Amb tots els respectes, senyor Suriñach

De vegades tinc la sensació de ser com un disc ratllat, però després de llegir la (controvertida) carta al director que, gràcies a les xarxes socials, ha portat cua, no em puc estar d’escriure aquestes línies.

Anem enrere. El passat 7 d’abril Toni Cruanyes, periodista de TV3, anunciava per Twitter que acabava de ser pare: «Volia compartir amb vosaltres que el meu marit i jo hem estat pares». Al cap d’uns dies, concretament el 10 del mateix mes, El 9 Nou va publicar una carta al director (la signa Narcís Suriñach Bach) com a resposta a les paraules del presentador de televisió. Encapçalada amb el títol: «Amb tots els respectes, senyor Cruanyes», a grans trets diu —n’aniré citant algunes frases perquè us feu una idea del to de l’escrit—: tot i que pot arribar a «acceptar» l’homosexualitat, però no del tot, el que no li sembla tan clar és «la cosa del vostre fill», «que dos homes majors d’edat tingueu el dret d’escollir el destí d’un infant que no pot pas opinar». Seguidament, es pregunta: «I si de gran us imita, creieu que és el millor per a ell?», recriminant-li que la seva actuació és egoista. I, com diuen els anglesos, last but not least, o la cirereta del pastís, conclou: «Mirat fredament, però, hi trobo una cosa positiva. Quan tots i totes siguin com vós i la vostra parella, s’extingirà la raça humana, la qual cosa farà que el món pugui viure amb pau i harmonia».

Primer de tot, felicito Toni Cruanyes pel seu coratge, per l’honestedat, perquè un anunci d’aquestes característiques, per una qüestió de visibilitat, aplana el camí cap a la normalització del col·lectiu lgtb. Malauradament, sempre hi ha qui ens talla les ales, o ho intenta. No em dedicaré a analitzar un per un els comentaris del senyor Suriñach, perquè ja parlen per si sols, però sí que voldria aclarir alguns punts. Tenint en compte la situació actual de les persones lgtb arreu, cal que prenguem consciència de la gravetat de les seves paraules. Per a qui no n’estigui assabentat, o com a recordatori, a casa nostra els qui ara tenen una cinquantena d’anys han crescut en un entorn homòfob, on es pensava que l’homosexualitat era una desviació, una cosa negativa i dolenta; no queda tan lluny. S’han fet passos importants, però no podem oblidar que, actualment, l’homosexualitat està prohibida per llei en setanta-vuit països del món, dels quals set la castiguen amb la pena de mort. A més, no podem obviar les polítiques conservadores i discriminatòries d’alguns llocs no tan llunyans. D’altra banda, el matrimoni igualitari és legal en tan sols setze països, entre els quals hi ha Espanya, des del juliol de 2005. I a Catalunya, no a la resta d’Espanya, no fa ni un any que es va aprovar una llei per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Si hi ha un fil del llum, almenys aquí, no hi ajuden gens actituds discriminatòries com la del senyor Suriñach: per culpa de la seva ignorància —de què segurament és víctima—, la societat on vivim no deixarà mai de seguir el model heteronormatiu que ens pesa des que el món és món, sovint basat en la intolerància, el rebuig vers les persones que s’allunyen del que dicta la tradició, i els homosexuals, tot i els petits avenços, continuarem essent ciutadans de segona, en alguns contextos empesos a tornar a l’armari per protegir-nos d’accions homòfobes.

Estem cansats que, des de l’hegemonia heterosexual, alguns es creguin amb el poder d’acceptar o no com hem de viure els qui no som com la majoria, i que, al capdavall, ens vulguin privar dels drets fonamentals. Com també estem cansats d’afirmacions carregades d’un coneixement tan reduït de la realitat humana: l’homosexualitat no s’imita ni s’encomana, sinó que una persona ho és i prou. En quin món viu, senyor Suriñach?