Aquella remor llunyana

3.09.2014

El reconegut hispanista John H. Elliot sosté que en la Monarquia hispànica del segle XVII hi ha dos tipus de rebel·lions: les de caràcter popular vinculades a les crisis de subsistència (les males collites, l’increment dels preus dels aliments bàsics i la fam) i les originades en el si d’una nació política.

Conde Duque de Olivares, vist per Velázquez

A Catalunya, amb els virregnats del duc d’Alburquerque i del duc d’Alcalá (1611-1622), s’hi instal·len homes decidits a restablir l’ordre i a governar amb fermesa sense preocupar-los gaire els mitjans a emprar. Llur conducta despòtica els crea enemics influents i la violació sistemàtica de les llibertats tradicionals provoca el descontentament generalitzat. Just encetat el segle XVII doncs, Madrid inicia una política que sotmet els regnes no castellans a una creixent pressió fiscal i de recursos que és percebuda com una mostra d’agressivitat. La posició dominant de l’aristocràcia castellana en la Monarquia i l’arrogància amb què la referma –continua Elliot– provoca la por i el ressentiment d’aquestes comunitats. Els nobles castellans monopolitzen la figura del sobirà, acaparen els càrrecs i les feines més lucratives i es fan sospitosos de voler imposar les seves lleis, costums i institucions als regnes i províncies que tenen tant de dret com Castella a ser independents. Així, el nou monarca Felip IV enceta un regnat (1621) ple de recels i de desconfiança que un comte duc d’Olivares enèrgic, actiu i intervencionista no ajudarà pas gens a dissipar. La Monarquia es prepara per a una nova contesa amb França emmarcada dins de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que, amb la feblesa econòmica de la Corona, obliga el govern de Madrid a mobilitzar tots els recursos per a la guerra, l’explotació de les reserves de riquesa i de mà d’obra de tots i cadascun dels regnes i províncies, sense tenir en compte per a res llurs drets, lleis ni privilegis. A partir del 1625, se sospita que una de les principals intencions del valido –o privat– és establir “un rey, una ley, una moneda”. D’aquí doncs, la unànime oposició del Principat a la Unión de armas (1626), una contribució obligada de tot els territoris sota administració hispànica a l’ingent esforç militar de la Corona.

Durant el decenni del 1630 la pressió des de Madrid encara és més intensa. Els catalans i els portuguesos se senten ofesos per la implacable insistència del privat a obtenir com sigui tributs fixos i regulars, i les dificultats amb què topa Olivares per aconseguir-los només el refermen en aquesta determinació. Amb amenaces constants, demandes i persecucions, el govern de la Monarquia hispànica aconsegueix recaptar de Lisboa i de Barcelona importants quantitats de diners amb una exasperació com més va més gran. En aquesta conjuntura, no és pas d’estranyar que a Catalunya hi hagi viva resistència a participar en una campanya contra França projectada des del mateix Principat. Cada vegada doncs, “[…] és més evident que l’alienació de les nacions portuguesa i catalana respecte de Madrid és quasi total […]”, conclou Elliot, alhora que reconeix que “[…] En les circumstàncies de l’època, uniformitat vol dir gairebé el mateix que conformitat: conformitat amb Castella […] les mesures d’Olivares augmenten els recels innats al voltant de les intencions de la Monarquia i reforcen la voluntat de les classes dirigents de Catalunya i de Portugal de conservar la identitat independent de llurs comunitats […]”. La rebel·lió catalana del 1640 és una mescla d’intervenció de l’elit i dels moviments populars que, de vegades, actuen coordinadament però que, la majoria de cops, ho fan en desacord. Amb tot, les classes dirigents catalanes i portugueses es mostren decidides a donar suport a una rebel·lió contra l’autoritat reial o a participar-hi, sent-ne les causes l’estructura de la mateixa Monarquia, amb la seva combinació de govern centralitzat i de reialesa absentista, així com la política seguida en els darrers vint anys. La revolta dels Segadors suposa per a la Monarquia hispànica un sotrac molt superior a qualsevol altre conegut a Portugal, a Nàpols o a Sicília, trobant l’equivalent més proper en el dels Països Baixos vuitanta anys abans. De fet, continua Elliot “[…] era difícil imaginar que a les acaballes de la dècada del 1630 un Portugal independent pogués anar pitjor que un Portugal amarrat i plomat per Castella […]”.

La rebel·lió popular del juny doncs, sobrevé a causa de l’exèrcit del sobirà allotjat a les llars catalanes i consumint llurs queviures. El comportament de les hosts i les extorsions dels representants reials en l’intent desesperat d’assegurar prou avituallament per a les tropes és el que fa esclatar espontàniament la còlera del camperolat català. D’aquesta manera, el 1640, tant a Catalunya com a Portugal, el sentiment anticastellà és força notori en tots els estrats socials i, d’aquí que, en ambdós països, totes les classes socials es fonguin en un moviment comú de protesta contra l’amenaça dels agents de l’autoritat reial a la vida de la comunitat per una implacable pressió fiscal exercida per un govern aliè que va suportant derrotes per terra i mar (batalla de les Dunes, octubre 1639) que minen el prestigi del seu exèrcit. Una creixent debilitat també a l’estranger acompanyada d’una pressió cada cop més gran del govern central envers els regnes hispans, conseqüència del desesperat intent d’obtenir-hi més homes i diners.

Sis mesos després, la nació política portuguesa adopta la mateixa decisió amb major facilitat. Madrid no ha aconseguit de sufocar la rebel·lió catalana i en fracassar, desvetlla al món la seva feblesa. A Portugal no hi ha exèrcit reial. Olivares ha ordenat a la noblesa portuguesa que s’uneixi a la campanya militar contra els catalans, però el duc de Braganza assesta un cop d’estat.

Castella, tradicionalment, no negocia ni pacta, sinó que, d’entrada, imposa; en bona mesura perquè la negociació i el pacte es perceben com a senyals de feblesa. Històricament però, les nombroses excepcions a aquesta regla general s’han materialitzat en forma d’acords postbèl·lics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris