Anestèsia local

10.08.2014

Avui, la dona que em lloga una habitació a París fa 51 anys. A primera hora de la tarda han començat a arribar les visites. L’Anne ja m’havia avisat que la celebració seria senzilla: quatre familiars propers, un pastís i una copa de xampany. La idea d’una soirée no m’emocionava especialment. Fa dies que París està gris, plujosa i esquiva, i aquesta ciutat sap com fer que abracis el seu estat d’ànim.

Des de la cadira on normalment llegeixo, al costat de la finestra, intentava concentrar-me però ni James Salter ha aconseguit que deixés de sentir les converses que tot just començaven a la sala del costat. He reconegut la veu d’una amiga de l’Anne, la Nathalie. És una dona baixeta, molt prima, amb un to agut una mica desagradable que compensa amb una mirada innocent i un somriure afable. És tan fràgil que quan la vaig conèixer em va despertar una tendresa absoluta, al mateix temps que em provocava una angoixa que no sabria explicar. Potser hi tenia alguna cosa a veure la cicatriu d’uns dos centímetres que tenia al front, d’una vermellor encesa i recent. S’està divorciant, i durant una baralla el seu marit havia perdut el control. No era la primera vegada.

“Estem a punt de brindar, vols una copa de xampany?”, m’ha dit l’Anne a l’altre costat de la porta. L’ambient recollit i familiar que he vist en entrar a la sala d’estar m’ha provocat una punxada suau de nostàlgia, amb la pressió encara lleu que generen només dos mesos i mig lluny dels meus. Hi havia la seva mare, una australiana molt elegant de 75 anys que després de viure mitja vida a París s’ha afrancesat tant que podria passar per editora de Vogue o dissenyadora d’una marca d’alta costura amb botigues als Champs-Élysées i a la Place Vendome. La seva parella és un anglès d’uns seixanta anys adorable, amb un accent british que conjunta perfectament amb el seu sentit de l’humor, sortit d’una pel·lícula dels Monty Python. He intuït que la germana de l’Anne és l’ovella negra de la família, més freda que la resta i amb una veu de fumadora que inevitablement m’ha fet pensar en Marine Le Pen.

La Nathalie m’ha fet un lloc al seu costat, al sofà, mentre tallava el pastís. El fill de l’Anne m’ha omplert la copa. Té 15 anys, una afició pel hiphop que m’ha espatllat la tranquil·litat de moltes nits i unes rastes curtes que no acaben de lligar amb el borrissol que li surt sobre el llavi. En algun moment entre escoltar-los parlar de l’última exposició de l’Orsay i deixar que un dels gats em pugés a la falda, he notat com em relaxava. No són la meva família, no sé gairebé res d’ells, però he deixat que el xampany i la conversa agradable fessin de coixí per acomodar-me entre desconeguts. He notat com al meu costat la Nathalie també deixava anar una tensió que normalment la fa moure’s insegura, com si tingués por que algú aparegui per darrere per fer-li mal. M’ho ha dit tot amb una mirada tranquil·la quan m’ha enxampat mirant-li la cicatriu, que ja és gairebé imperceptible.

Durant dues hores, no hi ha hagut res més que una pau molt dolça, que no era meva, que no em pertanyia però que m’acollia. Per uns, dues hores sense l’angoixa de no saber quan arribarà la propera pallissa. Per d’altres, dues hores amb una família de lloguer. Només dues hores perquè no teníem més temps. L’Anne havia de tornar a la clínica on porta ingressada gairebé un mes per deixar enrere la depressió que arrossega des que fa un any va morir el seu pare. Dues hores en les quals tots s’han esforçat per portar-li la normalitat a la casa. Dues hores d’anestèsia per a més pacients dels que pensaven.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Precios Carme m’ha encantat… Has fet que em trobes dins de la Sala com una convidada mes…Moltissima sort i endavant. Silvia Abante Forner.