viatge.

  8. Felicitats per l’escrit, jo milite al PSAN i a SOLIDARITAT i recomane llegir entre d’altres a Ernest Mandel sobre tot les seves publicacións ” INTRODUCCIÓN AL MARXISMO ” i ” LA TEORIA LENINISTA DE LA ORGANIZACIÓN ” potser una mancança molt important de l’esquerra a la nostra Nació i a l’esquerra internacional és la falta de formació, i tenim el deure i l’obligació de formar-nos permanentment per poder fer la revolució

    l’rsquerra

  9. Tens tota la raó. O l’esquerra torna als seus textos de referència o sempre repetirà els mateixos errors i caurà en els mateixos paranys. No hi ha res pijor que una esquerra inculta. Sí, Mandel és un escriptor d’aquests de referència.

    Una primera lliçó que han d’aprendre els internacionalistes de les nacions poderoses és aquesta: “O les minories culturals i lingüístiques s’incorporen a l’internacionalisme amb tots els seus drets reconeguts o l’internacionalisme no és res més que un nou imperialisme.”

  10. Fa uns mesos vaig trobar aquest text en un comentari anònim d’un blog. És llarg, però parla argumenta exactament això mateix de la dimensió dels estats.

    Se entiende que el objetivo del anarquismo es la destrucción del Estado. Cuanto más grande, antiguo y consolidado es un Estado, más fuerte es dicho Estado, y más difícil es su destrucción desde la base. En el entorno occidental, cuanto más grande y fuerte es un Estado, más opresivo es su poder sobre los ciudadanos y más alejadas, inaccesibles, blindadas y poderosas son sus élites. Por estos motivos es lícito reivindicar el método de FRAGMENTACIÓN de los Estados grandes y fuertes como vía para la destrucción del Estado. El poder opresivo de un Estado antiguo, consolidado en sus élites económicas, políticas y militares, grande territorialmente y en nº de habitantes, siempre será superior al de un Estado nuevo, débil, pequeño territorialmente y en nºde habitantes, y con élites más accesibles desde la base por razón de proximidad. Los métodos de acción directa para forzar cambios en un Estado pequeño y nuevo siempre serán más efectivos que los métodos de acción directa para forzar cambios en un Estado grande y consolidado. Los métodos de acción directa para imponerse a las élites económicas, políticas, burocráticas, y represivas de toda clase se revelan ineficaces en los grandes Estados. El módelo actual de Unión Europea se basa en la hegemonía de los Estados más grandes y poderosos, y, por tanto, se basa en la hegemonía de las élites políticas y económicas que detentan el poder en estos Estados grandes y poderosos. Por éste motivo, en este momento la Unión Europea está solamente al servicio de la élites financieras mundiales. La única forma de construir una Unión Europea útil y beneficiosa para el conjunto de la población pasa, en primer lugar, por la FRAGMENTACIÓN de todos los Estados en éste momento más grandes y poderosos de Europa, para convertirlos en unidades más pequeñas y más igualadas en tamaño.
    Se desconoce cuál es el camino que los anarco-españolistas tienen diseñado en este momento para destruir la opresión que ejercen las élites políticas, burocráticas, económicas, policiales y militares sobre los ciudadanos del Estado. Hagan público cuál es el método y el timing. A juzgar por la realidad observable, es lícito dudar de que el anarco-españolismo tenga un método y timing tan planificado, efectivo, próximo y con tanto respaldo como lo pueda ser el método de FRAGMENTACIÓN. En cualquier caso, los anarco-españolistas deberian preguntarse, explicar y justificar como es posible que en 5 años de profundísima crisis económica y de corrupción en la cual las élites de poder han actuado a cara descubierta de la manera más despótica y desvergonzada, el resultado siga siendo, elección tras elección, victorias de un partido de derecha rancia, pura y dura. Algo falla en los métodos de acción del anarco-españolismo para que ésto siga así.
    Por estos motivos, para destruir un Estado fuerte, grande, consolidado, con élites políticas, económicas, burocráticas, policiales y militares que ejercen un despótico poder proporcional a la gran magnitud del Estado, se postula la destrucción por el método de FRAGMENTACIÓN, a la vista que desde el movimiento anarco-españolista no se ha propuesto desde 2008 ningún método para destruir el Estado que previsiblemente pudiera ser más efectivo y más rápido.
    Conclusión:
    1)la destrucción por FRAGMENTACIÓN de un Estado fuerte, grande, poderoso, despótico contra los ciudadanos, con unas élites fuertemente consolidadas en época dictatorial, élites alejadas, inaccesibles y blindadas por una estructura legal, policial y militar fuertemente represiva.
    2)la construcción de un Estado nuevo, pequeño en tamaño, débil, mucho más accesible por razón de proximidad a la hora de presionar desde la base a las nuevas élites de poder, y destronando a las actuales élites de poder locales que han actuado de manera cómplice con las élites políticas y económicas centrales del Estado actual.

    • Molt d’acord amb el text,,,, els Estats imperialistes han de desapareixer per l’organització de nació natural. Tots els estats imperialistes oprimeixen algun poble, sigui França, Anglaterra, Espanya….

  11. Si que es cert que hi ha una part de la base de “Podemos” a Catalunya (que de moment no te representació dins dels òrgans de la formació) que segueix el perfil que en el text es detalla, però paradoxalment el “Podemos” de Madrid si que subscriu les paraules de Lennin que l’autor reprodueix, de fet Pablo Iglesias i el seu equip sempre s’han manifestat a favor del dret dels catalans a decidir el seu futur, argumentant que no poden estar en contra de les llibertats del pobles, tot i que ells preferirien que continuessin units.

    Em de tenir en compta que des de “Podemos” Madrid, quan es parla de la CUP sempre se l’anomena com un referent, com un possible aliat per a derrotar la “casta”, segurament aquesta part de “Podemos” Catalunya no ho subscriu, però es un fet positiu que aquest sector de la població escolti els discurs de “Podemos” Madrid sobre el tema, un sector que fins ara recolzava formacions com UPyD i C’S, però gràcies a la irrupció de la formació estan restant força a aquesta formacions lerrouxistes.

    Una de les maneres més planeres d’arribar a la independència seria amb un govern de “Podemos” a Madrid, Segurament s’arribaria a un pacte per a fer un referèndum, i si aquest el guanyes el sí a la independència, fins i tot ens acabaríem posant d’acord .
    També es cert que des de Catalunya alguns sectors utilitzen el tema de independència per a intentar frenar “Podemos” ja que tenen por del canvi que proposen,un canvi molt semblant al que proposa la CUP, però per a ells la CUP es un mal menor.

    En contra partida hi ha suposats independentistes d’esquerres que sembla que facin seva, però a l’inrevés” la proclama aquella de “antes roja que rota” amb un “abans neoliberal capitalista conservador que dins d’Espanya” es qüestió de prioritats.
    Jo ho tinc clar sols amb un “Podemos” majoritari a Espanya podrem arribar a una Catalunya sobirana i lliure de la pressió del capital.

    Jo ho tinc clar a les eleccions Espanyoles “Podemos” a les catalanes la CUP.

  12. Important article, crec que a l’esquerra hi ha fet molt de mal l’ús interessat i amb ànim de manipular de certs conceptes. Un d’ells el que comentes de l’Internacionalisme, un altre el de no estat que en sectors anarquistes dels quals jo en tinc l’ideologia, porta a una desconfiança envers a Catalunya però curiosament no de l’Estat Espanyol, sobte dels confederals, . Només dir que Nin té un excel·lent llibre sobre la qüestió nacional, que Bakunin també defensava a ultrança com a dret natural l’emancipació de les nacions més que no pas Marx. penso que a l’esquerra cal molta divulgació en aquest sentit (per això, merci per l’escrit). La llibertat de l’individu ha d’anar amb la llibertat del seu poble. Si la Nació s’entén com a territori on hi ha una cultura amb la seva llèngua u manera de fer és lògic que aquesta gaudeixi del seu dret d’autogestió

  13. Quin goig, llegir l’article de Carles Camps i també els comentaris de la gent!!
    Per una estona he tingut la impressió que el sentit comú i la sensatesa tornaven a ser patrimoni de l’esquerra.
    Endavant, si us plau, continueu!
    Gràcies! Gràcies! Gràcies!

