Amics per sempre

17.08.2017

«Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos?»
Julian Barnes

 

Ningú posa als fills el nom de les exnòvies. Tampoc el dels antics amics.

A primera hora vam demanar de no fer classe. Koeman havia marcat el dia abans al final de la pròrroga. Teníem 15 anys.

―Agafeu el full de classificació de vegetals.

Seies davant meu.

T’he vist passar per l’altra vorera. Anaves amb una nena. Es fa estrany veure algú que roman només a la memòria. Eres tu però no eres tu. No eres la noia del col·le. Sabries dir-me en quin moment exacte som nosaltres?

Vam coincidir en la nebulosa de l’adolescència desorientada i ardent. Jo volia ser com el meu avi. Em recordo d’ell, sempre assegut. S’aixecava per dir-me adeu i donar-me la mà, una mà ossuda i de pell de paper. Ara que t’he vist, em pregunto si hem aconseguit ser una mica el que desitjàvem i si per fi la vida ens ha ensenyat de què va la cosa.

En veure’t, he recordat aquella foto del viatge d’estudi a Roma. Jo duia aquell horrible tall de cabell a la closca; tu, aquella parca beix amb aquell gruix d’espatlles. No em recordo de la resta de companys; només de tu i del meu millor amic dret a l’habitació dient

―Collons, com tinc els ous…

Feia el mec. No havíem caminat pas tant. Es fregava amb talc.

―Es comença a notar que estàs colat. Dissimula una mica, tio.

Potser era cert, i era fàcil veure que estava enamorat de tu. Era un clau a l’estómac. No vaig voler dir-te res. I va arribar l’estiu.

D’aquell estiu només recordo banalitats: Cobi i aquell ocell de Sevilla; com coi es deia? Em vas convidar a casa perquè t’ensenyés a tocar Peal Jam; t’agradava la melena del cantant. Em vas obrir amb el cap moll. El blau del barnús t’il·luminava la cara.

―Espera’m al menjador. Vaig a vestir-me.

Ho feies expressament?

Tot el matí vaig tenir una erecció punyent que em feia voler besar-te. Vaig dubtar si no era això el que em demanaves en un codi que no dominava. Vaig anar-me’n pletòric. Aquell any hi havia en les coses una eufòria general. Ho vèiem en els grans.

Durant les vacances ens vam escriure. Llegia cada carta teva un munt de vegades. Buscava a cada mot una clau que em digués el que volia. Vaig aprendre més sintaxi a les teves cartes que a l’escola.

Vaig passar l’estiu amb els pares. Viatge, piscina, platja. Les teves cartes em feien companyia. Parlàvem de les nostres coses i ens fèiem un lloc en el món. Tinc moltes ganes de veure’t i de parlar amb tu; de vegades penso que el cor m’explotarà, vas escriure. Vam quedar el setembre.

―Sempre seràs el meu millor amic.

Amics per sempre. Es diu però tot el món sap que és mentida. Sabies que només estava enamorat com els adolescents. Sense entendre què volia.

Vam deixar de parlar a la tardor. A Alcàsser havien assassinat tres nenes. Mai no han crescut. Ara tindrien la nostra edat. Vaig desitjar que fossis una d’elles.

Sorties amb el meu millor amic. Vaig haver de començar-ho tot de nou. Amb el temps em vaig alegrar dels vostres fracassos. Després vaig aprendre a oblidar-los. Ara perdono el nostre passat i somric en pensar-hi. Ja no som els joves dels records. Va estar bé com va passar.

En veure’t he pensat si dir-te res. M’he quedat on era, mirant com tornaves a desaparèixer. Escrivies al mòbil. El teu marit? Un missatge d’amor? No, ningú escriu al telèfon cartes com les nostres. Amb els anys l’afecte és diferent. Arribo tard. On ets. Passo pel súper, vols res.

M’he alegrat de veure’t. M’he preguntat si el temps ens fa millors o si canvia res.

Ara tot és més ràpid. Vaig conèixer la meva dona amb un telèfon a la butxaca. La teva presència m’hi fa pensar. Li envio un missatge. Sopem pizza? Em respon amb una cara que riu. Escric testimo. M’envia un petó i escriu tem.

Marxo desitjant que siguis feliç. I em pregunto on som els éssers del passat en el cor dels presents.