Alcaldessa

28.05.2015

Després d’anys i anys de demonització (això és, arraconament, menyspreu, reticència, picors) dels noms de professions de gènere femení acabats amb –essa, arriba Barcelona En Comú (tantes majúscules maregen) i inunda la ciutat amb tot de cartells que proclamen: “Ada Colau alcaldessa”.

Ada Colau participarà a la taula rodona del festival "Stop Distòpia".

Ada Colau, pròxima alcaldessa de Barcelona.

Feministes d’estricta observança han vetat (i veten) aquestes paraules femenines acabades en –essa. Si haguessin intervingut en la campanya haurien apostat per una altra opció, n’estic convençut: “Ada Colau, alcalde”. Alcalde és una paraula que tant pot ser masculina com femenina. Pots dir “una alcalde” o bé “una alcaldessa”, és el mateix.

Durant anys, en escrits meus, he vist com han desaparegut com per art d’encantament les paraules advocadessa i metgessa i han sigut substituïdes per advocada (o advocat, “Una advocat”) i metge (“Una metge”). Així d’abrupte: “Aquelles advocats es van reunir i van debatre sobre…” i totes elles són advocadesses. Advocadessa i metgessa sempre m’ho han suprimit correctores lingüístiques (dones, vull dir), que aposten per una hibridació capritxosa que respon només als seus gustos, criteris i ideologia particulars. És una mica com aquell corrector que et corregeix Déu i te’l posa en minúscula, per rebaixar una mica l’omnipotència de l’Ésser Suprem. No els envia un llamp perquè es podria cremar tota la redacció i també sap greu.

Si no els fa res, no m’endinsaré en les raons i els replecs mentals d’aquesta aversió a les formes femenines acabades –essa. Gairebé seria com intentar entendre un vegà. Potser un dels motius de tírria (i, en alguns casos, d’epilèpsia ideològica) és que aquestes formes, històricament, designaven la muller d’algú: la metgessa, la dona del metge; l’advocadessa, la de l’advocat. Això, en uns temps en què les dones no estudiaven una carrera universitària. Metgessa també podia designar les filles del metge, les meves ties àvies Irene i Pilar eren les metgesses d’Alpicat, perquè son pare n’havia sigut metge tota la vida. Tothom les coneixia per les Metgesses.

Advocadessa i metgessa, doncs, havien designat la dona (o filles) de l’advocat o el metge. Fins i tot tenim apotecariessa, la dona de l’apotecari, com ens informa el Diccionari d’una Societat de Catalans, imprès el 1839, també conegut com l’any dels diccionaris (se’n van editar tres). Aquestes paraules contenien un grau alt de consideració, ja que es tractava d’esposes de professionals que representaven les forces vives dels pobles, juntament amb el rector i el cap de la guàrdia civil. És una llàstima que no tinguem capessa, per a referir-nos a l’esposa del cap de la guàrdia civil.

Al seu costat, hi tenim altres paraules paral·leles, com ara canongessa, que és un càrrec o distinció en alguns ordes, segons sembla. Res a veure amb la vida sentimental dels canonges, desconec si gaire agitada.

Coquessa, la cuinera que es lloga en un convit i cuina a les cases mateixes, que es crea a partir del femení de coc, cuiner en català antic.

Vampiressa és un cas curiós, perquè es cenyeix a un sentit molt concret, “dona que empra la seva fascinació eròtica per a seduir i explotar els homes” ens aclareix el DIEC. Mentre que el femení de vampir és vampira. Tot i que si la vampira en qüestió posseeix un cert grau de fascinació eròtica i explota els homes o, si més no, els desvia la circulació la sang en direccions insospitades, també es podria considerar una vampiressa.

Metgessa, advocadessa, alcaldessa són paraules en clar retrocés per raons ideològiques. Si més no la tercera, i gràcies a l’alcaldessa Colau, torna a revifar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Enric, suposo que coneixes un poema esplèndid de Salvador Oliva sobre el tema que planteges:

    ADREÇAT A UNA ESCRIPTORA QUE EQUIVOCAVA ELS GÈNERES PER CULPA D’UN FEMINISME MAL ENTÈS – Salvador Oliva

    Permet-me, dona, que faci una esmena
    a l’únic vici que tinc del teu noble estil,
    que, potser per afany antiviril,
    gènere i sexe confon i malmena.

    Si té una dona una professió
    només per homes fins ara exercida,
    has de pensar que pot ser suïcida
    feminitzar-la amb un nom carrincló.

    Si una dona és doctor i li dius doctora,
    no està gens malament, car t’ho permet
    sense forçar cap deure ni cap dret)
    l’analogia de senyor i senyora.

    Si és dentista, l’hauràs de deixar igual:
    no fóra bo de dir-li “dentitessa”;
    si és metge, sí que li pots dir metgessa
    sense fer cap error gramatical

    tot i que el nom també escau a la dona
    que és del metge d’un poble la muller).
    I, si fas de tot el que et diré,
    detectaràs què sona i què no sona.

    Si una dona fa versos, és normal
    de dir-li poetessa (fóra indigne pensar
    que el femení no li és prou digne,
    o bé que el masculí li fa menys mal).

