Alcaldessa

Després d’anys i anys de demonització (això és, arraconament, menyspreu, reticència, picors) dels noms de professions de gènere femení acabats amb –essa, arriba Barcelona En Comú (tantes majúscules maregen) i inunda la ciutat amb tot de cartells que proclamen: “Ada Colau alcaldessa”.

Feministes d’estricta observança han vetat (i veten) aquestes paraules femenines acabades en –essa. Si haguessin intervingut en la campanya haurien apostat per una altra opció, n’estic convençut: “Ada Colau, alcalde”. Alcalde és una paraula que tant pot ser masculina com femenina. Pots dir “una alcalde” o bé “una alcaldessa”, és el mateix.

Durant anys, en escrits meus, he vist com han desaparegut com per art d’encantament les paraules advocadessa i metgessa i han sigut substituïdes per advocada (o advocat, “Una advocat”) i metge (“Una metge”). Així d’abrupte: “Aquelles advocats es van reunir i van debatre sobre…” i totes elles són advocadesses. Advocadessa i metgessa sempre m’ho han suprimit correctores lingüístiques (dones, vull dir), que aposten per una hibridació capritxosa que respon només als seus gustos, criteris i ideologia particulars. És una mica com aquell corrector que et corregeix Déu i te’l posa en minúscula, per rebaixar una mica l’omnipotència de l’Ésser Suprem. No els envia un llamp perquè es podria cremar tota la redacció i també sap greu.

Si no els fa res, no m’endinsaré en les raons i els replecs mentals d’aquesta aversió a les formes femenines acabades –essa. Gairebé seria com intentar entendre un vegà. Potser un dels motius de tírria (i, en alguns casos, d’epilèpsia ideològica) és que aquestes formes, històricament, designaven la muller d’algú: la metgessa, la dona del metge; l’advocadessa, la de l’advocat. Això, en uns temps en què les dones no estudiaven una carrera universitària. Metgessa també podia designar les filles del metge, les meves ties àvies Irene i Pilar eren les metgesses d’Alpicat, perquè son pare n’havia sigut metge tota la vida. Tothom les coneixia per les Metgesses.

Advocadessa i metgessa, doncs, havien designat la dona (o filles) de l’advocat o el metge. Fins i tot tenim apotecariessa, la dona de l’apotecari, com ens informa el Diccionari d’una Societat de Catalans, imprès el 1839, també conegut com l’any dels diccionaris (se’n van editar tres). Aquestes paraules contenien un grau alt de consideració, ja que es tractava d’esposes de professionals que representaven les forces vives dels pobles, juntament amb el rector i el cap de la guàrdia civil. És una llàstima que no tinguem capessa, per a referir-nos a l’esposa del cap de la guàrdia civil.

Al seu costat, hi tenim altres paraules paral·leles, com ara canongessa, que és un càrrec o distinció en alguns ordes, segons sembla. Res a veure amb la vida sentimental dels canonges, desconec si gaire agitada.

Coquessa, la cuinera que es lloga en un convit i cuina a les cases mateixes, que es crea a partir del femení de coc, cuiner en català antic.

Vampiressa és un cas curiós, perquè es cenyeix a un sentit molt concret, “dona que empra la seva fascinació eròtica per a seduir i explotar els homes” ens aclareix el DIEC. Mentre que el femení de vampir és vampira. Tot i que si la vampira en qüestió posseeix un cert grau de fascinació eròtica i explota els homes o, si més no, els desvia la circulació la sang en direccions insospitades, també es podria considerar una vampiressa.

Metgessa, advocadessa, alcaldessa són paraules en clar retrocés per raons ideològiques. Si més no la tercera, i gràcies a l’alcaldessa Colau, torna a revifar.