Jordi Cornudella

Jordi Cornudella

Poeta, assagista i editor.

Albert Balasch. Des de fora

La manera peculiar com se’ns adreça la poesia del Quadern del frau, per mi, la situa a l’extrem oposat de l’adoctrinament.

“La manera peculiar com se’ns adreça la poesia del Quadern del frau, per mi, la situa a l’extrem oposat de l’adoctrinament i el magisteri”. Jordi Cornudella, un dels editors de poesia més exigents del país, ha fet el gest poc freqüent d’acompanyar un dels seus autors amb un epíleg. Quadern del frau, d’Albert Balasch, es tanca amb aquesta reflexió sobre la poesia que recollim avui a Núvol.

Albert Balasch

Potser hi ha llibres que va bé que incorporin una crossa, perquè queden a tanta distància del lector que algú podria flaquejar-hi a mig camí. No és el cas del Quadern del frau, que és tan d’ara i tan d’aquí com els lectors que surt a trobar. Per tant, aquesta nota final, estranya al quadern, escrita des de fora i per algú de fora, és perfectament prescindible. No me’n disculpo. Al revés: aprofito la meva condició forània per postular-me’n partidari. Del Quadern del frau, vull dir.

A dins dels altres llocs s’hi arriba des de fora. Els lectors de poesia ho sabem bé. Com sabem que de poesia n’hi ha de moltes menes i que de criteris per distingir les menes de poesia n’hi ha per uns quants gustos. O que hi ha poetes que ens semblen més poetes i altres que no tant, encara que la graduació poètica d’un poeta no sigui tan objectivable com la graduació alcohòlica d’un vi, perquè no és només cosa de graus tangibles sinó que també és cosa de maneres opinables.

A la poesia dels altres, deia, hi arribem des de fora, normalment amb la idea d’entrar-hi a dins. O de deixar que ella entri a dins nostre. O totes dues coses alhora. Depèn. Potser més que de cap altra cosa, depèn de la manera com la mateixa poesia se’ns adreça. Hi ha la que vol ser doctrina, alliçonar-nos, obrir-nos els ulls a la certesa en què el poeta està instal·lat amb més o menys tirada d’infal·lible. Hi ha la que té un mirall davant dels ulls i es veu només a si mateixa. Hi ha la que es conforma sent un joc solitari, o com a molt una juguesca amb altres de la colla. Hi ha la que es veu d’una hora lluny que és una còpia, tan pobra que ni ganes de conèixer l’original. N’hi ha tantes que no acabaríem mai de dir-les.

La manera peculiar com se’ns adreça la poesia del Quadern del frau, per mi, la situa a l’extrem oposat de l’adoctrinament i el magisteri. Ella mateixa ens ho adverteix sovint, el primer cop al final de la primera secció del text que aquí fa de pròleg. «Buscaré les imatges de fora», diu, «Un bon escamot de paraules d’acompanyament. Les necessàries i més. Les que em rotin». Res de narcisisme ni d’esteticisme ni d’arbitrarisme, perxò. El joc és molt més arriscat: «Sense explicacions. Sense que em preocupi per… Sense entendre res». I encara: «Buscaré les paraules i els sorolls i entendreu quina broma portem tots sí tots pel cap pel cor. Ens senyarem i ens treurem els ulls. Carcamals. Tots».

El to, esclar, és volgut. No és macarroneria de fanfarró que amenaça pel gust d’amenaçar. El que hi sentim, o almenys el que jo hi sento, és una veu acorralada que canta les veritats perquè no hi té res a perdre i no li cal disfressar-les. És algú que diu el que li sembla que hi ha encara que no ho entengui. Algú que està als antípodes de la certesa perquè l’única certesa que té és que no acaba mai d’entendre res. Algú que si és brutal no és perquè es pensi que s’ho pot permetre sinó perquè no té altre remei.

Algú, en qualsevol cas: una figura personal i no un ninot de ventríloc. I en això, en el dibuix d’aquest algú darrere la veu de cada poema, el Quadern del frau també és idiosincràtic. Fet a la seva, vaja. Perquè, lectura enllà, el retrat d’aquest algú —o d’aquests algú, en plural, que la imatge està lluny de ser uniforme— no ens l’anem fent tant pel que diu com per la manera que té de posar-se a dir-ho, pel biaix amb què es postul·la en cada entonació. Almenys és el que trobo jo. Trobo que una de les característiques del Quadern del frau, o si voleu una de les coses que en distingeixen més les parts, són les maneres com la veu va provant de reconeixe’s a si mateixa en una dicció cada vegada diferent. Això me’l fa seminalment dramàtic, el quadern. Singularment.

Dono per descomptat que estem d’acord que la poesia dramàtica és la forma lírica de la ficció, i suposo que he deixat endevinar prou les raons que em fan tenir l’Albert Balasch per un poeta en el grau més genuí. Si algú en discrepa, perxò, tant se val. El que compta és que el Quadern del frau hagi convidat cadascun dels seus lectors a entrar-hi, no pas a buscar les respostes que no hi ha, sinó a sentir com s’hi formulen les preguntes. A compartir-hi dubtes i estupefaccions, pors i tendreses, cant i paraula. A arrelar-hi en l’angúnia del sentit. En la poesia. A dins. Per dins.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació