L’aventura de Llibres del Mall

19.10.2016

Llibres del Mall és el focus de les VII Jornades sobre Traducció i Literatura que organitzen la Càtedra Jordi Arbonès i el Grup d’Estudis de la Traducció Catalana Contemporània. Podeu consultar el programa de les jornades aquí. El poeta Jaume Pont fa memòria d’aquells anys.

D'esquerra a dreta, els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Guillem Jordi-Graells, Miquel Desclot, Vicenç Altaió i Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona de la revista Serra d’Or del febrer del 1974. 

D’esquerra a dreta, els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Guillem Jordi-Graells, Miquel Desclot, Vicenç Altaió i Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona de la revista Serra d’Or del febrer del 1974.

1. Molt sovint, deia Joyce, la història sembla un malson del qual hom tracta de despertar-se. I alguna cosa de malson mal digerit planava sobre molts dels joves lletraferits de començaments dels anys setanta. En gran manera, l’aparició de Llibres del Mall el 1973 és indestriable de la cruïlla històrica sorgida amb l’acabament del franquisme i la tontrollant albada de la democràcia, la reconstrucció nacional al voltant de la idea de Països Catalans, l’esclat del maig del 68, el moviment beat o la contracultura. El desig insatisfet dels joves escriptors catalans necessitava saba nova, nous reptes de futur. La gran proliferació de col.leccions de poesia i aventures editorials de tota mena aparegudes al llarg de la dècada dels setanta, quasi sempre impulsades per escriptors acabats de sortir del forn —la majoria entre divuit i vint-i-sis anys— en fou una de les respostes més significatives.

L’horitzó d’expectatives d’aquells anys havia canviat perquè les convergències socio-polítiques i culturals, nacionals i internacionals eren també substancialment diferents a les que havien prevalgut durant els anys cinquanta y seixanta. En aquest context, quan el fundadors de la col.lecció de poesia Llibres del Mall —em refereixo a Ramon [Pinyol] Balasch, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal, Gemma d’Ermengol i més endavant l’insubstituible Joan Tarrida— visibilitzen el seu projecte, ho fan pensant des d’una òptica històrica (educacional, lingüística, econòmica, social, política) i estètica que intenta legitimar-se amb un contradiscurs poètic distint al discursos de les generacions immediatament anteriors. D’aquí prové la seva recuperació de la imaginació creadora de la modernitat i de les avantguardes, i amb elles les derives experimentals posteriors, tan bandejades pel cànon hegemònic del realisme històric publicitat per l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) de J. Molas i J. M. Castellet. Però com deia la divisa de J. V. Foix, una de les deus del mallisme fundacional: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. O dit en altres paraules: per a aquells joves poetes construir volia dir també reconstruir identitats, repensar la tradició per tal de renovar-la des del present. Calia, en fi, revisitar el llegat cultural dels nostres clàssics i refundar-lo sense taxonomies estèrils, amb la plena convicció que un clàssic no és el dipòsit d’un discurs essencialista i únic, sinó la representació activa d’una paraula capaç de dir coses diferents a individus diferents.

Tot això ho entenc com una premissa fonamental per a comprendre els arguments de consens i dissentiment que van acompanyar la singladura de Llibres del Mall. Perquè des d’un bon començament, la interrelació entre planificació de la cultura i vectors socioculturals, inclòs el déu Mercat —sempre he cregut que el desbordament no controlat d’aquest darrer va ser l’origen i la fi de l’editorial— va formar part de l’ideari de Ramon Balasch i els seus companys d’aventura. Tot això fen costat a l’obertura d’un procés de definició/redifinició identitària d’una generació que passava indefectiblement per l’ocupació del centre del debat literari, cultural i editorial del moment.

No cal dir que aquest plantejament suposava abordar el repertori de conjunt fins aleshores vigent de la nostra literatura al llarg del segle XX i, de manera molt significativa, la d’alguns “esquemes” hegemònics durant el franquisme (el realisme social i les seves derivades, sobretot; pero també els procesos d’ocultació i silenciament, etc.). I quan dic repertori em refereixo també a l’aprofundiment de la seva gramàtica, és a dir a la complexa trama de les seves funcions socials i estètiques, amb tot els seus girs maniqueus, per tal de revisar-los críticament amb noves propostes i una construcció de sentit diferent.

Ramon Balasch |  Foto Ariadna

Ramon Balasch | Foto Ariadna

 

Al meu entendre, la raó de ser de Llibres del Mall sorgia d’un principi històrico-estètic basat en l’enaltiment de la modernitat i el poder del llenguatge, la qual cosa s’entenia com una permanent revisió crítica de la tradició literària i la entelèquia del realisme. A aquests supòsits responien, sense cap mena de dubte, les crítiques que des de les files del racionalisme il.lustrat, o des de les trinxeres d’un realisme exclusiu i excloent, els titllaven defectivament de “formalistes”. El mallisme, però, va transformar aquestes crítiques en fermes actituds de resistència davant l’agressor, en un enaltiment abrandat de la polivalència del seus plantejaments, proclius a emfasitzar la diversitat de la poesia de la modernitat, del neorromanticisme, el simbolisme, les avantguardes o les estratègies de la neoavantguarda. El joc havia començat i les cartes ja estaven repartides. Amb l’acabament del franquisme i de la literatura d’urgència política, s’obria sens dubte un període sotjat per alternatives artístiques que responien a coordenades socioculturals diferents i també a comportaments morals força distints. Molts joves poetes van creure aleshores que el que fins aquell moment havia ocupat la perifèria poètica, reduït a la marginalitat au rebours dels cànons dominants, podia esdevenir també un centre real d’irradiació i de canvi estètic. Llibres del Mall feia bona, un cop més, la divisa de Nietzsche: la realitat no és mai un fet, ni tampoc un objecte natural o essencialista, sinó una interpretació.

