Albert Manent, el meu mestre d’energia

16.04.2014

Fa una mica més des de 10 anys que conec el senyor Albert Manent. Va ser el seu fill Jordi –company meu de curs al cou “Jaume Bofill” i també a la Facultat de Filologia– qui me’l va presentar un dia (diria) de 1998. A finals del 2001 em va escriure aquesta dedicatòria a la biografia del poeta Tomàs Garcés que havia acabat de publicar. “En record de les primeres converses literàries”. Crec que des d’aquell moment, i la senyora Teresa Tomàs en pot donar fe, el senyor Manent i jo no hem deixat de conversar. Quan penso en la quantitat d’hores que l’he entretingut –trucades al matí, a la tarda i a la nit-, quan penso en la paciència que ha tingut corregint-me tants textos o aconsellant-me amb intel·ligència sense que es notés, no puc fer altra cosa que agrair la generositat constant que ha tingut amb mi. Ho vaig posar per escrit i avui em fa molta il·lusió poder-ho repetir: després de la meva dona i els meus pares, Albert Manent és la persona més generosa que m’he trobat a la vida.

Albert Manent | Foto revista El Temps

Deia el gran Carles Riba –un altre noucentista a qui Manent va biografiar-, deia Riba, glossant la figura de Sòcrates, que mestre és aquell qui dedica el seu esforç “per a tornar a cadascú a la realitat de si mateix i al seu lloc adequat dins la cooperació civil”. Quan reflexiono sobre aquestes paraules, descobreixo que Albert Manent ha estat el meu veritable mestre. És un honor. Hi ha persones que m’han impressionat més. El primer de tots, sens dubte, Joan Ferraté. He tingut professors que ara són amics –Jordi Gràcia, Anna Caballé- que han influït d’una manera determinant en les meves línies de recerca. Però Manent, sobretot, sense èmfasi, ha fet els possibles per inserir-me a la meva comunitat. Si no l’hagués conegut, n’estic profundament convençut, no seria qui sóc. Ell ha encarrilat la meva vocació. Abans que res, per a mi, ha estat i és un mestre d’energia. De les coses que he fet, aquelles que m’han fet sentir més orgullós, són les que he fet per iniciativa seva. I així, efectivament, com deia Riba, encarrilant la meva vocació, m’ha fet descobrir quin és el lloc que voldria ocupar en la meva comunitat.

N’estic segur que molts dels que ens hem reunit avui aquí per homenatjar-lo ho sentiu com jo. El projecte de vida de Manent –un home de fe, un home esperançat i per això un home compromès amb la seva terra i la seva gent, és a dir, un home compromès amb Catalunya- ha estat ajudar els altres a descobrir els seus talents perquè els posin al servei de la comunitat. Ha estat així, lligant persones amb el país, persones amb la cultura, persones amb la política, que Manent, generació rere generació, ha construït la seva gran obra. Una obra textual i una obra cívica. L’obra que formen els seus llibres i els seus estudis, que estableixen un continuum entre un determinat passat (el noucentisme, la tradició oberta del catalanisme, la resistència al règim franquista) i un determinat present. L’obra, la seva gran obra, que és la xarxa de persones que, des de mitjan anys quaranta, pacientment, ha anat cosint, sense penjar-se mai medalles, amb vocació de servei, enfortint la continuïtat, col·laborant incansablement en la salvació d’allò que som.

La paraula, a mi, no m’importa. Uns diran que som una cultura, altres una nació. A mi allò que m’importa és la pervivència d’una tradició que, si l’enfortim, ens constitueix com a poble. És el que vós, senyor Manent –mestre i subcomandant, padri i amic-, m’heu ensenyat. Moltes, moltes, moltes gràcies.

Text llegit a l’homenatge a Albert Manent el proppassat dia 2 de març de 2011 a l’Ateneu Barcelonès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Fa algunes setmanes l’Albert Manent em comentava, amb un cert orgull, que el Jordi Amat el considerava el seu “caramada”. Ho deia amb aquell posat sorneguer de qui tractava l’altre sense prejudicis, perquè, com sabem tots aquells a qui ens va ajudar, obria la porta de casa seva a tothom que lluita per la cultura d’aquest país sense distincions d’edat, classe ni partits i perquè, per damunt de tot, sempre exhortava: “hem d’estar en contacte”. L’exemple de la seva generositat extrema ens continuarà acompanyant en el noble objectiu que va somniar.