    És lleig, en canvi, dir-li “la poeta”
    ferint la concordança i el bon gust;
    però és que a més a més és tan injust
    com dir “profet” a un home que és profeta.

    I vicerversa: si dius “prostitut”
    a un home que es dedica al vell ofici
    que permet fer amb el cos un benefici,
    què et privarà de dir-li també “put”?

    O si una dona (i d’això pren-ne nota)
    pilotés helicòpters i avions,
    ni que et doni el ser dona mil raons,
    seràs capaç de dir-li mai “pilota”?

    Igualment trobaria que és molt trist
    decidir que és “planet” aquest planeta,
    dir “trompet” a un que toqui la trompeta
    i a un arrencaqueixals dir-li “dentist”.

    Els gèneres i els sexes, escriptora,
    no són mai totalment coincidents,
    i, per més que t’hi facis amb les dents,
    cap furor femení no és mai “furora”.

    Els codis de la llengua són molt nets:
    no tenim “sargants”, ni “cocodriles”,
    ni “cigals”, ni “llenguades”, ni “mandriles”,
    ni “gavins”, ni “esparveres”, ni “orenets”.

    Ni un tren no pot ser el mascle d’una trena,
    ni és una fila el femení d’un fil,
    ni vila no designa “dona vil”,
    ni mai no fan l’amor el be i la bena.

    I és que, posem per cas, un esparver
    tant pot ser mascle com pot ser femella;
    el seu nom masculí s’aplica a ella
    i a ell ensems. Ni hi tenim res a fer.

    Homes i dones, rebutgem la broma
    dels hòrrids masculins i femenins!
    El sexe i el llenguatge són sublims;
    si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,
    tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.

  2. Fa temps va corre per un internet un relat força interessant. Durant unes trobades feministes en un entorn rural, entre vegans i vegetarians un paio va agredir a una de les noies. Cosa, que com comprendran és totalment inamissible. Tanmateix, la narració dels esdeveniments era repleta d’expressions com “(…)un animal visualitzat com a “gos” “. A hom el cos se l’hi omplia certa sensació fascinant en llegir-ho tot. Era com llegir en una llengua nova i no compresa del tot.
    Tanmateix crec que potser s’hauria de remarcar un altre tema. Durant dècades la posició de la dona en el món laboral ha estat més aviat “ningunejada”. Segurament no sigui culpa de ningú en concret i sigui culpa de tothom.
    L’arribada d’internet, per exemple, ha significat un nou camp d’exploració. Tanmateix aquest nou camp (que podria ésser modern) comença a donar símptomes de repetició d’antics esquemes. Casos com el GAMERGATE o l’assajament envers Anita Sarkeesian deixen clar que alguna cosa no acaba de girar fina.
    El tema és que els homes hauríem d’acceptar com a mínim el “nou” debat que poden (deuen i tenen tot el dret) a plantejar les dones. Més enllà de fer befa perquè una correctora canvia els mots que escrivim, potser (només potser, vaja, no sigui que un home es pugui enfadar) caldria preguntar-se ¿per què ho fan? o ¿com les fan sentit aquest mots que NOSALTRES hem fet servir?
    Els idiomes, com tantes altres coses, son coses vives.
    Qualsevol debat hauria de ésser benvingut. Fins i tot se n’haurien de promoure més.
    “Les dones que no escrivien mots acabats en -essa”.
    Investiguem els motius. Intentem comprendre’n els motius. Escoltem. Potser “les dones que no escrivien mots acabats en -essa” tenen alguna cosa interessant a dir-nos. I potser, en part, ens il·luminen un futur millor. Més complex, però també més ric.
    Darrera de cada batalla per anomenar la HISTORY com HERSTORY hi ha una batalla argumental més profunda del que, en general, els homes ens volem creure.

  3. Quan era nano, la gent del meu barri (més enllà del qual ho desconec, viatjava poc aleshores) era propensa a anomenar la muller amb el nom del marit, feminitzant-lo. Una mica com els russos, si fa no fa. Per exemple: si el marit es deia Julià, a la dona li deien la Juliana encara que es digués Montserrat. I també s’usava el plural per anomenar-los a tots dos: els julians. Jo només ho constato, ara que ningú (sobretot “ninguna”) tingui l’acudit de practicar el vudú amb un ninot que se m’hi assembli. Gràcies.

  4. A mi, una mica, m’és tot igual (la cosa és poder excercir de).
    El que no puc i no vull és ser “una música”. No sé, però, amb què quedar-me: una músic o un músic?

    • Maya, tu tens tot el dret a triar les teves preferències. Ara bé, el femení de músic és música (dona que interpreta música). És com si una tècnica es negués que l’hi diguessin perquè coincideix amb el substantiu ‘tècnica’ en el sentit de “estudi de les aplicacions de les ciències i les arts”.

  5. Gràcies per l’aclariment. Llegir aquesta secció és refrescant! Posar en son lloc els correctors i correctores és com un raig de sol que de cop em em deixa veure clarament els colors del paisatge. Per cert, el rector té per femení la rectora?