Ali Smith. Passat i present alhora

25.11.2015

Hi ha veus que diuen que des de Virginia Woolf no havia aparegut una autora tan original i engrescadora, algú capaç d’experimentar amb la forma i amb la llengua d’una manera magistral i d’ignorar, o més aviat d’abatre, les fronteres entre els gèneres. És veritat que llegint Com ser-ho alhora, la sensació d’esbalaïment i sorpresa davant la manera de teixir forma i llengua d’Ali Smith fa pensar en la genialitat d’una autora tan inimitable i innovadora com Virginia Woolf, que fa gairebé cent anys va revolucionar la literatura amb el monòleg interior. També Ali Smith es planteja com resoldre el problema del temps, el fet que mentre a la vida real poden passar moltes coses alhora, sobre el paper han d’anar l’una darrere l’altre, i la seva solució és presentar-ho com si fos un fresc del Renaixement, amb una capa d’esdeveniments sota l’altre, passat i present alhora.

Ali Smith

Ali Smith

El plantejament de l’obra, la trama i l’estil d’Ali Smith són totalment particulars. Tot el llibre transmet i encomana la seva curiositat il·limitada, la cerca constant del que hi ha sota la superfície de les coses, de les diferents capes que componen el que veiem, de com són les coses i com les veiem. Abunden els jocs de paraules, els temps diferents, els moment de metamorfosi, els canvis de gènere, la barreja de fabulació i quotidianitat que provoca en el lector una estranyesa que l’intriga, que l’empeny a tirar endavant meravellat.

Les dues parts de la novel·la, l’ordre de les quals és aleatori, són absolutament diferents. Una part està ubicada en el segle XXI, la protagonista és una adolescent (que els joves d’ara qualificarien de “motivada”) i els temes que es plantegen són el dol, l’amor, la sexualitat, l’art, la formació d’una identitat, la militància subversiva. L’altra part té com a protagonista un pintor (una pintora?) del segle XV que es troba de cop al segle XXI i, després de veure com l’adolescent mira un quadre pintat per ell, ens va desgranant la seva vida en aquell temps remot i observa els camins d’aquest segle nostre. Com que la meitat dels lectors llegiran les dues parts en un ordre i l’altra meitat en l’altre, mai no podrem saber quina és la millor manera de llegir-lo; segurament per a cadascú la millor serà la manera com l’ha llegit.

Explica Ali Smith que la idea d’aquest llibre —és a dir d’una part d’aquest llibre—, li va venir després de veure en una revista la imatge d’una figura pintada per Francesco del Cossa en un fresc del palau de Schifanoia, a Ferrara, que li va semblar “l’home més preciós que havia viscut mai”. Aquesta fotografia la va portar a fer una investigació sobre el pintor, nascut a la dècada de 1430, de qui no hi havia gaire informació contrastada. Sembla que el palau de Ferrara havia estat venut diverses vegades i els frescos van desaparèixer sota noves pintures. Quatre-cents anys després van ser redescoberts i adjudicats erròniament a algun altre autor. Llavors un historiador de l’art va trobar en un arxiu una carta de Francesco del Cossa que demanava al duc de Ferrara, de la Casa dels Este, que havia de cobrar més del que havien estipulat per la pintura dels frescos. Pel que es veu, és el primer cas registrat d’un artista que demana que la seva excel·lència mereix millor paga. A llapis, al peu de la carta, hi havia la llegenda escrita pel duc Borso d’Este: “Que li sigui pagat el mateix que a la resta”.

Hi ha molts moments, mentre llegim una part del llibre, que no acabem d’entendre d’on vénen ni a on van, però quan llegim l’altra part ens adonem de l’enginy amb què l’autora ha anat travant la vida de l’adolescent del XXI amb la de l’artista del XV que visita el món d’ara. Tota la novel·la és una celebració de la literatura.

No vull deixar d’aprofitar l’avinentesa per agrair a Raig Verd (és a dir, a Laura Huerga i Jordi Fernàndez) que em donessin l’oportunitat de fer-me conèixer i traduir una autora com Ali Smith. Ja ens tenen acostumats, molt més atents a la qualitat que a la comercialitat, a oferir-nos llibres extraordinaris, però, des del punt de vista de traductora, no passa sovint que et trobis amb un llibre que t’interpel·la a cada instant, que t’enlluerna contínuament i et manté en suspens durant tota l’obra. Si, a sobre, comparteixes el teu enlluernament amb el dels editors, és difícil demanar més estímuls.