2. Quan el 1976 publico Límit(s), la meva opera prima, a Llibres del Mall de la mà de Xavier Bru de Sala i Ramon Balasch, el meu cap era un vesper de dubtes, però, si més no, començava a tenir bastant clares tres coses: 1) que amb una bona idea no n’hi ha prou per fer un bon poema; 2) que és el llenguatge, i només el llenguatge, qui fa parlar el món, i no a l’inrevés; i que, en conseqüència, 3) distanciat com estava d’un realisme empobridor i de consigna que considerava ja esgotat, la meva “realitat poètica” era impensable sense una indagació del llenguatge i la recuperació de certes zones marginals i marginades de la literatura universal. Amb aquests referents al sarró, les complicitats amb la gent del Mall no van trigar gaire a fer-se visibles. Ens unien, a més de l’esmentades convergències estètiques, afinitats ideològiques i polítiques, vincles d’amistat personal (en el meu cas molt estreta amb Palol, Balasch, Bru de Sala, Piera, Sanahuja, Marçal, Tarrida) i una evident comunitat d’interessos i projectes. Foren anys de gran intensitat creadora, de debat i d’utopies, d’efervescència crítica als papers —la vaig viure en primera persona com a crític literari des de les pàgines de l’Avui, La Vanguardia i el setmanari Destino— que arribarien fins i tot a la difusió d’un libel (Les flors del Mall), defensor de la coartada d’autoritat del realisme i del “sentit comú” expressiu (hélas, le bon sens!), en contra dels “bàrbars neoformalistes” del Mall.

Jaume Pont | -Foto de Maria Fernández

Jaume Pont | -Foto de Maria Fernández

A redós de l’experiència viscuda, sempre he pensat que més que un grup definit i tancat, Llibres del Mall va significar-se, per damunt de tot, en termes d’obertura. Aquesta podia ser una de les seves divises: “Enderroqueu les portes que donen al camp!”. Perquè més que portes, que se m’entengui bé, la seva fita no era altra que ampliar horitzons, camins oberts a l’esdevenidor. I tot això al voltant d’un projecte decididament catalanista —el concepte i la realitat de Països Catalans sempre va formar part del seu ideari—, nacionalista i d’esquerres. Des d’aquest marc referencial, s’entenen prou bé els seus supòsits vertebrats a l’entorn de la recuperació del llenguatge i de la imaginació creadora, el revisionisme poètic dels clàssics i de l’ofici, el culturalisme o l’hereogeneïtat d’escriptures. La seva proposta, per tant, volia ser una plataforma plural de les veus més joves i un lloc de retrobament de la tradició dels clàssics —inclosa la recreació d’un neopopularisme allunyat de temptacions folcloristes (M. M. Marçal)— i la tradició de la ruptura del segle XX (amb Foix i Brossa al capdamunt). La potenciació de les estratègies de l’avantguarda o la relectura del surrealisme, l’experimentalisme o la poesia visual, sempre van ser reptes cabdals de Llibres del Mall i els seus dirigents. Joveníssims poetes com Josep Albertí o Vicenç Altaió, poso per cas, en donaven fe mitjançant obres confrontades sense contemplacions a tot referent auràtic, estable, patriarcal o enciclopèdic de la institució literària. Un aspecte gens llunyà de la vinculació intergeneracional de Brossa, Tàpies i Viladecans amb l’editorial; vinculació que, a banda el suport pràctic que va comportar, feia palesa la interrelació constant que a Llibres del Mall van tenir —de les seves cobertes emblemàtiques al llibre d’artista, del cuidadíssim procés d’edició a la il.lustració— les arts plàstiques i la literatura. Jo no en tinc cap dubte: Llibres del Mall va estampar sobre els malmesos murs del postfranquisme una de les pàgines més significatives de la cultura catalana dels darrers cinquanta anys. Jo en vaig participar activament i no me’n penedeixo, com altres. Més aviat ho reivindico com una part indestriable d’allò que vaig ser, del que sóc, i segurament del que seré. Et viendront d’autres horribles travailleurs…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Estaria bé algun tipus de reedició de Llibres del Mall. Els primers en editar la millor poesia catalana escrita de postguerra i altres coses més – afegiria potser la col·lecció l’Escorpí, d’edicions 62- El Mall, un gran treball editorial en un moment que tot començava i tot era possible.
    Després, el caos, però el caos també té molta energia dispersa, àdhuc, necessària.