Anna Rossell. Mirar des de dins

4.03.2016

Com parlar de l’Holocaust? Com no s’hauria de poder parlar mai de l’Holocaust? Pocs episodis de la història han generat una reflexió tan adolorida, tan constant, tan greu, sobre els límits del llenguatge artístic per parlar del món. Els límits de fet: fins on arriba la capacitat del llenguatge per explicar coses, fins a quin punt hi ha coses que no es poden arribar a narrar, a explicar, perquè són en el sentit íntim de la paraula inexplicables, innombrables, incommensurables. Els límits morals també: quines coses tenim dret a fer i quines tenim l’obligació moral de no fer, damunt no tan sols del pitjor rostre del mal, sinó també de la dignitat de la memòria i del dolor, la dels supervivents i sobretot la dels morts. Davant la memòria de l’Holocaust, la reacció de la sensibilitat humana és paradoxal. D’una banda, tendim a relacionar-nos amb el món a través de paraules i d’imatges, confiem en elles per cauteritzar el mal, per mantenir la memòria viva, per ser plenament humans. Parlar és la manera humana de viure. Però, al mateix temps, de l’altra banda, notem gairebé físicament l’existència d’uns límits que en el fons convidarien al silenci. La paradoxa entre la necessitat de parlar i la dificultat de parlar.

Imatge de l'alliberament d'Auschwitz.

Imatge de l’alliberament d’Auschwitz.

Des de la mateixa nota introductòria, sabem que Anna Rossell inicia la seva aproximació literària i poètica al món de l’Holocaust des de la plena consciència d’aquesta tensió entre el silenci i la paraula. La tensió entre l’afirmació d’Adorno que no hi ha poesia possible després de l’Holocaust –que inclou, implícitament, l’afirmació que no hi ha poesia possible sobre l’Holocaust- i la necessitat vital de cridar la paraula poètica a la que ens empeny el dolor i la compassió. I com passa sempre, la sortida d’aquesta tensió és estrictament individual, cadascú troba el lloc per a la seva pròpia veu. És possible el silenci. Res a dir. Però també és possible la paraula. El que no és possible és qualsevol paraula. Qui decideix, amb tot el dret, parlar de l’Holocaust ha decidit òbviament que se’n pot parlar, però normalment ha decidit també que no se’n pot parlar de qualsevol manera. Que hi ha maneres possibles i impossibles. Cadascú fixa les seves. Però tothom és conscient que les ha de fixar. Que hi ha de pensar. I que aquesta no és una elecció només literària, és una elecció moral. És el cas d’Anna Rossell, diria, que s’hi enfronta amb un grau particularment alt de consciència i de sensibilitat. Parlar de l’Holocaust no dicta només un tema. Dicta també una forma.

Anna Rossell ha triat una expressió, en els seus poemes, austera, eixuta, essencial. Sap que en aquestes maneres de parlar de l’Holocaust hi ha límits perillosos. L’evocació del mal i del dolor admet malament la retòrica, la construcció barroca, l’èmfasi sentimental. S’ha d’evitar, diria, la poetització de l’Holocaust: que aquells bedolls, aquelles planes, aquelles neus, ens acabin esdevenint un paisatge poètic en el sentit tradicional del terme, posseïdor d’una bella que consola. S’ha d’evitar la morbositat, perquè l’excés de detall difumina el conjunt. Però s’ha d’evitar també la generalització estadística, la mirada a vol d’ocell, perquè un drama de sis milions de persones és de fet sis milions de drames, cada història individual és un drama complet, els números només són estadística, calen noms i persones, situacions. Diria que Anna Rossell troba el que busca, i que és tan difícil de trobar: construeix poemes breus, precisos, com llampecs o instantànies aturades en el temps, capaços d’entrar dins de la gent. No és el poema de qui mira. No és una narració. És un flaix, una fotografia interior, sempre amb gust de fragment. Si qui decideix parlar de l’Holocaust sap que no se’n pot parlar de qualsevol manera, Anna Rossell troba la seva manera. I aconsegueix que la fem nostra, que la compartim. Amb tots els sentiments que inclou i que evoca.

Diria que el llibre de l’Anna Rossell està escrit des de la compassió. Sé que el terme és perillós de fer servir. Sovint va associat a una mena de discurs endolcit i moralitzant: si fos així seria una cosa empallegosa. No ho és en absolut. Compassió en el sentit de posar-se en la pell de l’altre. De ser l’altre. D’acceptar i voler ser l’altre. La mirada compassiva és aquella que es posa en el lloc de la persona, que no se la mira des de fora, des de la pell, sinó des de l’entranya mateixa. Potser per això alguns poemes estan escrits en primera persona, com si hi fos. Perquè hi és. Escriu per ser-hi. No per evocar el patiment de l’altre, sinó per compatir-lo. Per ser l’altre, per un instant. També això és la compassió. La passió compartida. Anna Rossell ha escrit un llibre de poemes honestos, que no defuig el problema inicial, la tensió entre la necessitat de parlar i el risc de trobar la manera. Busca i troba la seva manera. Per això no és una veu supèrflua ni redundant ni intrusa. És una veu sincera, d’emotivitat continguda, de coneixement i d’intel·ligència. D’humanitat. Perquè en el fons el tema de l’Holocaust és el tema de la humanitat. La capacitat humana de fer el mal. El patiment humà. La capacitat de cada persona de ser totes les persones. No és un llibre sobre ells, abans i allà. És un llibre sobre nosaltres, ara i aquí.

Podeu consultar el blog d’Anna Rossell en aquest enllaç.