  14. Les aspiracions de Podemos només es podran començar a complir el dia que hi hagi una crisi a l’Estat Espanyol. I aquesta crisi ara per ara només té un nom: Independència de Catalunya. Ells, però, ja van dient (en privat) que la seva preferència és Espanya.

  15. Si fem olor de comunistes, no hi haura independencia ,ho podeu tenir per segú- el capital a partir de la caiguda de la URRS ha triomfat a tot el món tot i que l’excès de producció a portat aquesta crisis A les empreses no es credit el que més els hi manca : es feina; està colabsat de tanta producció.Les guerres ho solucionaven, ara amb la bomba , no es posible repetir-ho.

  16. No us podeu ni imaginar el goig que em fa que el meu article estigui servint com a esca d’aquest debat. Us felicito i me’n felicito.

  17. Excel.lent article, Camps. Faran bé els que ens proposin alguna mena de maridatge amb Podem de tenir-lo ben en compte.

  18. El problema és ben sabut: la classe obrera castellanoparlant no ha tingut mai en aquesta etapa democràtica representació al Parlament de Catalunya. Es pot estimar en un 10% els votants que votarien a una esquerra que parla castellà i vindique la unitat d’Espanya. No crec que Lenin estigués content amb l’divisió existent a Catalunya entre classes populars nacioanistas i no nacionalistes. Si nacionalisme no burgès és aquell que lluita contra la dominaciñon colonial, llavors el català és burgès.

    • Pobrets, els sense veu!
      Pwrò segons nostro senyor: Benaventurats, que ells seran els vots dels PP i els Neofalangistes i Socialdemòcrates amb cueta.
      (Llàstima de discursos tristois!)

  19. Penso que un dels inconvenients que des de Catalunya es caigui a la trampa de mossegar l’ham de Podemos i renunciar a l’ambició immediata de la independència confiant en la regeneració de l’estat que proposa Podemos és el següent:
    1) El timing.- És evident que “Tenim pressa, molta pressa”. Els atacs de tota classe contra Catalunya s’estan produint, ampliant, renovant pràcticament cada setmana amb una virulència cada vegada més gran. L’ofec sistemàtic econòmic, financer, judicial i legislatiu recentralitzador no té aturador. Jo crec que n’hi ha prou amb seguir una mica l’actualitat dia a dia per sentir-se psicològicament i individualment agredit, com a català, per cada nova notícia que arriba de l’estat. No podem resistir ara una nova dilació per donar temps a Podemos. Arribaríem ja completament esclafats.
    2.- Ens hem de preguntar si Podemos seria capaç de consolidar en el temps reformes positives en contra d’una “gran coalició” PP-PSOE i, en el millor dels casos, durant quant de temps serien vigents aquestes reformes. Vull dir: de què ens serveix com a catalans que un govern Podemos a Madrid fós capaç d’implantar reformes positives per a Catalunya, si a les següents eleccions, al cap de 4 anys, es repetís una majoria absoluta del PP? Desenganyeu-vos: a l’estat, cada 4 o 8 anys s’anirien repetint governs fortament centralitzadors i, per tant, anticatalans; és el seu ADN. Reculariem en 4 anys el que haguéssim avançat durant els 4 anteriors.
    3.- Personalment penso que el millor és que nosaltres fem el nostre camí d’independència quant abans millor. Si resulta que, més endavant, Podemos o qui sigui és capaç d’implantar i sobretot de consolidar a l’estat espanyol un projecte federal respectuós i engrescador, sempre serem a temps d’apuntar-nos-hi en la justa mesura que ens interessi. No pas abans. L’únic camí, ara mateix, és lluitar per assolir la independència.

  20. Per cert, la propera vegada que us trobeu algú de Podemos, pregunteu-li que us digui amb tota concreció i precisió, exactament com s’ho pensen fer per aconseguir:
    1)Eliminar la casta (franquista) que ocupa llocs de poder a l’exèrcit espanyol.
    2)Eliminar la casta reaccionària-repressiva que ocupa llocs de poder als cossos policials espanyols
    3)Eliminar la casta franquista-reaccionària que ocupa llocs de poder al sistema judicial espanyol
    4)Disminuir/eliminar el poder que té la casta de la gran banca sobre tots els nivells de l’estat espanyol
    5)Disminuir/eliminar el poder que té la casta de les empreses de serveis monopolístics sobre tots els nivells de l’estat espanyol
    6)Disminuir/eliminar el poder que té la casta de les grans empreses constructores d’infraestructures sobre tots els nivells de l’estat espanyol
    7)Disminuir/eliminar el poder que té la casta funcionarial ministerial burocràtica consolidada a l’estructura administrativa de l’estat espanyol.
    8)Disminuir/eliminar la situació de privilegi que s’ha auto-atorgat la casta dels polítics de PP i PSOE en càrrecs vitalicis i/o blindats d’alta remuneració i impossible defenestració durant tots els anys que han detentat poder absolut a l’estat espanyol.
    9) Qualsevol altra que se us acudeixi, però sobretot que us contestin amb precisió com pensen fer-ho. Una cosa és llençar campanes al vol, i l’altra és precisar i concretar les coses.

  21. Continues no tenint ni idea de Marx, Lenin, etc.
    Deures: posició de Marx sobre el problema d’Irlanda, debat entre Lenin i Luxemburg sobre Polònia i Rússia.

  22. Cada vegada veig més clar que el partit Podemos és tant del mateix, un PSOE II, el braç esquerre de la casta extractiva. El sistema ens vol fer votar anti sistema per canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

    Només cal veure com el seu líder, Pablo Iglesias ha anat canviant d’opinió sobre el dret a decidir i el dret d’autodeterminació de Catalunya. Ha passat del blanc al negre en menys de mig any. Primer va sortir defensant aquests drets i que s’havia de fer desobediència. Al final va acabar dient d’una manera sibil·lina que això del dret a decidir s’ha de fer a tot l’estat a través d’un procés constituent, per poder decidir qualsevol cosa entre tots.

    http://www.ara.cat/politica/Podem-Pablo_Iglesias-proces_constituent-dret_a_decidir-Catalunya_0_1249075332.html

    Després va dir que la Generalitat no té competències per a una DUI.

    http://cadenaser.com/programa/2014/11/17/hoy_por_hoy/1416194538_610319.html?autoplay=1

    Això sí, està absolutament a favor del dret d’autodeterminació del poble palestí, kurd, i saharià. Però , ai las, resulta que els catalans no tenim aquest privilegi.

    http://www.vilaweb.cat/noticia/4219859/20141115/fredor-pablo-iglesias-lautodeterminacio-catalunya.html

    Només deu estar a favor del dret a decidir sempre i quant surti el resultat que ell vol que surti.

    En la meva opinió, si una persona fa uns canvis de pensament de 180 graus en menys d’un any no és de fiar. Si ha canviat d’opinió amb una qüestió com aquesta, complirà tot el que diu?, o senzillament el que va dient és només un exercici de demagògia i populisme.
    Em refio més de la CUP encara que no comparteixo la seva ideologia, però almenys han demostrat ser coherents amb el seu programa.

    Per cert, he trobat aquests dos enllaços interessants respecte al Podemos. El primer es tracta de la seva parella que és militant d’IU i l’altre és sobre la defensa que fa sobre l’ús de les armes. Realment fa por.

    http://www.abc.es/espana/20141125/abci-hermano-tania-sanchez-201411242118.html

    http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/11/pablo_iglesias_com_john_wayne_si_a_les_armes_104750.php

  23. PODEMOS:

    Primer, moviment assambleari. Ara, partit jeràrquic.
    Primer, desobediència i dret a decidir. Ara, Espanya una.
    Primer, antisistema. Ara, socialdemòcrates.

    Sí, per refiar-se’n, oi?