Amor veritable

5.11.2015

No sabia què fer, estava perdut en l’univers, i, per tal de trobar respostes, vaig anar al CCCB a veure l’exposició +HUMANS, sobre el futur postantropològic de la nostra espècie. Em faltava motivació, és veritat, però volia omplir aquella estona de postcultura, que sempre va bé. Em vaig haver d’esperar perquè aquell dia no obrien fins a les 11. Però, un cop amb el tiquet a la mà, vaig pujar per les llargues escales mecàniques, al darrere d’un senyor gran amb aire de despistat. Vaig avançar-lo sense lluita i així vaig convertir-me en el primer ésser humà que visitava l’exposició, inaugurada en aquell precís instant. A dins encara vam trobar artistes ultimant les seves obres i operaris instal·lant vitrines (eren humans però no estaven de visita): en veure’ns entrar van córrer tots a acabar la feina i a deixar lliures els foscos passadissos, que tenien les parets cobertes de coses estranyes, desconcertants i colpidores, peces úniques que mai abans havia contemplat l’home.

L'obra AREA V5 de Louis Philippe Demers també forma part de +HUMANS | Font: CCCBVaig alentir el pas per no perdre’m detall. Hi havia moltes màquines —o éssers que ho eren en part—, personalitats digitals semivives, desenes de monstres, un parell de fantasmes, alguna abominació i unes quantes entitats biològiques difícils de catalogar. Obres pretensioses, obres consciencioses, altres que es reien d’elles mateixes i de tot plegat, i instal·lacions espatllades abans de començar. Coses molt interessants i coses que ja he oblidat. En conjunt, encara no sabria dir si l’exposició em va agradar o em va decebre. Potser les dues coses alhora, com una inclusió paradoxal. Només us parlaré d’un ens que hi havia a dins d’una vitrina, tota per a ell sol. Era un llibre! Estava escrit en rus i a la coberta —que aquí, a la capital del disseny i l’edició, resultava molt lletja— unes lletres tipus Matrix dibuixaven un rostre masculí que, amb el seu gran bigoti, semblava tret d’una obra de Dostoievski. Vaig dirigir la vista al rètol explicatiu i, bocabadat, vaig llegir la història d’aquell llibre tan particular. Només era un resum, massa breu per a tanta grandesa. Després em vaig ocupar de conèixer-la amb més detall, amb tot el detall necessari. La història sense resumir és aquesta:

L’any 2008 va tenir un cert ressò a la premsa mundial la notícia que una editorial russa havia publicat un llibre escrit per un ordinador. El llibre es deia Amor veritable. Era el que jo estava veient en aquells moments, tènuement il·luminat a dins de la vitrina, però com que estava en rus no me n’havia assabentat. Un equip d’informàtics i de filòlegs havia escrit el programa que havia escrit el llibre. Un cop elaborat, el text va ser lliurat als editors, que el van fer passar pels mateixos processos de revisió i correcció que passa qualsevol altra novel·la, el van aprovar i finalment el van publicar.

Era un notícia inquietant, que plantejava a més a més qüestions de calat profund. Podia un ordinador expressar mitjançant el llenguatge la noció d’amor veritable? Podia comprendre-la o, si més no, abastar-la? I si la comprenia, què era al capdavall la novel·la, tinguda abans per una alta creació de l’esperit humà? I què érem nosaltres, els humans, fins aquell moment els únics novel·listes de l’univers? Què, el nostre esperit?

El llibre era rus, de Sant Petersburg. Però a l’altra banda de l’hemisferi se celebrava des de feia anys, i se celebra encara, un esdeveniment molt nordamericà anomenat NaNoWriMo, el National Novel Writing Month: una mena de fira d’escriptors aficionats que els mesos de novembre, després de Halloween i gairebé sense treure’s les disfresses, es reuneixen realment o virtualment amb el propòsit d’escriure cadascun una novel·la de 50.000 paraules. Diuen que algunes les han aconseguit publicar amb èxit. Doncs bé, en el context d’aquesta fira, l’artista digital i programador transmediàtic Darius Kazemi va tenir la idea d’escriure un codi mitjançant el qual fos un ordinador qui assolís aquell noble però agosarat propòsit: generar en un mes una novel·la de 50.000 paraules. Fixeu-vos en la paradoxa: escriure un programa que escrivís un llibre; un escrit que escriuria. No era pas una contradicció; era un repte tecnològic, humanístic i filosòfic comparable al descobriment d’Amèrica o al viatge a la lluna. Finalment la idea d’en Kazemi s’acabaria concretant l’any 2013…; però en la conquesta d’aquesta nova Amèrica, d’aquesta lluna intel·lectual, els russos, com veurem, ja feia temps que s’havien avançat als nord-americans.

