Antoni Artigues, l’Homo poeticus

9.03.2018

Aquesta setmana ha mort Antoni Artigues, artista i mestre per a tota una generació de catalans que l’hem escoltat i admirat, des de músics com Joan Miquel Oliver fins a poetes com Carles Rebassa, que avui en fa aquesta semblança d’homenatge.

Antoni Artigues

Hi ha una sèrie d’arts essencials i anteriors a totes les altres. Són aquelles en què sols cal el cos humà per imaginar, recordar i expressar l’obra. Aquestes comencen per la dansa, el ritme de la qual ens porta a la música pel viarany del crit de la veu humana. Els dos conceptes, ritme i cant, fineixen a la fi en la poesia amb el mot sacrificat.

Àngel Terron, Els noms del cervell

 

Els dies 2 i 3 de març va tenir lloc el Simposi Internacional Josep Palau i Fabre (1917-2008). L’Alquimista, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans i a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Antoni Artigues hi havia de participar per a parlar dels muntatges que la companyia Mag Teatre (UIB) havia fet de l’Alquimista, de mitjan dels anys noranta ençà. N’hi ha una bona nòmina: Esquelet de Don Joan, L’Alfa Romeo i Julieta, La tràgica història de Miquel Kolhas, Príncep de les tenebres, Avui, «Romeo i Julieta», La confessió o l’esca del pecat i La Caverna. A part de recitals, diades poètiques i la investidura com a doctor honoris causa de Palau i Fabre, apadrinada per Artigues. La feina que no havia fet gairebé ningú l’havia feta ell.

En una de les sessions del simposi, Vicenç Altaió, quan parlava de la relació dels poetes dels setanta amb els de les generacions anteriors, va dir amb molta lucidesa que en aquells anys Foix els havia ensenyat a llegir, Brossa a experimentar, i Vinyoli i Palau i Fabre a viure amb profunditat i a transformar la matèria del món amb la poesia. Aquesta és la fórmula i l’essència de l’alquímia de què es va parlar al simposi: transformar la matèria del món en una altra matèria més noble, més alta, morir per a renàixer, esdevenir, retornar el cos i el pensament a l’origen primigeni que les nostres ombres ja ens han fet oblidar. Jo ací dono testimoni que Antoni Artigues ha obrat aquest darrer aprenentatge damunt meu i damunt tanta gent que hem tingut la sort de treballar-hi, parlar-hi, acompanyar-lo, estimar-lo, sentir-lo, discutir-hi, barallar-nos-hi, abraçar-lo, tenir-lo. Nosaltres hem tingut n’Antoni Artigues, i per això hem après a viure amb profunditat i a transformar la matèria del món amb la poesia. I aquesta lliçó ens ha fet diferents i nous. I amb aquesta lliçó apresa avui ens sentim orfes perquè, ara que s’ha mort, hem de ser nosaltres qui ensenyem la fórmula a uns altres, per a viure amb profunditat, per a transformar la matèria del món.

Ja feia anys que Antoni Artigues havia abandonat el vessant de divulgació sociolingüística i s’havia decantat definitivament per l’experiència de la poesia. Quan parlam de poesia parlam d’una manera de viure, d’una essència transformadora que empra la paraula per a remoure consciències i crear discursos, d’una manera individual i organitzada d’incitar a la revolta, d’un aprenentatge que ens ensenya a mirar el món amb els ulls del món i a dir coses tan infantils com «Jo sóc aquí!» o «Que estic de content de ser jo!», «Avui tot xiscla. Avui tot llança alarits d’alegria!».

Antoni Artigues i Carles Rebassa

Quan jo tenia 17 anys i just acabava de començar la carrera de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears vaig conèixer en Pere Perelló, un dia al passadís, o al bar, i ens férem amics tot d’una perquè tots dos dúiem a la mà el mateix llibre: Homicidis, de Joan Palou, de l’editorial Guaret. Un dia, en Pere, que estudiava Filosofia, em va dir «Vine a l’Aula de Graus, que hi ha un recital d’un poeta que és una passada», «I qui és?», «Josep Palau i Fabre», i jo no l’havia sentit a anomenar mai. A l’aula, Palau, presentat per Antoni Artigues, ens va fer un recital, meitat llegit, meitat dit de cor, dels seus poemes, de Verdaguer, d’Ausiàs March, del Dant, de Baudelaire, de Rimbaud, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i tant en Pere com jo vam veure que en aquella mirada de foll i en aquella paraula d’home hi havia la llavor que ens havia d’ensenyar a canviar la matèria, que tot just començava a presentar-se davant de nosaltres, jovenets de gatera al bar El Pinzell com érem, que anàvem fortarrons, ens disfressàvem de Baudelaire per a anar a escola i escrivíem els poemes als bons de l’autobús. L’endemà anàrem al despatx de n’Antoni Artigues i li vam dir «Ei, què és això de Mag Teatre? Nosaltres hi volem participar». Ell fumava a la seva taula, davall el retrat del Che Guevara fumant, ens va oferir un Chester perhom i començàrem a parlar. No ens vam aturar mai de parlar durant anys. Fent teatre, fent beures, fent poesia, Antoni Artigues ens ensenyà les arts essencials de què parla el nostre amic comú Àngel Terron: la dansa i la música que duen inevitablement a la poesia, al teatre, que és la poesia en moviment. El nostre afany: fer que el nostre cos es convertís en el poema. La nostra filosofia: quan anéssim a part o banda a fer teatre, que l’any següent ens hi tornessin a convidar o bé no ens hi tornessin a convidar mai més. I durant anys i panys vam anar voltant Mallorca i els Països Catalans fent teatre, fent poesia, fent la paraula dels nostres autors estimats (Brossa, Palau, Bauçà, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Vinyoli), els autors renegats per una societat provinciana que ara governava el PP, ara governava el PSOE. No és estrany que en una de les darreres intervencions públiques a la premsa, el mes de febrer d’enguany, Artigues acabés dient «Em cago en el PSOE i en el PP». Sí, Antoni, jo també em cago en el PSOE i em cago en el PP.

És en aquest sentit que Antoni Artigues tenia una llibertat que per a molts fregava la grolleria, la irreverència. Quan un home és lliure fa, òbviament, mal als qui no ho són, o als qui no considera com a lliures. Artigues no era amic de cadires, ni de reunions, ni de degans. Ell sabia que la paraula dita en veu alta, tant si era dolça com furibunda, era la força més important per a esvair dimonis, arruixar fatxes, fer tornar vermelles males consciències, fer bé, fer mal. Quan tu et posaves davant d’ell, ell era el teu mirall, on tu reflecties el millor de tu i el pitjor de tu. I si ell et considerava lliure, et lloava el millor i t’agombolava el pitjor, t’ensenyava el seu pitjor, te’l posava a l’abast, establia amb tu la conversa entre Faust i Mefist, entre el Dant i Virgili, entre Prometeu i Zeus, entre Nietzsche i Déu, entre Bauçà i Bauçà. I parlàvem de riure, de boixar, de morir, de matar, de matar-nos, d’esdevenir, i sí, de desobeir. Altrament, si no et considerava lliure, et decantava, t’apartava, fugia com l’animal que fuig de l’arbre malalt, com el nen que fuig de la por de la foscor, com l’home que té gelosa la revolta perquè espera que darrere hi ha d’haver la revolució.

Com tot gran home que té un grau alt d’individuació, tenia la contradicció constant entre el grup i l’individu: d’una banda, celebrava aplecs de poetes que s’ajuntaven, feien recitals, feien revistes i paelles, feien família, li deien conco, i de l’altra, es cagava en la família, en la religió, en la cadireta, en la figurera, en el ministeri, en la institució, en la comuna, en el PSOE, en el PP. Ens ensenyava que la gregarietat i la connivència
—mots que vam fer quotidians amb la revolució Bauçà a partir d’El canvi, el 1998— són els pitjors enemics del món de l’individu i de la matèria que necessita transformar-se en poesia. Ens deia que el nostre rei natural consistia a transformar-nos, a passar de l’Homo sapiens a l’Homo poeticus. Volia estar envoltat dels seus, fer bauxa, colla, però alhora estimava desesperadament els homes que visqueren la seva aventura en solitari, marginats, lluitant pel foc i tot sovint arrambats en un arbre malalt: Palau, Brossa, Blai Bonet, Bauçà, Nietzsche. Tant feia la mala hora pels bars de Palma amb la colla dels amics, com es tancava a la seva casa de Portopetro llargues setmanes a llegir i a no dir res, i tan sols sortia amb la barca, a navegar.

Antoni Artigues

Després sempre tornava, i tant si l’estimaves com si li maleïes els ossos, l’estimaves. Ell et mirava i et deia «De què vas?», «De mi mateix, va bé?», «La tens gelosa, o què?», «I no…», i la revolta tornava a començar, i que si això és preciós i que si en això m’hi cago…

Ara diuen que descansa en pau. No sé per què. Dies abans de morir em va dir que se n’anava conhortat, perquè havia passat gust de viure, i tot i que el cos no li aguantava, tenia la vivor de l’àngel i el dimoni dins els ulls. No crec que Antoni Artigues s’hagués cansat de viure. Suposo que ara deu ser pel setè cel de Sisa, o dins els somnis de Bauçà, o dins l’univers de l’Homo poeticus que ens ha ensenyat a haver de ser. Ara som orfes perquè ja no el tenim. I és com si el mirall amb què ens hi reflectíem s’hagués esquerdat, i els bocins fessin més bocins i bocinets i bocineus. Ara cal que nosaltres, els qui hem viscut amb ell, dins d’ell, en contra d’ell, en ell, siguem el mirall perquè uns altres s’hi reflecteixin. Perquè continuem vivint, ingenus, dins la poesia i la revolta. Perquè lluitem a favor de la vida i contra la mort i contra el poder. I perquè ell visqui en nosaltres. I perquè ens caguem en el PSOE i en el PP.