Antonio Machado i els espanyols incomplets

Aquest bon de matí, les tempestes de la Internet m’han dut a llegir una conferència llarga sobre la influència de França en l’obra d’Antonio Machado. ‘Noblesse oblige’ i l’Institut Cervantes fa la seua tasca espanyolitzadora de manera admirable. Vet aquí l’enllaç a Antonio Machado y Francia per si us interessa.

A l’autor, Bernard Sesé, de la Universitat de París X,se li oblida que la influència més gran en A. Machado, per damunt de Verlaine, és el jacobinisme francès. En això, els intel·lectuals espanyols afrancesats -de llengua castellana, és clar- es veuen sempre reforçats en el seu atavisme toledà, com una fatalitat, ‘malgré eux’. El gal·licisme dels catalans és tota una altra cosa. Això, però, ens menaria lluny en qüestions de lingüística romànica de veïnat genètic, que es remunta al vell Imperi Romà. Hi ha  la germanor molt estreta amb els occitans, una mica menys amb els francesos, sense oblidar-nos de l’ombra sempre allargada de París, que arriba ferma a Elx i Guardamar des d’on acostume a escriure.

Deia Antonio Machado, a la primeria del segle XX, dins l’obra “El regionalismo de Juan de Mairena”: “De aquellos que se dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse”. PCII , p 2.335. Fixeu-vos, a més a més, que Antonio Machado enumera els catalans en segon lloc, després dels gallecs. Per a qui creu en la supremacia castellanoespanyola, des de la intel·ligència i finesse elevada d’un catedràtic espanyol de francès, és una manera subtil d’humiliació i de posar-nos al lloc que li convé. En la seua intimitat degué pensar: ¿Qué se habrán creído estos catalanes? Hi afegeix l’acudit de castellans i estremenys que no se sentirien espanyols: una altra manipulació subtil. Han sabut sempre que l’Aribau va ser un revolucionari comparat a Rosalia de Castro. El primer posava en perill l’hegemonia de la llengua espanyola, en la seua Oda a la Pàtria, mentre que la segona s’entretenia amb l’oratge de la seua Galícia natal. 

El 2013, un segle després, és fàcil constatar que res no ha canviat. Tan sols desconfie d’aquells que diuen que es pot ser català i espanyol, valencià i espanyol, balear i espanyol, etc… I això sense eixir del meu solar català-valencià-balear. Ja sabem el que significa aquest doble sentiment. Malauradament i fatal. Es podria haver dissenyat una altra convivència espanyola però ens condemnen, in aeternum, a ser incomplets, insuficients i de poca alçada. Com en la mitologia grega s’erigeixen en déus per obligar-nos a cercar aquesta altra meitat, que hauria de ser nostra perquè l’hauríem perduda, si volem ser complets i espanyols. Així, no tan sols no es pot esperar grandesa d’Ausiàs Marc sinó tampoc de Vicent Andrés Estellés. I com fan els catalans a tothora i com  a valencià que sóc,  permeteu-me regionalitzar els exemples i les grandeses nostrades, malgrat que això ens menaria a unes altres reflexions. Us he de recordar , però, que al País Valencià, després del Segle d’Or, encara hi ha vida i grandesa en llengua catalana.  En definitiva, converteixen Espanya en una qüestió de fe castellana. I així no anem enlloc. I, siga dit de passada, amb l’esquarterament casolà tampoc.