Ignorant totes aquestes coses, passejo per l’exposició. És ja l’octubre. Si no les ignorés pensaria que d’aquí un mes havia de començar el NaNoWriMo 2015 i vés a saber quins projectes fabulosos inspiraria, quantes novel·les novelles assolirien la constel·lació de 50.000 paraules i quants escriptors no professionals serien catapultats cap a la fama immarcescible. Mentrestant aquí, al CCCB, dones biòniques, nadons mutants i engendres teratològics em miren amb ulls que volen intimidar però que en veritat són d’ensurt, i semblen dir-me tots alhora: si us plau, no deixeu que arribem a existir…

Lorenz Potthast, Decelerator Helmet

Lorenz Potthast, Decelerator Helmet

I ara retrocedim fins al 2008, quan els russos van crear el Programa i van deixar amb un pam de nassos els americans. Aquell any, Alexander Prokopovitx, editor en cap de l’editorial Astrel SPb, de Sant Petersburg, i visionari clarivident, inspirat pel repte que novembre rere novembre plantejava el NaNoWriMo, va reunir un grup de selectes programadors i filòlegs i els va encarregar la missió secreta de crear un programa que fos capaç d’escriure en un mes una novel·la. Aquest equip d’escollits per saltar les fronteres de l’imaginari va treballar de valent durant vuit llargs mesos de fred i foscor petersburgueses, després dels quals va presentar el que havia aconseguit crear: el programa PC Writer 2008, capaç d’escriure en un mes una novel·la. En realitat, per al fet físic d’escriure-la li calia molt menys d’un mes: només tres dies; però per a concebre-la i gestar-la feia falta un mes. La història de la Humanitat, sense que la Humanitat se n’assabentés gaire, estava experimentant un capgirament metafísic.

Com havia estat possible? Quin havia estat aquell treball ocult que havia produït un resultat tan transcendent? Doncs bé, els dissenyadors havien fet servir el llenguatge, el lèxic i les eines narratives de tretze escriptors, principalment russos, dels segles XIX i XX. Els filòlegs havien traçat els perfils dels personatges de les futures novel·les, tot creant fitxes amb el seu aspecte, trets psicològics, vocabulari, registre, manera de vestir, etc., que després van traslladar al programa. També van educar-lo sobre la forma d’escriure i el van dotar d’un cert estil contemporani, com d’escriptor internacional de moda. Amb totes les dades introduïdes al programa que havien bastit els informàtics, l’ordinador va generar la novel·la, la primera de la història no escrita per un humà, fet que entre altres coses representava un pas de gegant en la humanització de les màquines.

Aquella versió, però, no va agradar a l’editorial perquè tenia greus carències, mancances i deficiències. Els programadors van refer el programa, que un cop enllestit va trigar tres dies a generar una segona novel·la. Aquesta, tot i essent molt millor, va haver de ser retocada per un editor humà —cosa que no treu mèrit al programa, perquè és un procediment que se segueix amb qualsevol obra. Quan l’Alexander Prokopovitx la va tenir a les mans, segurament va comentar alguna cosa del tipus “travessar el Rubicó” o “cinc mil anys ens contemplen”, però dissortadament no em consta.

El resultat de tot aquest increïble procés és Amor veritable, una novel·la de 320 pàgines basada en Anna Karenina però escrita imitant l’estil del japonès Haruki Murakami (l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja i Premi Internacional Catalunya). L’obra parla d’uns personatges que han perdut part de la seva memòria i es troben a una illa deserta, on a causa de l’amnèsia han de tornar a definir-se ells mateixos i a establir relacions els uns amb els altres. El final no us l’explico perquè és de molt mal gust (vull dir explicar-lo). No sé si l’argument és producte de la màquina o dels filòlegs, però en qualsevol cas l’ordinador va fer moure els personatges segons els trets psicològics de cadascun i el seu digital criteri. I molts dels que la van llegir asseguraven que no es podia distingir d’una novel·la escrita (íntegrament) per un humà. Així doncs, quina part de l’èxit es devia al programa i quina als programadors? Molts escèptics van dir que precisament perquè tot es devia als programadors tot plegat era un frau. Però no podia ser un frau, vaig pensar, perquè jo havia vist el Llibre —o era un postllibre?—, l’havia vist i era a dins d’una vitrina d’una sala d’exposicions. O és que… tota l’exposició podia ser també un frau…?

A Rússia, la polèmica, a més de buscada, va ser inevitable. Els escriptors, en sentir-ho, no s’ho acabaven de creure, i quan ho feien es posaven a tremolar. Em refereixo als escriptors de tota la vida —no pas als del NaNoWriMo, que se sentien feliços pensant que tenien la manera de conquerir la fama en un mes. Per calmar, o atiar, les flames l’Alexander Prokopovitx, l’editor, va declarar que el software que havien creat no pretenia pas substituir els escriptors, i que per altra banda —atenció— només funcionava seguint les instruccions d’un usuari. És a dir, que en realitat era —l’exemple és seu— una mena de Photoshop per a escriptors: un conjunt d’eines molt potents capaces de fer el que fins llavors semblava impossible que fes una màquina. En aquest sentit, més que per escriure llibres, el programa que havien aconseguit crear podia servir per alleugerir les tasques editorials i abaratir-les. Aleshores, com a primera novel·la escrita per un ordinador, Amor veritable era un engany, una estafa, una martingala? La pregunta era legítima, però el silenci també. Prokopovitx, això sí, no va descartar publicar nous llibres generats per ordinador, però, si no m’equivoco, no ho ha arribat a fer.

Va passar el temps, però l’influx i la inspiració d’Amor veritable en les ments més inquietes del món encara perdurava. L’any 2013, de la mà de Darius Kazemi, va néixer el NaNoGenMo, el National Novel Generation Month, un esdeveniment de programadors paral·lel al NaNoWriMo, consistent a escriure en un mes un programa que escrigui novel·les (spend the month writing code that generates a 50k word novel, share the novel and the code at the end: aquesta és la proposta original). Cal, per tant, presentar el programa i la novel·la. La convocatòria va tenir molta acceptació, i els programes per fer novel·les van proliferar. Ja han fet dues edicions de la fira. La novel·la més exitosa que va sortir de la primera es deia World Clock i la va publicar una editorial de Harvard. Kazemi, que no era l’autor del codi, la va definir com “Orgull i prejudici amb diàlegs del Twitter”. La de la segona fira, la del novembre passat, ja no sé com es diu. Però, Kazemi no en té prou amb les novel·les: això és un camp trillat. Ara es dedica també a fer cantar els ordinadors. Li costarà més que si els volgués fer jugar a escacs, però segur que ho aconseguirà.

To Be Another Lab | The Machine to be Another

To Be Another Lab | The Machine to be Another

Potser Kazemi i Prokopovitx són descobridors d’Amèriques o conqueridors de llunes, però no són pas Déus: no han creat del no-res. Es basaven en l’experiència d’altres. En realitat, el programa que havia creat Amor veritable, PC Writer 2008, tenia un precursor, ja que no un pare, que no era ni rus ni dels Estats Units. Era mexicà i es deia Mexica, ves per on, i s’havia presentat el 2007: es tractava d’un programa capaç d’escriure petites històries. Com de petites ho ignoro, però prou grosses per què en néixer PC Writer el vell Mexica fos considerat precursor. Desenvolupat per un professor universitari, Rafael Pérez y Pérez, Mexica podia generar contes basats en emocions i en les tensions entre diversos personatges. Ja que feia històries curtes, en Pérez y Pérez li va fer fer moltes —per contra del que passaria amb en PC Writer, que en faria només una però molt llarga. Sembla que, segons els lectors, les històries de Mexica tenien molta coherència, un contingut ben estructurat, feien servir el suspens i en general eren de bona qualitat. M’hauria agradat llegir-ne alguna. També llegiria Amor veritable si no estigués en rus i no perdés la gràcia en traduir-lo —o potser van pensar també en això?

Aquesta és la història del llibre que vaig veure al CCCB. Per tot el que us he explicat havia anat a parar-hi, i ara encara és allà, a dins de la seva vitrina, admirat pels visitants com un més dels monstres que, com a un circ decimonònic, s’hi exhibeixen.

Quan vaig sortir del centre d’exposicions, alguna cosa em rutllava pel cap, alguna cosa estranya. Com una pregunta a mi mateix. Però… encara era jo? No m’havia convertit ja en un autèntic postjo, definit només pel que ja no era?

No ho vaig saber. Ara penso en el Programa i en el Llibre. Tanmateix, tots els programes que fan novel·les necessiten encara un programador i un usuari (un Déu i una ànima, per dir-ho així): les seves obres no són cent per cent originals. Potser sí que un dia els ordinadors, ells sols i per pròpia iniciativa, escriuran novel·les. I organitzaran exposicions i fires de llibres. I potser sí que aquests llibres ens agradaran. Però ja no parlaran de nosaltres: si són sincers, els llibres parlaran d’ells, dels ordinadors i dels programes, escrits potser per altres programes o per altres ordinadors. I, sobre llegir novel·les al segle XXV, em sembla que, si els homes i les dones continuen sent-ho, sempre quedaran lectors, encara que siguin pocs, que s’estimin més escoltar-se un dels seus: un autor humà, un que sigui com ells, un que els pugui obrir el cor de la pròpia humanitat, mostrar el nucli de la seva ànima, el seu codi font, l’amor veritable.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris